13 juliol 2021
Notícies Girona

En homenatge a Roca D. Costa i a la seva pintura de silencis, d’arquitectura i d’empremta humana

ricard planas camps, editor de bonart

Quan es mor un amic o un familiar, el pes dels records i del temps et fan reflexionar i tot es relativitza. El cor s’encongeix i el dolor aflora. Plores. En Santiago Roca-Delpech i Costa ha mort avui als 73 anys. En Santi -com li dèiem- era geni i figura, era algú entranyable. Deixava empremta. Tenia una extrema humanitat que el va fer no entendre els viaranys d’aquest caos mundi on habitem i es va revelar recloent-se, a poc a poc, en la seva arcàdia: la seva casa al centre de Girona, envoltat de natura, amb una cabina de telèfons anglesa en el jardí i vivint en el carrer que portava el nom del seu pare. Era fill i deixeble del músic i pintor Jaume Roca i Delpech (1911-1968). A Roca D. Costa li encantava la música, els Beatles, i amb la intel·ligència emocional de la Teresa, amb qui ha passat tota la vida des dels divuit anys, van crear una botiga de discos –Erato-. Quan va tancar l’àmbit de la música, la Teresa amb les seves filles va continuar el negoci canviant de temàtica.

No recordo com ens vam conèixer. Potser en alguna de les nombroses exposicions individuals i col·lectives que havia fet a la galeria el Claustre de Girona -amb la família Mascort– per posteriorment fitxar amb quasi exclusivitat per la galeria Llucià Homs de Barcelona. També havia fet exposicions per arreu. Recordo haver transportat obres d’en Santi cap a la galeria barcelonina mensualment. Jo hi anava per feina i aprofitava el viatge, alguns cops carregats amb l’artista i l’obra i altres fent de missatger només en companyia de la creació artística, la pintura encara era humida. Quan viatjava amb les pintures a soles tenia més temps per sentir-les i, quan podia, mirar-les al seient de l’acompanyant: sacsejaven des del silenci dels seus carrers buits, amb arquitectures perfectes que inquietaven i propiciaven entrar dins “l’escenografia” de la “realitat” que construïa. No era hiperrealista, era realista metafísic o patafísic. En Santi tenia una cultura enorme. Li encantava tota l’avantguarda, però va nedar en el camí que ell volia, sovint a contracorrent de les modes. Vaig tenir el plaer de coordinar-li la retrospectiva i el llibre més complet que se li ha fet fins al moment, es va dur a terme en el Museu d’Història de la Ciutat de Girona. Hi havia també un text de Francesc Miralles, un altre crític que va escriure un munt sobre l’artista. Ens va ajudar en el muntatge en Joan Casanovas, un altre amic i artista mort recentment. Era el 2002 i va ser la primera gran exposició d’aquestes característiques que dirigia. Ell i la Teresa em van ajudar moltíssim. Posteriorment, l’amistat encara es va intensificar i jo feia una mica de sacsejador a casa en Santi, li qüestionava coses i ell a mi més, ens oxigenàvem. En un moment complexa de la meva vida em van tornar a acollir (ell i la Teresa) i em va ajudar a tenir una pau que la meva hiperactivitat no em proporcionava.

El muralisme també va estar dins els seus objectius. Traslladar l’art al carrer. Dimensió social de l’art i la cultura. En va fer uns quants però els meus records són el de la carretera Barcelona, just a la cantonada amb el carrer de Sant Isidre. El 1986 havia aprofitat una paret mitgera que havia quedat al descobert a l’enderrocar la casa del seu costat. El mural, en tècnica de trompe l’oeil, representava una botiga, mai existent, de vins i olis. Jo el veia cada dia quan anava a l’escola. Qui havia de pensar que acabaria essent amic del pintor i entenent amb més profunditat, aquesta realitat quasi escenogràfica d’en Santi, curull de detalls i picades d’ullet a la tradició i a la modernitat amb un cinisme que no es veia en primer terme.

Els dibuixos i les aquarel·les eren una altra de les seves passions, herència del seu pare amb qui va tenir una bona relació i li va ensenyar les coses del quotidià. En els dibuixos era bastant oposat a la pintura, malgrat que les essències hi eren sempre. Quan el visitava en el seu estudi hi estava hores xerrant mentre ell pintava, parlàvem de tot, de política, de pintura, de sexe, de drogues i de rock and roll. Els mateixos temes que els dibuixos i collages reflectien. D’aquesta època, sobre  temàtica londinenca, vam organitzar una exposició a la seu del Col·legi de Dissenyadors d’Interiors de Catalunya, delegació Girona. En Joan Bosch, el seu president, amic d’en Santi es va entusiasmar amb el projecte i en va sorgir una exposició amb una gràfica contracultural. Coneixia Londres de dalt a baix, un munt de pintures a l’oli sobre tela -la tècnica i el suport més usual que emprava-, porten el nom dels carrers de la capital britànica. Ell era hereu fins a cert punt d’aquest món anglosaxó –o saxó–, jo diria per les ganes de fixar el patrimoni que té aquesta cultura i, alhora, sovint de rebel·lar-se contra ella. David Hockney per l’estètica pop fou un referent primer, com també la geometria de Mondrian. Des de llavors, tot ho digeria el seu corpus personal i els clàssics de tots els temps de la pintura apareixen Velázquez, Canaletto…

Una altra de les exposicions destacades va ser a Barcelona, a la Llucià Homs, i on només es va exposar una única obra: la pintura homenatge a un artista que admirava Balthus i el seu emblemàtic Passage du Commerce Saint-André. Una obra complexa, que va trigar anys a fer -era home de factura acurada i el seu procés de treball era el fet contrari de l’actualitat. El quadre tenia la particularitat que reflectia la façana on hi havia la seu de la Generalitat de Catalunya a París en aquell moment. Sergio Vila-Sanjuán va escriure bastant sobre l’obra i el tema.

Amb tot, la seva fal·lera va ser egípcia. Tenia una col·lecció arqueològica interessant. Hi anava cada any, ell i la Teresa. Luxor era el lloc. Anava darrere el llegat de l’arqueòleg Howard Carter i la Vall dels Reis. En tenia tota la documentació. Va fer una sèrie cap al 2009 on exposava tota la realitat de mercats, botigues, el quotidià d’orient i és llavors quan va començar a introduir de manera clara les persones, no només en els dibuixos, on ja les feia passejar, sinó també a les pintures, quelcom bastant inusual. No volia bibelots per les seves escenes, per tant, preferia no introduir les persones però sí la seva petja. En el darrer període va cercar la manera i es va deixar anar: aconseguir que arquitectura i persones es trobessin.

Així doncs, només em resta dir que era un home particular, discret, amant de la seva família i de l’art, que tocava de peus a terra, rondinaire, amb temperament i caràcter, irònic i sovint cínic, llegit. Que havia posat el Roca D. Costa per diferenciar-se un xic del cognom Delpech. Una persona increïble, que em va descobrir la màgia del músic d’origen gitano django reinhardt. Una pèrdua rellevant de l’ecosistema humà i artístic gironí i català. Una singularitat que es perd, però que es queda en forma de llegat. Tot i la distància que havíem tingut els darrers anys, la seva presència sempre hi era d’una manera o una altra. Una trucada fa un parell anys ens va retrobar. Et trobarem a faltar. Marxa un amic i també marxa un tros d’un mateix.


Peu de fotografia: Roca D. Costa en el seu estudi. Fotografia Jordi Soler/El Punt

Etiquetes: · · · · · · · ·

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies