19 octubre 2020
Exposicions Barcelona

Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani inaugura temporada amb dues noves exposicions

bonart

Des del 17 d’octubre fins al 17 de gener del 2021, Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani acull dues exposicions, ‘Coses que les coses diuen’, exposició col·lectiva comissariada per Latitudes, i ‘to, llengua, boca’, una retrospectiva de l’artista Wendelein van Oldeborgh, comissariada per Anna Manubens. Les dues funcionen de manera autònoma però també es poden llegir de través, és a dir, resseguint i trobant una sèrie d’interessos comuns –com ve sent i serà costum a la Fabra. En aquest cas, “les dues exposicions exposen què implica tenir o no tenir veu, formar part o no de les narratives oficials, ja siguin les persones que alcen la veu o els objectes que creiem muts. A través de l’assignació o la presa de la paraula, i la propietat o la construcció d’un relat, assistim a la legitimació o neutralització de realitats històriques, laborals, socials…”, explica Joana Hurtado, directora de Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona.

Per explorar totes aquestes connexions i trobar encara més derives, acompanya les exposicions un programa públic, ‘Coses que fan coses’, a cura de Blanca Callén, que, d’entrada, assumeix una mirada al món material més relacional, híbrida i posthumana. Del 18 d’octubre fins al 28 de novembre, les activitats giren entorn a tres línies: un grup de lectura setmanal en què es treballen textos entorn de l’ontologia dels objectes; un cicle d’encreuaments/diàlegs entre persones que provenen de diferents disciplines però comparteixen interès per un mateix tipus d’objectes; i una sèrie de tallers i accions que permeten aproximar-se als objectes, al seu estat i les seves característiques, de manera més experiencial i corpòria.

En el marc de “La Trama”, nou programa de cultura, educació i territori del Centre d’art, que proposa una aproximació a la programació des d’altres maneres de fer i de viure, Transductores ha organitzat diverses accions i processos vinculades a les exposicions entre les que es troben una sèrie de visites experimentals amb els joves del projecte Horogarai, acompanyats per La Selva i un taller de trap i reggaeton amb Ricardo Perez-Hita al voltant de l’obra de Wendelein Oldenborgh (veure document adjunt).

Estirant el fil

Creus en la capacitat de les coses per escriure la història humana? La vida de les coses importa? L’exposició col·lectiva ‘Coses que les coses diuen’ és un encàrrec del Centre d’art   a Mariana Cánepa i Max Andrews, membres de l’oficina curatorial barcelonina Latitudes. Prenent com a punt de partida l’anterior vida de l’edifici, un antic complex fabril dedicat al fil de cotó, la mostra comença amb objectes triats entre els materials conservats pels Amics de Fabra i Coats, per obrir-se cap a noves narratives. Trobem des de la clau mestre que obria totes les portes, fins a la imatge d’un cabdell antic de fil (de Francesc Serra i Dimas) que permet resseguir el paisatge humà i geopolític del cotó i descobrir que una veu aparentment local té abast planetari. “Una de les propostes centrals de l’exposició és considerar les obres d’art com a part de la història geofísica de la mateixa manera que formen part de la història de l’art”, expliquen Latitudes. Es tracta de la continuació d’un projecte que Latitudes va iniciar a França, al CAPC, Museé d’art contemporain de Bordeaux, ubicat a un antic magatzem de productes colonials.

L’exposició incorpora obres de vuit artistes (consultar dossier adjunt). Entre elles, l’obra d’Annette Kelm, que documenta la història del moviment feminista a la República Federal d’Alemanya dels anys 80 a partir del pantaló de peto, peça de roba que van popularitzar fins al punt de convertir-se en un símbol. O la muntanya d’esclops Sabotage, de Sarah Ortmeyer, que ens explica la història de la paraula (en francès sabot és esclop) i del moviment obrer, ja que fa referència a les accions de resistència dels treballadors enfront de les màquines que els hi treien la feina. També la instal·lació VIP’s Union, un projecte que Haegue Yang va iniciar al 2001 i que després de presentar-se a diverses ciutats del món, es mostra i s’adapta per primera vegada a l’estat espanyol. Es tracta d’una selecció de cadires i taules que han estat prestades per aquelles persones, col·lectius i entitats que des del Centre d’art hem considerat les nostres VIPs (Very Important Person). Amb la intenció de reflexionar sobre el sentit de comunitat, hi trobarem des de representants institucionals fins a la xarxa social, associativa, laboral, educativa o artística del Centre (des d’Àngels Ponsa i Joan Subirats, fins a l’Ateneu Harmonia o l’artista Ignasi Aballí).

Una veu pròpia que passa per les veus alienes

to llengua boca és la primera retrospectiva a escala internacional de Wendelien van Oldenborgh (Rotterdam, Països Baixos, 1962), coproduïda per Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona i el CA2M Centro de Arte Dos de Mayo, de Móstoles. ““Fer una retrospectiva ens ha permès observar la configuració progressiva del llenguatge de l’artista, de la singularitat de la seva veu. És per això que el títol està fet de tres paraules que juntes configurarien una veu: un to, una llengua (òrgan i idioma) i una boca. L’exposició funciona com el títol, aïlla els elements que componen aquesta veu”, explica Anna Manubens, comissària de la mostra. En el cas de van Oldenborgh l’eficàcia política del treball resideix en la metodologia, en la manera de fer pel·lícules, en les decisions que pren al rodar. Moltes d’aquestes decisions tenen a veure també amb l’ús de la veu i el so. ”El seu treball posa constantment en joc o en risc el lloc des del qual prenem la paraula. I el primer lloc que interroga és el seu, com a artista”, afegeix Manubens. Per l’artista, trobar una veu pròpia passa per la veu dels altres.

L’exposició es fixa en l’eficàcia política d’estratègies vinculades a la presa de paraula, l’assignació de veus, la construcció coral dels relats i el grau de propietat que pot assumir-se respecte al que es diu. Per això, van Oldenborgh no dirigeix pel·lícules sinó que les entén com un marc d’hospitalitat en el qual acollir i mobilitzar subjectes i relats, generant situacions que permeten una elaboració o revisió conjunta dels passats colonials, dels feminisme o les desigualtats de raça i classe. En són exemples l’obra Bete & Deise, rodada al Brasil, en la que l’artista posa en diàleg dues dones i dues generacions diferents de feminisme, una actriu i militant en grups de resistència i l’altre cantant de funk carioca, per tal que posin en comú l’ús particular que han fet de la seva veu en la reivindicació dels seus drets; o No False Echoes, on un cantant de rap neerlando-marroquí llegeix el pamflet de 1913 escrit per un nacionalista radical indonesi   titulat “Si fos holandès”, en el qual parlar per boca de l’opressor resulta alliberador.

A la imatge, Wendelien van Oldenborgh, No False Echoes, 2008. Instal·lació de vídeo de tres canals amb panells acústics.

Etiquetes: · ·

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies