15 Desembre 2018
Opinió Barcelona

Dada Siegt!: Sara Thornton

david g. torres

L’estiu acostuma a ser temps de lectura, almenys de recuperar certa relaxació en les lectures i deixar-se portar més enllà de les obligades, en el meu cas, a causa de la preparació de classes, textos o investigacions per a diversos projectes. El que em passa és que no em puc deslliurar del tot d’aquestes obligacions, potser perquè no sé distingir entre allò que m’interessa i allò en què treballo. Així que l’estiu passat el vaig dedicar a llegir sobre els Young British Artists (YBA): la generació d’artistes anglesos dels 90 que ho van petar. D’ells m’interessa saber com van coincidir una sèrie d’elements perquè uns joves estudiants d’art que organitzaven exposicions en un hangar passessin a configurar el sistema de l’art anglès; m’interessa, en definitiva, com es construeix un context i com es produeix un procés d’institucionalització de l’art. Encara que al final no van tenir gaire res a veure amb l’art anglès, van caure a les meves mans dos llibres de Sarah Thornton: 33 artistes en 3 actes i Set dies en el món de l’art. A 33 artistes en 3 actes explica, a partir del relat de trobades i entrevistes amb 33 artistes, l’explicació que cadascun dona de la seva feina; és a dir, intenta respondre a una pregunta simple i complicada alhora: què és un artista? A Set dies en el món de l’art explica com transcorre un dia en una casa de subhastes, en la inauguració d’Art Basel o a la Biennal de Venècia, en la preparació de la gala dels Turner Prize, en una sessió de presentació durant la classe de Michael Asher a CalArts…
Thornton és sociòloga. Així que té una aproximació peculiar a l’art, que em fa l’efecte que prové d’una tradició molt diferent de la que en el nostre context ha estat l’habitual. Em refereixo a la tradició de la filosofia ancorada en el romanticisme germànic sobre el qual podem traçar una línia que uneix noucentisme amb estetes en la línia de Rafael Argullol. Davant d’això, Thornton pertany a una tradició anglosaxona que s’assenta en l’empirisme: destil·lar la teoria a partir de l’observació dels fets. Així, porta a terme una doble estratègia: allunyar-se de l’objecte d’estudi, tractar-lo des de la seva superfície i no des d’un interior immament, gairebé com un forense enfront d’un cadàver, i, al mateix temps, no perdre’l de vista. Dit d’una altra manera, no ser art i part i veure el món de la cultura amb una mirada distant, i, alhora, ser molt precisa i no allunyar-se de l’objecte d’estudi: l’artista, l’exposició, el context o una classe. I, inevitablement, la tradició empirista anglosaxona hi obliga, tot està tractat amb un llenguatge directe, col·loquial i fet des de l’experiència.
Saber de CalArts, el tipus d’espai en el qual viu i treballa Francis Alÿs, què opina la mare de Jeff Koons sobre el treball del seu fill o la irritabilitat continguda de Nicholas Serota, potser reveli el meu costat més tafaner, però també aclareix més coses del món de l’art que altres textos saberuts lligats a les meves obligacions i torna a despertar la curiositat, això que fa interessant l’art perquè, com deia Robert Filliou: l’art fa que la vida sigui més interessant que l’art.

A la imatge, Catalunya a la Biennal de Venècia, 2017.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies