banner_aire_bonart_horitzontal

Exposicions

Jordi Fulla a la sala Daura del Museu de Montserrat

Jordi Fulla a la sala Daura del Museu de Montserrat
La Sala Daura del Museu de Montserrat presenta fins a l'11 de setembre del 2017, Anatomia d’una illa a ulls clucs de Jordi Fulla. Shimogyô-ku (Kyoto), 2015. L’hora nona, allunyada dels dominis occidentals, decideix mostrar-se un vespre a les 19 p.m. desafiant la història i manifestant-se en forma d’eclipsi que, lluny de durar unes hores, decideix ocultar la llum solar irreversiblement. Qui juga a sembrar la foscor no és la lluna. Una illa flotant, un meteorit, una muntanya o una cabana, suspesos en l’aire, cobreixen la llum i guien l’artista, que camina a les palpentes, cap a un renaixement artístic que esclatarà a l’illa de Teshima. Dos anys després d’aquesta ceguesa il·luminadora, Jordi Fulla (Barcelona, 1967) presenta Anatomia d’una illa a ulls clucs a la Sala Daura del Museu de Montserrat, una mostra comissariada per Albert Mercadé que esdevé la culminació d’un viatge introspectiu que Fulla va iniciar l’any 2005, fruit de la primera visita a l’illa nipona, i que arribaria al seu punt àlgid l’any 2015, durant el segon viatge al món flotant. Saltant geogràficament d’est a oest i deixant transcórrer prop de dos anys, una passarel·la de fusta ens condueix a una illa fictícia ubicada al museu montserratí. Rodejada per 17.000 figures daurades, tantes com dies viscuts per l’artista, des d’aquest món flotant divisem les obres disposades com paravents japonesos al perímetre de l’espai expositiu. Dempeus, damunt de la superfície que levita, observem l’entorn en silenci i, de sobte, confonem occident amb orient i ens traslladem als primers segons de la pel·lícula de Resnais on els amants, ell japonès i ella francesa, es toquen sota una fina pluja de cendra. I un flaix cendrós de la bomba d’Hiroshima. I la vergonya de pertànyer a l’espècie humana que l’artista no plasmarà mai a les seves obres, ja que  és en la naturalesa deshumanitzada on es configuren les pintures de Fulla. Aquestes creixen i s’embelleixen, fins i tot quan ell no hi és present, situant-se al no lloc, a l’espai desubicat, on l’espècie humana, sortosament, no té cabuda. El mar de tòtems daurats batega incansablement il·luminant la foscor apocalíptica de les obres que contenen relleus punxeguts i masses meteòriques. Acompanyant aquestes visions, parpelles que es tanquen, pestanyes que segellen la mitja lluna ajaguda, ulls que s’adormen per poder veure-hi millor. Un estol de querubins amb les ales carregades d’ulls, per primera vegada tancats, volen i gemeguen desorientats, esquivant elements iconogràfics que els són desconeguts. Occident sobrevola Orient. Més que una exposició, Fulla ens proposa una experiència vital que ens remet a la creació i a la destrucció, a l’inici i al final de tot. Al naixement i la mort, ambdós, acompanyats d’un gemec. Observant-nos de prop, l’artista ens empeny al límit de nosaltres mateixos, a l’abisme vital; ens impedeix acostar-nos a les obres protegint-les amb un fossar daurat i proporcionant-nos la distància adequada entre elles i nosaltres. Notem una carícia que de sobte es refreda i, aviat, el so planyívol i inarticulat, el gemec que precedeix la fi del món segons T.S. Eliot. El crit somort ofega els termes present, passat i futur. El pa d’or ancestral conviu amb la pintura acrílica. Desconcertats, ens transportem, primer, a la inseguretat de l’abisme, al mareig que precedeix el sublim. I de sobte, la gran pau. La tranquil·litat incommensurable de trobar-nos enlloc. Perquè potser enlloc era el lloc.
thumbnail_arranzbravo. general 04-2014Eude, generic

Et poden
Interessar
...

Bonart_banner-1280x150_FONS-AVUI-90