5 Març 2019
Exposicions Barcelona

Estèsia torna de nou a la carrega amb una exposició a Art Gallery Chez Xefo

bonart

Estèsia torna de nou a la carrega amb una exposició a Art Gallery Chez Xefo, carrer Badajoz, del 6 el 25 d’abril d’enguany. És una exposició en conjunt amb NauArt, centre de creació de Poblenou.

Què tenen en comú 19 artistes que exposen art abstracte la no-figuració? Que viuen a Barcelona? La pertenença a col·lectius d’art? Com pensar en les poètiques diferents des d’un punt que transcendeixi el lloc comú i alhora sigui comú a tothom?

El filòsof francès Gilles Deleuze deia que tot art deia que tot art és resistència, que l’acte de creació, en si mateix, és un acte de resistència. Resistència a què o a qui? A la societat en què ens toca viure avui dia. Una societat en què la informació és la forma de control: videovigilància, mitjans de comunicació, xarxes socials… Som mirats i ens mirem a través de la imatge. Una imatge cada cop més nítida, cada cop més hiperrealista.

L’abstracció se sostreu a la narrativa de la imatge, són imatges que es resisteixen a l’obsessió de voler veure-ho tot, de saber-ho tot. No cal donar informació, res ens referencia en l’abstracció. Entrem en el domini de la sensació, de la intuïció, de l’emoció, de la contemplació. L’abstracció s’abstreu de la realitat, crea altres mons. Mons que ens obliguen a pensar i sentir des d’un lloc diferent. En una societat en què  les metàfores semblen absents, l’abstracció és la pura metàfora.

Però aquests 19 artistes també resisteixen des d’altres indrets, no solament se sostreuen a la narrativa de la imatge sinó als medis i espais on mostren el seu treball. Han decidit escapar-se de la tirania del mercat i de les institucions que defineixen què és art i quin valor té. Habiten espais que han estat deixat de banda, circulen en àmbits accessibles a tothom, com els centres culturals de barri o les galeries de l’extraradi. Espais on l’art de mercat és absent.

I per què parlem de pràctiques de resistència? Perquè ells no viuen vides paral·leles a la quotidianitat que els habita, sinó que aquesta realitat els travessa. Lluny d’ells hi ha l’imaginari de la torre de vori o de l’artista tocat per la genialitat. No caben en cap estereotip de l’art. I això també són formes de resistència.

Anna Torres, per exemple, explora des la unió de materials oposats, les paradoxes que ens constitueixen com a éssers humans; la fragitlitat de la porcellana foradant el ferro, la resiliència. És l’alma mater d’Estèsia juntament amb Xefo Guasch, artista polifacètic, d’acord amb les seves paraules, ha fet incursions en tots els registres i temes. Escultor, arquitecte, fotògraf, videasta i, com si la llista no fos prou extensa, és també el propietari de la galeria on el col·lectiu Estèsia exposa habitualment. En l’actualitat, treballa en pintura, tot i que no deixa de banda el volum escultòric.

En canvi, Àlex Arcones, s’estima més no encasellar-se dins d’un determinat camp de l’art. Lluny del prototip d’artista, és un home camaleònic. Tots els llenguatges li són vàlids per expressar els seus propòsits. És també un creador d’espais, com ara NauArt, un antic nau de materials elèctrics que va transformar en taller i galeria, perquè els artistes puguin treballar i mostrar el resultat de les seves reflexions creatives.

L’obra atemporal de Juan Carlos Beneyto Pérez, ens situa amb les seves geometries i plans de color en un temps sense nom, la intersecció dels plans, els seus límits, els seus triangles creen un món que atrapa l’espectador i el deté de l’acceleració quotidiana en què ens troba immersos.

Claudio Rojas és un artista que viu a 11000 km del seu lloc d’origen, l’Argentina. Però continua allà travessat per la memòria d’una història que ha sigut falsejada de múltiples maneres, es tracta de la dictadura militar, dels seus actors i de les seves conseqüències a una banda i a l’altra del Río de Plata. Pintures de paleta fitada, de colors plans i intensa presència de la línia que ens parlen de la violència, de boques obertes que criden i que, encara avui, no totes són escoltades.

Santiago Yubero és un artista d’espais íntims. Els seus treballs són el resultat d’una trobada entre el suport, l’artista i la idea. Subtils capes de color generen una atmosfera intimista, pròxima. Imatges d’un món utòpic, de somnis on habita la màgia d’un ideari perdut.

Es podria pensar que a aquests 19 artistes no els interessa la tecnologia o la informàtica, però res més lluny d’això. Eva718 ens mostra que el codi QR és més que una Quick Response, un codi que és usat perquè el consumidor accedeixi ràpidament a la informació d’un producte. Cada imatge amb què treballa et porta o solament allò visual sinó també allò auditiu, perquè el codi QR que crea per a la imatge, reté l’espectador i el condueix cap a un univers sonor i sensorial, i alhora crea una percepció holística i estètica de la mateixa imatge.

Els treballs de Juan Niubó s’han de veure amb les mans rere l’esquena. Les seves textures a partir de la superposició de plans realitzats amb cartró reciclat i el color conviden a recorre’ls amb els dits, per això la prohibició. Arquitecte de professió, les seves obres abstractes tenen la tranquil·litat de l’ordre i el control, espais alterns davant el caos que ens inunda cada dia.

En un món de superfícies pulides, d’efectes glossy i d’imatges espectaculars, i també en podem dir especulars, Rosa Atzur ens convida a un viatge interior del seu inconscient i atreu l’espectador a connectar-se amb el seu propi. Camins de color, de transparències  i de formes que escapen a l’aprehensió per la mirada. Un cosmos propi que no necessita paraules.

Bernat Casanova té una mirada il·limitada com il·limitat és el mar que transforma en pura abstracció a l’oli. Artista més pragmàtic que reflexiu, el seu treball planteja que l’absència de límits transforma la realitat i genera una altra lectura possible.

Altres lectures que també s’encarnen en el treball de Carme Simó, que juga amb la figuració dels textos que donen nom a les imatges abstractes que pinta provocant la incertesa en l’espectador.

Impol·lut és el blanc marbre Carrara tallat com unes branques truncades per Chikao, que semblen indicar a l’espectador que allò que el temps de la natura converteix en pols es transforma i ens duu a reflexionar sobre la transcendència d’allò efímer, perquè les escultures d’aquest artista japonès tenen la temporalitat de la fusta i l’eternitat de la pedra.

Si hi ha una artista que reflexiona sobre els objectes de consum i la seva vida quan se n’acaba l’ús és Mercè Pijem, que els dona una segona oportunitat, una oportunitat artística.

Les estructures arquitectòniques de Maikel Méndez s’assemblen a les ciutats invisibles d’Italo Calvino, tan substils com inexistents, jocs de la memòria i de l’inconscient de l’artista que atrapen l’espectador en els records d’una ciutat impossible.

Impossible es diria l’expressió «habitar el color», però Carme Miquel ho ha aconseguit en deconstruir les pràctiques de la pintura tradicional en formes suspeses de color en l’espai tot convidant l’espectador a recórrer-les i a contemplar-se des d’un altre lloc, desposseïdes i exposades a la llum en la seva pura potència cromàtica.

Si Carme Miquel habita el color i la llum, Mònica Reche Puigdomènech s’interroga sobre el punt de la gènesi de l’obra, el moment en què emergeix la llum en la foscor, el principi últim on es dona a veure i s’instal·la en la retina de l’espectador.

Nick Bedford se situa com un artista processual. La imatge es construeix a costa del mateix artista, segons les seves paraules: «El quadre m’utilitza per fer-se». Les formes que emergeixen de les seves pintures tenen un punt familiar i alhora estrany, ens parlen de la matèria i de les experiències de l’artista amb aquesta, de formes arcaïques i alhora contemporànies.

Per a qui les escriu, Cintia García, tot present és repetició i la línia, el principal rector. Es tracta d’un recorregut de l’espai a través de la línia i el color en què la repetició genera trames que evidencien que mai es concreten, com records borrosos de l’instant.

19 artistes d’extramurs, si per murs s’entén el mercat de l’art i les seves institucions afins. 19 artistes i 19 poètiques que reflexionen sobre la nostra alienada quotidianitat. 19 mirades analògiques per a un món digital com una altra pràctica de resistència.

A la imatge, obra present a la mostra organitzada per Estèsia.

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies