26 Setembre 2018
Biblioteca Barcelona

J.V.Foix: “El singular viatjant de Déu”

bonart

Aquest 2018 es commemoren 125 anys del naixement de J. V. Foix. A més, fa 100 anys del mític 1918 amb què el poeta va batejar el seu Diari. Per això, setmanalment publicarem un dels 203 textos que el van acabar conformant, tot i que la idea inicial de Foix era la d’arribar als 365, igual que els versicles del Llibre d’amic e Amat de Llull.

El singular viatjant de Déu

M’ha passat més d’un cop que, en arrencant el full del dia, del calendari, per fer vistent el dia que som, ha aparegut un full estrany al bloc, amb lletres d’un alfabet —o d’alfabets— que desconec i arabescs i fullatges de totes colors. De vegades, és un paisatge urbà amb balcons sense barana i finestres obertes que són travessades, de cara al buit, per florasses alades i ocells-espasa de plomatge vermell; de vegades són vistes de mar amb crepuscles allimonats i olivosos per on naveguen navilis de sarments ressecades i fumalls benolents. Què passarà, doncs, avui? Puix que cada vegada que entre full i full de calendari n’apareix un d’insòlit amb imatges que aparenten símbols o simulacres, sé que no arribaré al vespre sense ésser testimoni i fins actor d’una aventura. Avui, ja de bon matí, feia un dia rúfol, de vent fred, amb boires de sal espesses i enfosquidores. No hi havia ningú ni a la ribera, ni als molls, ni embarcació en mar. Talment com a les primeres hores de la matinada d’un dia de festa. No havia pas tocat migdia, quan he vist aturat al cap del moll de la Timba un auto, jo diria ostentosament vell, amb un singular remolc més aviat matusser, al ras del qual feien grup un home amb barba i cabellera canoses, una dona i una noieta. M’hi he acostat per saludar-los i excusar el mal temps. L’home, en francès agasconat, m’ha dit que no era pas cap turista ans bé un romeu, un delegat especial de Déu ací, a la terra. —Estimat senyor meu, sóc un mèdium de Déu, amb facultats precises però sàviament limitades. Escric ço que em dicten del Cel estant, i m’ho imprimeixen a Marsella. La dona i la donzella se’l miraven amb infinita dolcesa, quan ell me parlava. M’ha acompanyat, condescendent, al peu de l’atrotinat remolc, de l’interior del qual n’ha tret —n’hi havia una pila— un exemplar d’un periòdic de la mida del butlletí d’Acció Catalana: Lumière, i me n’ha donat un exemplar. Hi havia, a primera plana, un editorial doctrinari, i, seguit, articles i comunicats profètics, glosses bíbliques i evangèliques i notícies fresques del Cel amb pronòstics encongidors. N’hi he demanat alguns exemplars més per als qui creuen i diuen que tot és bòfia. —No hi sóc per res. Déu dicta i opera i jo, parrac humà, sóc el més submís dels creients. M’ha donat, humil i riallera, la mà, talment com el poeta Guerau de Liost, i he pres comiat de tots tres. Passades quatre hores de migdia —de tramuntana havíem passat a garbí— he fet cap al mateix indret on havia conegut abans el delegat celeste i els seus. Delia per parlar-hi de nou i més llarg; però cotxe, remolc i tríade ambulant i missionera se n’havien anat qui sap on. Al mateix indret, hi havia aplegats, jubilats o actius, els pescadors del poble. Feien una vaga remor de ressaca pedrosa i, ara gesticulaven ardits i drets —estirats, com si calcessin coturn—, ara s’acotaven, gairebé s’ajupien, com si preguessin, abstrets, per a tornar-se a dreçar, unànimes, i ajustaven les veus com si provessin de cantar salms amb música d’En Claver i lletra d’En Pi i Margall. M’hi he anat acostant, gairebé de puntetes; però quan alguns s’han adonat de mi, han callat tots i jo diria que han rebufat. M’han mirat com un intrús, malgrat

que els conec tots, i d’anys. El més alt d’ells, tibat com un abat dels temps carolingis, es decideix a dir-me –Què en penseu, vós, de tot això? Li demano on són els forasters i llur arnadissa tartana motoritzada, i m’han mirat i s’han mirat estranyats. –Què us empatolleu, ara; al Port, fa molts de dies que poc hi ha dingú. No, ningú no havia vist res; però un fortíssim deler els havia aplegats, malgrat ells mateixos, a la punta precisa del moll que ocupava l’oracle occità. I, sorpresos o meravellats, s’han girat d’esquena, i s’han ajustat, amb unció, de nou. Els pescadors, tan incrèduls i donats a la blastomia, s’han ajupit de nou com si adoressin alguna cosa per a mi invisible, i han reprès el cant, afinats com si tot l’any haguessin assajat en un oratori subterrani. Per fer el pagès, he recollit quatre rodelles, de terra, i amb peu silenciós he tornat, voltat de meravelles, a casa. He arrencat el full del calendari; per sort, era el 30 i seguia, com és de llei, el 31.

J. V. Foix

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies