29 Setembre 2019
Exposicions Barcelona

La galeria Mayoral rememora en una exposició el pavelló espanyol de la Biennal de Venècia del 1958

bonart

La galeria Mayoral de Barcelona rememora a l’exposició ‘Venezia 1958’ el pavelló espanyol de la Biennal d’Art de Venècia del 1958, un episodi que va acabar sent un punt d’inflexió en el reconeixement internacional de l’art espanyol de postguerra. L’exposició, que es pot veure del 26 de setembre al 4 de desembre, aplega, més de 60 anys després d’aquell esdeveniment, una desena d’obres que van formar part d’aquella exposició dels artistes Antoni Tàpies, Eduardo Chillida, Rafael Canogar, Manolo Millares, Antonio Saura i Manuel Rivera, totes procedents d’importants col·leccions espanyoles i internacionals. És el primer cop que una exposició recupera una part de les obres que van formar part d’aquell esdeveniment. Aquest projecte és l’exposició central de la celebració del 30è aniversari de la galeria Mayoral.

L’exposició revisa per primer cop de manera exclusiva un episodi clau per a la història de l’art espanyol de la segona meitat del segle XX, que va suposar un abans i un després tant per la difusió de l’art informalista espanyol com pels mateixos artistes que hi van participar. El projecte, a més de recuperar i exposar algunes de les obres que es van exhibir a Venècia el 1958, té la intenció d’analitzar la rellevància i les conseqüències de l’esdeveniment, que va tenir lloc en un moment en què el règim franquista estava especialment interessat en donar una imatge de modernitat a l’exterior.

L’exposició Venezia 1958 ha reunit una desena d’obres molt representatives d’aquella mostra a la Biennal. D’Antoni Tàpies, es mostren dues obres purament matèriques, datades el 1958, Pintura marró i ocre i Marró negrós; de Millares, tres de les seves arpilleres; de Chillida, un relleu i una escultura de bronze, Hierros de temblor III; una abstracció de Canogar del 1957; una composició sobre tela amb malles metàl·liques de Manuel Rivera, del 1957; i la pintura Salvatierrad’Antonio Saura, de la sèrie Damas, del 1957.

Entre els prestadors de les obres, hi ha la Col·lecció Carmen Thyssen Bornemisza, la Fundació Gandur pour l’Art de Ginebra i la Col·lecció Bassat de Mataró.

Triomf de la modernitat

L’exposició al pavelló espanyol de la 29a edició de la Biennal del 1958 va ser comissariada per Luis González Robles, que hàbilment i de manera molt intencionada, va fer una selecció d’obres i d’artistes que enllaçava clarament amb les tendències artístiques internacionals, sobretot amb l’informalisme, que triomfava a Europa i als Estats Units. D’aquesta manera, es va aconseguir donar una imatge de modernitat de l’art espanyol a nivell internacional i una gran difusió de l’obra dels artistes joves que havien apostat per l’abstracció i la modernitat.

Luis González Robles (1916-2003) va ser el principal responsable de l’organització d’exposicions oficials d’art espanyol a l’estranger durant els anys 50 i 60, des de la Dirección General de Bienes Culturales del Ministerio de Asuntos Exteriores. Bon coneixedor de la realitat artística del país però també de les tendències internacionals, abans de Venècia, González Robles ja havia comissariat altres participacions de l’art espanyol en esdeveniments artístics internacionals com la primera edició de la Biennal d’Art del Mediterrani d’Alexandria del 1955 i la Biennal Hispanoamericana de Sao Paulo del 1957.

Però la definitiva consagració de l’art modern espanyol a l’exterior arribaria amb el pavelló d’Espanya per la Biennal de Venècia del 1958. González Robles va prioritzar en la seva selecció per a la biennal veneciana “el gest expressiu dels informalistes”, com diu la doctora en història de l’art Maria Dolores Jiménez-Blanco, en l’assaig que es publica en el catàleg de l’exposició de la galeria Mayoral. El mateix comissari també ho explicava així en el seu text de presentació de l’exposició: “El pavelló inclou un ampli contingent d’artistes abstractes que he cregut convenient classificar en grups molt ben definits, no només per la seva independència estètica radical sinó especialment per la singular i clara problemàtica ibèrica que comparteixen tots ells, basada en una estricte concepció ètica del món”.

L’exposició del pavelló

El pavelló va exposar 162 obres de 19 artistes, que es van repartir en cinc àmbits.  El primer d’ells presentava “expressionisme figuratiu”, amb obres de Josep Guinovart (de la seva etapa figurativa), Pancho Cossío i Godofredo Ortega Muñoz. La pintura abstracta es va dividir en tres apartats: “Abstracció dramàtica”, amb obres de Canogar, Millares, Saura, Tàpies, Antonio Suárez i Vicente Vela; “Abstracció romàntica” amb Luis Feito, Joaquín Vaquero Turcios, Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats i Enric Planasdurà; i “Abstracció geomètrica”, amb pintures de Francisco Ferreras, Manuel Mampaso, Antonio Povedano i Manuel Rivera. L’escultura, amb un conjunt de 17 peces d’Eduardo Chillida, es va concentrar a l’entrada del pavelló.

Amb les parets pintades de blanc, negre i gris i els quadres penjats amb tacs invisibles que donaven la impressió que les peces estaven separades de les parets, el disseny del pavelló també va apostar per la modernitat en el muntatge, amb sales monogràfiques, on els artistes quedaven àmpliament representats.

La “sorpresa” de la Biennal

El pavelló va tenir una acollida excel·lent, tant pel que fa a distincions com per part de la crítica. A nivell de guardons, el premi més important va ser per a Chillida, guardonat amb el Gran Premi d’Escultura de la Biennal; Tàpies va rebre el premi de pintura de la David E. Bright Foundation de Los Angeles per a artistes emergents de la Biennal, considerat una mena de segon premi del certamen, i la Unesco va concedir el seu premi al pavelló espanyol com a conjunt. El crític valencià Vicente Aguilera Cerni també va guanyar el Gran Premi Internacional de la Crítica pel conjunt dels seus articles publicats a la revista Índice en relació a aquella biennal.

D’altra banda, el mot més utilitzat pels crítics internacionals que van escriure sobre la Biennal del 1958 per definir el pavelló espanyol va ser “sorpresa”. El crític italià Marco Valsecchi, per exemple, va escriure que l’exposició va ser “la més bella sorpresa de la Biennal, aquests artistes són els veritables nebots de Picasso”. André Kuenzi, a la Gazette de Lausanne, va dir que el pavelló espanyol era “el més captivador” de la Biennal. “Admeto haver quedat profundament tocat per aquesta singular atmosfera pictòrica”, afegia Kuenzi.

A nivell intern, encara que amb més prudència, el pavelló també va ser elogiat, sobretot pels crítics més a favor de la modernitat. Aguilera Cerni escrivia a Artes y Letras: “Espanya ha intervingut en la polèmica de la Biennal de la millor manera possible: obligant a reconèixer (com ha fet la crítica del món sencer) la potència i tremenda espanyolitat de les seves veus joves i inconformistes”. És clar, que els periodistes i crítics més tradicionals es van escandalitzar per la preponderància de l’art abstracte a la Biennal. “Una moda aberrant”, escrivia Julián Cortés-Cavanillas a ABC, que d’altra banda, es mostrava orgullós d’un èxit tan gran d’Espanya en un esdeveniment internacional.

Els artistes van expressar d’entrada també la seva satisfacció per haver participat en l’exposició perquè a partir d’aquesta mostra la seva obra va ser coneguda i difosa a nivell internacional i els hi va obrir les portes per a futures exposicions tan institucionals com comercials en galeries. Ja a Venècia, vuit de les obres exposades es van vendre a importants col·leccions.

Gràcies a l’èxit de la Biennal, es van rebre peticions de molts museus per fer exposicions amb obres que s’havien vist a Venècia. Des del Ministerio de Asuntos Exteriores, es van organitzar, com a conseqüència directa de l’èxit de la Biennal, mostres a Portugal, Holanda i París. El 1960 l’art jove espanyol es va veure al MOMA i al Museu Guggenheim de Nova York de la manera simultània, i el 1962 es va fer una exposició a la Tate Gallery de Londres.

L’exposició a la galeria Mayoral torna a plantejar el debat que aquella presentació internacional de l’art espanyol més modern va suposar per a molts dels artistes representats, que després es van sentir utilitzats pel règim franquista, interessat en donar la imatge d’una Espanya moderna a través de l’art abstracte. Alguns d’ells, com Antoni Tàpies va confessar anys després que es va empenedir de participar a la Biennal representant l’Espanya franquista i, amb Antonio Saura, va decidir que no participaria mai més en exposicions organitzades pel règim dictatorial. Anys després, Luis González Robles sempre va negar que la decisió de promocionar amb tanta intensitat l’art espanyols dels joves artistes abstractes a l’exterior fos fruit d’una decisió política que vingués “des de dalt” i que la tria només es va basar en criteris purament artístics.

Llibre-catàleg

Amb motiu de l’exposició s’ha editat un llibre-catàleg, que repassa la història de l’exposició del 1958, a través de textos, articles de premsa i fotografies de l’època, que documenten l’impacte de la mostra. A més, el catàleg  inclou un assaig de la doctora en història de l’art Maria Dolores Jiménez-Blanco, que repassa els precedents històrics i culturals i analitza els motius, no només artístics, per als quals el pavelló espanyol de la Biennal del 1958 va esdevenir una fita tan important en la història de l’art espanyol de postguerra.

També s’ha inclòs una entrevista de Vicenç Altaió al cineasta Pere Portabella, amic i col·leccionista d’alguns dels artistes que van participar a l’actual exposició, en la qual el director reflexiona sobre el context artístic de l’època i sobre la seva opció de no separar mai la política de l’art; i una entrevista de Rosa Lleó a l’artista cubà Wilfredo Prieto, que va representar a Cuba en la Biennal de Venècia del 2017, en la qual es reflexiona sobre l’ús del poder i el paper de les biennals en la promoció dels artistes contemporanis.

Venezia 1958’ s’emmarca en la línia de la galeria Mayoral de promocionar i difondre els artistes més destacats de l’art espanyol de postguerra.

A la imatge, Manuel Rivera. Estructura espacial (1958). Malla de filferro sobre fusta. © Fondation Gandur pour l’Art, Ginebra. Fotògraf: André Morin.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies