download

Exposicions

Gerard Mas al Museu de Montserrat

Gerard Mas al Museu de Montserrat
El Museu de Montserrat presenta fins a l’1 de març del 2020 una exposició de Gerard Mas. Si busquem les set diferències entre la Dama de l’ermini, de Leonardo da Vinci (1490), i la Dama de la rata, de Gerard Mas (2010), la primera que encerclarem serà l’animal que cada dona sosté entre els seus braços. Da Vinci va escollir un mamífer estretament lligat a virtuts com ara l’equilibri o la tranquil·litat, mentre que Mas tria un rosegador que ens remet a la brutícia, a la malaltia i a la pesta negra. Amb aquesta dama d’alabastre policromat com a joia de la corona, el Museu de Montserrat presenta una nova exposició individual de l’escultor de Sant Feliu de Guíxols, comissariada per Albert Mercadé, on les dames deïficades tenen el seu pes específic, com era d’esperar. També els animals més innobles –a Occident– tenen el seu protagonisme, asseguts elegantment al damunt de trons fets de la mateixa matèria que els seus cossos. Accentuant aquesta amalgama humana i animal, la instal·lació d’obertura a l’exposició, titulada Vestigis (2010-2019), reuneix un conjunt fragmentari de peus, mans, caps i extremitats de bèsties que funcionen com una ofrena. Un conjunt d’exvots contemporanis que l’artista aplega per remetre’ns a la tradició cristiana d’oferir presentalles a Jesucrist, a la Verge o als sants. La proposta expositiva pretén defugir la presentació més galerística a la qual l’artista ens té acostumats per trobar un relat que vagi més enllà de les peces úniques observades –i adquirides en el millor dels casos– de manera individual. Potser per aquest motiu la cera, estretament relacionada amb els exvots, es converteix en matèria de treball. En paraules del comissari: “La cera és el material devocional per excel·lència, vehiculador de creences, temors i esperances. L’artista també se sent atirat per l’arcaica simbologia de la matèria: la cera com a símbol del cos, fràgil i mortal, que és vivificat a través de l’escalf de l’ànima flamejant.” A través d’aquesta connexió mística lligada als centenars de ciris que trobem al monestir montserratí, les ganyotes de les noves dames es fonen en les irregularitats del material desfet. Mas, a més d’escultor, també és conservador-restaurador de béns culturals. Aquesta formació basada en l’observació dels detalls microscòpics i en l’abandó de la pròpia creativitat per saber treballar a la manera dels antics li ha arrelat ben endins. L’escultor ha après –dels artesans i artistes d’altres èpoques– i ha portat aquest coneixement al seu terreny. No ens ha d’estranyar, doncs, que les obres retin homenatge al passat escultòric i a les tècniques clàssiques, però això no acaba aquí. L’artista es posa, cada matí, les ulleres de la ironia i de la burla per mostrar la irreverència seguint el rastre de Duchamp. Si s’hagués centrat en la recerca de la bellesa i prou no hauria arribat fins aquí. Amb intel·ligència, va decidir agredir-la des de dins, avançar-se per aconseguir uns resultats tan bells com sarcàstics. Si canviem la rata per un nadó, no hi ha mercat; si camuflem el nadó entre vuit garrins de marbre rosa, la cosa funciona. Mas no pretén capgirar la història de l’art. Investiga incansablement amb els materials que té al seu abast i els ataca amb absoluta humilitat i respecte: són ells –la fusta, el marbre, l’alabastre o la cera– els qui manen el resultat de l’obra, són ells els qui dicten el que és possible i el que no ho és. Les idees, finalment, només són les seves filles. A la imatge, detall de Dama de la rata, de Gerard Mas.
thumbnail_Centre Pere Planas nou 2021Baner-generic-180x180_

Et poden
Interessar
...

Banner-Consuelo-Kanaga-1280x150px_v1-cat-1