16 març 2015
Exposicions Barcelona

Escultors dels segles XX i XXI, de la Marlborough de Madrid a la de Barcelona

bonart

Kosme de Barañano vol assajar i mostrar un lligam entre escultors i escultures espanyoles dels segles XX i XXI en una col·lectiva a la galeria Marlborough de Madrid que es va inaugurar el 19 de febrer del 2015 i que es pot veure fins al 21 de març del 2015. Després, aquesta mateixa exposició es podrà veure a Marlborough de Barcelona del 26 de març al 9 de maig del 2015.

Efectivament, tant la pintura com l’escultura han esdevingut àmbits i activitats de creació formal desenvolupada entre i en paràmetres de sensibilitat internacional. Les formes tendeixen a ser elaborades al marge dels cànons acadèmics, però inserides en les sensibilitats primàries dels autors i del seu àmbit autòcton generador (primitivisme i etnografia), a l’ensems, tanmateix, desenvolupant el formalisme que els és propi dins de coordenades culturals generals i globals.

Kosme de Barañano ha volgut assajar i mostrar aquesta realitat creativa buscant un lligam entre escultors i escultures (sensibilitats no sempre encaixades) que comprenguin des del límit formal del segle XIX –el modernisme o art nouveau en la seva figuració abstracta– fins als inicis del segle XXI –environament o espai significat, el nou coup de fouet que fendeix l’espai–. Tot recorrent l’aventura –una trentena d’escultors escollits per preferència personal–  s’ha trobat que no sempre l’escultura era una sensibilitat precisa per a la tercera dimensió, atès que molt sovint els escultors eren pintors insatisfets de les seves pròpies recerques plàstiques en el pla bidimensional i necessitaven plasmar també l’altre costat d’aquella línia delimitativa de les formes amb les quals topen els pintors i que, tanmateix, ni la sucositat del color arriba a satisfer. Per això mateix als inicis del segle XX fou inventat i descobert el cubisme, l’altra frontalitat, la invisible.

Perseguint aquesta curiosa recerca, Barañano s’ha trobat que, tot partint de l’autenticitat etnogràfica de Durrio –el basc amic de Gauguin–, i tot resseguint la seva filigrana espiritual del modernisme, tanmateix resultava que els que optaven per l’escultura eren desertors temporals o definitius de la pintura, o bé de l’orfebreria. En més d’una ocasió, Miró sembla que en les seves pintures faci niellats (incisions sobre el metall) i que en les seves escultures cerqui els muntatges cromàtics dels jocs infantils amb ceres. Tot plegat en una confusió en la qual s’ha perdut la noció clàssica de model preestablert i els escultors no saben si són constructors de volums a partir del buit, a la manera dels arquitectes o voluntaris recollidors de deixalla (s’ha arribat a dir-ne fumisteria) per aixecar el monument a la sensibilitat i gustos reals matèrics del nostre temps. Picasso, De Creeft, Miró, són testimonis de tot plegat.

Més endavant, quan ja s’haurà travessat la meitat del segle XX, serà Chillida qui ens recordarà que ser escultor és construir, mesurar l’espai i, després, tot seguit, que si algun sentit té construir és per crear buits que demanen i exigeixen ser significats (en l’actual moment de cultura institucionalitzada no ens atreviríem a dir hàbitats perquè ens hi podríem trobar engarjolats).

L’altra dimensió que se’n desprèn és que l’escultura en realitat és també un environament que inclou el buit esmentat, però també l’espai del joc i de la vivència, de la convivència i de la participació. Les instal·lacions generades per un concepte escultòric han esdevingut actualment elements necessaris no només d’un art permanent sinó també d’un entorn estètic efímer. Moltes obres d’autèntica filigrana, Sergi Aguilar, adquireixen sentit emplaçades en ambients o formant part d’àmplies instal·lacions que, tanmateix, permeten l’autonomia de l’obra tot integrant-la en un context. Cristina Iglesias s’estén en un espai que esdevé també escultura discontínua

Barañano és ben conscient que si en aquesta tria actual no són presents tots els que s’ho mereixerien, tanmateix els que hi són sí que s’ho mereixen. És que l’escultura ha deixat de ser l’àmbit especial i específic de l’objectivitat per esdevenir l’àmbit més adient per a l’expressió. Actualment un filferro emplaçat a l’atmosfera provoca els deliris o les esgarrifances viscerals i/o estètiques més abrandades. L’escultura és expressió o no és res. Fins i tot aquesta realitat es verifica en obres tan abstractes i geomètriques com les d’Alfaro. Percebre-les  implica sentir-se abrandat per un motiu o per una causa, o la seva contrària. Vés a saber què expressa el cavall negre, de Plensa, amb cap i potes escapçades malgrat la seva contundent corpulència. L’obra és aquí; l’observador s’adona que aquella obra fa mal, pertorba, no pot passar indefinida, com els succeeix actualment a aquelles nimfes que encara pul·lulen els nostres parcs.

A la imatge, detall de Cavall de Jaume Plensa.

Etiquetes: · · · · · ·

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies