28 desembre 2019
Exposicions Madrid

Gravat espanyol contemporani, a la galeria Marlborough

bonart

La galeria Marlborough de Madrid presenta l’exposició col·lectiva Gravat espanyol contemporani del 9 de gener fins al 8 de febrer de 2020.

El gravat arriba un moment cimal al segle XX, amb l’acostament a la seva pràctica que posen en marxa les avantguardes com el Cubisme o el Surrealisme. Allò que més captiva els artistes en aquest moment és el seu caràcter innovador i experimental, que els porta a indagar en el seu esperit de llibertat, aportant brillants avenços en el seu repertori tècnic i plàstic. El punt de partida entre les diferents propostes mostrades en aquesta exposició dedicada a l’obra gràfica és, ni més ni menys, la llibertat. Aquest delit per la improvisació pausada i l’ocupació d’unes tècniques d’estampació que en lloc d’esclavitzar tan sols marquen unes pautes fonamentalment pel que fa a el paper i tirada-, i en canvi, aporten un instrument fabulós per l’expressió dels artistes.

L’exposició Gravat espanyol contemporani compta amb obra de tots els artistes de la Galeria amb tradició en l’obra gràfica: Martín Chirino (1925 – 2019), Lucio Muñoz (1929 – 1998), Juan Genovés (1930), Luis Gordillo (1934), Antonio López (1936), Juan Navarro Baldeweg (1939), Alberto Corazón (1942), Soledad Sevilla (1944), Alfonso Albacete (1950), Manuel Franquelo (1953), Riera i Aragó (1954), Pelayo Ortega (1956), Abraham Lacalle (1962), Blanca Muñoz (1963), Pablo Armesto (1970), David Rodríguez Caballero (1970) i ​​Hugo Fontela (1986).
I amb altres arrencant des de Pablo Picasso (1881 – 1973), Joan Miró (1893 – 1983), José Guerrero (1914 – 1991), Antoni Tàpies (1923 – 2012), Eduardo Chillida (1924 – 2002), Antonio Saura (1930 – 1998), Eduardo Arroyo (1937 – 2018), Manolo Valdés (1942); arribant a Juan Muñoz (1953 – 2001), Cristina Iglesias (1956), Juan Uslé (1954), Jaume Plensa (1955), Miquel Barceló (1957). Fins noves generacions com Ángela de la Creu (1965), Miki Leal (1974) i Nico Munuera (1974), Jerónimo Elespe (1975) i Santiago Giralda (1980).

L’eix de l’exposició es concentra en dos grans peces, el linogravat Femme aux Cheveux flous -Jacqueline au bandeau II (1962) de Picasso i el gravat en gran format Pantagruel (1978) de Joan Miró. El retrat de la seva dona Jacqueline Roque al linogravat Femme aux Cheveux flous -Jacqueline au bandeau II (1962) demostra la passió que Picasso desplegava pel gravat, a què considerava un art en si mateix. Havent començat a treballar en l’obra gràfica des de l’any 1899 i experimentat amb el linogravat en blanc i negre el 1939, és ja amb 78 anys quan es submergeix en aquesta tècnica d’impressió en relleu i color. L’aportació de l’mestre a la tècnica del linogravat, malgrat la seva incursió tardana, és insuperable, acudeix a aquest mitjà en base a les seves necessitats d’expressió i experimentació.

Miró arriba a el gravat quan és ja un pintor reconegut, aquest treball influeix en la seva obra pictòrica i escultòrica, i també al revés. En els anys 30 amb la seva col·laboració amb l’editor Christian Zervos i amb el gravador i impressor Roger Lacourière, arrenca amb la seva producció a l’obra gràfica en què ja s’identifiquen els seus trets més característics, que seguirà sent el seu senyal d’identitat amb els anys com en el seu Pantagruel (1978), això és la monumentalitat de la figura antropomorfa, que aconsegueix fer-la propera i amable a l’espectador, el traç negre i els camps de color saturats.

En un diàleg entre mirades es despleguen les obres exposades com el gravat de la Sèrie New York de José Guerrero, recordem com el pintor va arribar a la pràctica de l’gravat en 1950 i gràcies a l’experimentació amb la tècnica apresa amb Stanley William Hayter, va donar el pas definitiu a l’abstracció. Amb Ti Xifres, Tàpies torna a superar les tècniques calcogràfiques tradicionals i obtenir la seva fabulosa expressivitat. Mentre que a Enda V, Chillida desenvolupa la seva investigació metafísica al voltant de l’espai, objecte, temps i buit.

Goya, el gran mestre de l’gravat espanyol, apareix retratat en la litografia en color de l’any 1964 d’Antonio Saura, per al qual “el cap de l’gos traient el cap, com a retrat de la nostra solitud, no és altra cosa que el propi Goya contemplant el que està succeint “.

Amb el gat Au Fènix, Eduardo Arroyo ens introdueix en el seu imaginari pop amb la ciutat de Madrid de fons; Manolo Valdés irromp amb el seu colossal aiguafort amb collage titulat Perfil II, en un homenatge sincer als grans mestres de el Renaixement i Paul Klee. Una solitària estada ens dóna la benvinguda a l’univers de Juan Muñoz, mentre que la manera negra S / T (Lanzarote) ens acompanya el de Cristina Iglesias.

A la litografia i heliogravat Blow up V, Juan Uslé depassa l’abstracció lírica, sota les atentes i hipnòtiques mirades dels personatges anònims retratats per Jaume Plensa. En el cas de Miquel Barceló, l’obra presentada forma part de la sèrie Lanzarote, editada i impresa per Línia i en la qual s’aprecia el domini de la tècnica, dels artistes de la casa, la peça que presideix la paret principal de la Galeria és el colossal gravat Afrocán de l’escultor Martín Chirino, es tracta en definitiva d’una peça única en què el treball de l’autor no es va aturar en el propi gravat sinó que el seu treball en la forja el va portar a crear també la motllura en ferro, una obra especialment excepcional, a l’ésser l’exemplar que va acompanyar a Martín a casa en aquests darrers trenta anys.

Lucio Muñoz crea el seu aiguafort i aiguatinta GF No13 en l’any 1983, el pintor es va dedicar des 1982 a 1984 de manera exclusiva a l’gravat, les seves paraules expressen la importància d’aquest mitjà en la seva producció artística: “personalment tinc comprovat que gravar em neteja i m’enriqueix. En els últims anys, la meva evolució en pintura li deu molt a el gravat. No puc alternar les dues coses. O pinto o gravo. I sempre que passo una llarga temporada gravant s’experimenta un canvi quan torno a pintar. En definitiva, m’estic enfrontant a el mateix problema amb diferents mitjans, i això ha de enriquir. Totes les arts constitueixen formes d’expressar les coses. L’ideal seria que ho provéssim tot, com en el Renaixement”.

A la imatge, obra de l’exposició “Gravat espanyol contemporani”.

Etiquetes:

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies