14 Juliol 2019
Opinió Barcelona

Del setè art: L’art al cinema

josep m. planas (*)

Hi ha tota una sèrie de pel·lícules que tenen l’art com a excusa per explicar tot un seguit de coses. A Com robar un milió, de William Wyler (1966), Audrey Hepburn i Peter O’Toole miraven la manera d’enredar amb la Venus, de Cellini. A El parany, de Jon Amiel (1999), Sean Connery i Catherine Zeta-Jones feien un curs intensiu de com treure dels museus obres singulars. A El codi da Vinci, primera obra de la saga de Dan Brown, portada a la pantalla per Ron Howard (2006), l’excusa és l’assassinat en una de les més conegudes sales del Museu del Louvre, tot evocant Leonardo da Vinci, per iniciar una llarga cursa en què Robert Langdon i Sophie Neveu, interpretats pels actors Tom Hanks i Audrey Tautou, van passant de l’art a la simbologia en un relat amb una bona dosi esotèrica. En el tercer lliurament de la franquícia, Inferno (2016), l’excusa és fugir entre les pintures penjades sobre el Palau Vecchio florentí, per donar a l’espectador una pàtina d’embolcall artístic, per un relat d’acció i intriga. Serveixin aquestes excuses com a introducció de la presència de l’art al cinema. 

Altres vegades el cinema ens ha explicat biografies de grans artistes, amb més o menys encert. Recordem José Ferrer interpretant Toulouse-Lautrec a Moulin Rouge (1952) o Kirk Douglas donant vida a Vincent van Gogh a Van Gogh, la passió de viure (1956) i que Anthony Quinn era Paul Gauguin o com, anys després, Salma Hayek era l’ànima de Frida (2002), de la cineasta Julie Taymor, sobre la tempestuosa vida de Frida Kahlo i Diego Rivera, o com Miquel Àngel creava, amb llargues aturades, la capella Sixtina a El turment i l’èxtasi (1965), de Carol Reed, una eficaç manera de divulgar i acostar a tothom la creació artística, ben instrumentada.

Però potser es mereix un punt i a part l’extraordinari documental sobre la vida d’un gran creador, Pablo Ruiz Picasso, a El misteri Picasso (1956), de Henri Georges Clouzot, o el curt que Alain Resnais li va fer sobre el seu Guernica (1950). El mateix Picasso que Orson Welles va mostrar encisat per l’Oja Kodar en el seu Frau (1974), un film que donava certesa al seu nom, ja que quan no hi havia relat fals presentava falsificadors (Elmyr de Hory), en una dissertació sobre l’art real i l’art fals.

El cinema també ens ha ensenyat com apropar-nos al món dels creadors. Així, Víctor Erice presentava, amb unes imatges de gran intensitat per la seva senzillesa, com l’hiperrealista Antonio López realitzava El sol del membrillo (1992) o com Fernando Trueba teixia la complicitat entre un escultor i la seva musa a L’artista i la model (2012) o com Bertolucci presentava, en el marc de la Toscana, un escultor entremig del despertar a la vida d’una adolescent a Bellesa robada (1966).

Hi ha també pel·lícules que hom no es cansa de veure. Una d’aquestes és l’apassionada La jove de la perla (2003), de Peter Webber, sobre el reconegut quadre de Johannes Vermeer, també conegut com La Mona Lisa del nord o, amb una intencionalitat totalment diferent, el Midnight in Paris (2011), de Woody Allen, una aproximació a la bohèmia artística del París dels anys 20, Salvador Dalí inclòs, el mateix pintor empordanès que, amb els seus amics Luis Buñuel i Federico García Lorca, va a la recerca de la taula del rei Salomó a Buñuel i la taula del rei Salomó (2001), de Carlos Saura, precisament germà del pintor Antonio Saura.

El mateix Dalí que anava a Hollywood per col·laborar en passatges de la surrealista decoració del film d’Alfred Hitchcock Recorda (1945) o que Walt Disney va anar a veure a Port Lligat per parlar d’un projecte junts, que després no es va realitzar. 

I, parlant de decoració i decorats, cal tenir present l’expressionisme alemany que hi ha a cada imatge d’El gabinet del Dr.Caligari (1920), de Robert Wiene, o les obres dels pintors del XVIII que inspiraven Stanley Kubrick a Barry Lyndon (1975).

L’art és una recurrent referència al cinema, que hi aporta relats i excuses. La llista de coincidències és molt llarga i prou diversa. De vegades amb bon sentit creatiu i, d’altres, només en un sentit divulgador. Recordo, entre les darrerament vistes, una sorprenent pel·lícula de dibuixos (impressionistes) animats, Loving Vincent, o la biogràfica Rodin. Dos exemples que cinema i art són vasos comunicants.

(*) Crític de cinema.

 A la imatge, cartells de pel·lícules al Museu del Cinema de Girona.

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies