canal-mnactec-1280-150

Opinió

La crítica, com l'artista

La crítica, com l\'artista

El crític d’art s’exposa era el títol d’un compendi d’articles sobre crítica d’art que Catherine Millet va publicar poc abans de llançar-se a escriure sobre la seva vida sexual. En una ocasió li vaig preguntar per la relació entre els dos llibres i per les referències que havia tingut en ment sobretot per a La vida sexual de Catherine M. No era Barthes, com jo pensava, sinó Melville. Ho he explicat moltes vegades, aquesta relació entre Melville, l’autor de Bartleby, l’escrivent, i la tasca crítica em va donar la clau per parlar de la crítica com una pràctica tolida. És a dir, l’escriptura crítica com una de les poques possibilitats d’escriptura, perquè respon a la incapacitat de fer, a la impossibilitat de fer i a la impossibilitat d’escriure. La crítica com una resposta possible a la crisi del relat, que enfront de la ficció resol el parlar d’uns altres, el tallar i enganxar, el ser una activitat vicària. És aquí on he insistit en el que té de paral·lel amb la pràctica artística contemporània i el seu origen en la crisi de la representació. La relació entre la crítica i l’artista no tindria res a veure amb una suposada frustració del primer, sinó amb un origen comú, i només una divisió administrativa i econòmica marcaria la distància entre tots dos. I aquesta unió tindria a veure amb la pràctica de la cita i el tallar i enganxar com a estratègies contemporànies i amb la posada en marxa d’un pensament crític.

Però aquesta relació també té a veure amb el caràcter exposat en el títol del primer llibre de la Millet. En efecte, el crític d’art també s’exposa. No només perquè de vegades exerceix de curador i fa exposicions, sinó d’una manera menys literal, perquè s’exposa en els seus escrits i en les seves opinions. Una exposició oberta a la discussió. I llavors és quan comparteix una altra filiació amb l’artista, una filiació emocional i vital: la seva fragilitat i debilitat. Es parla molt de la crítica com una labor independent, i la independència té el seu preu. També es parla del comissariat independent, i tots sabem que està més a prop d’una multidependència de totes les institucions per a les quals treballa. El mateix li passa a l’artista: que depèn de les simpaties que aixequi entre tots els agents de l’art i que camina amb peus de plom i reivindica el seu espai per respirar. Però amb la consciència clara de la seva imprescindibilitat i l’anhel de qui arriba un moment que estarà envoltat d’aduladors. Però, malaurada crítica!, no pot compartir ni aquesta consciència ni aquest anhel. Tampoc aixeca simpaties, i així la seva debilitat és extrema. És una qüestió de caràcter, com ara la rondalla que explicava en una de les seves pel·lícules Tarantino sobre la granota i l’escorpí que volia creuar el riu.

Per rematar-ho, no oblidem una qüestió de gènere: sempre és “la” crítica.

A la imatge, detall d'una obra de Xavier Escribà.

Banner-Consuelo-Kanaga-180x180px_v1-cat-1inclassificables

Et poden
Interessar
...

DP_Bonart-1280x150px