28 febrer 2020
Opinió Barcelona

Dada siegt!: 70 metres

david g. torres

Aquesta secció es titula Dada siegt!. Replica el titular d’un cartell que anunciava una de les soirées dadaistes al Cabaret Voltaire de Zuric el 1916: Dada venç. Molts saben la meva fascinació pel dadaisme. Aquest capítol de la història de l’art i la cultura que va intentar justament posar en escac tot l’art i tota la cultura fins al punt de sentir certa incomoditat en qualificar-lo de moviment cultural i artístic. Una actitud més que res. Una actitud anti, inconformista i rebel. Aquest Dada venç no deixava de ser una retòrica de l’actitud bufonesca, declamativa en irreverent de la qual van fer gala Hugo Ball, Tristan Tzara i la resta. Per molts exemplifica també l’inici d’un inconformisme que envolta i recorre el segle XX. Un malestar que arriba fins a la pel·lícula Matrix de les germanes Wachowski quan Morfeu pregunta a Neo si alguna vegada s’ha sentit incòmode, que no encaixa en la societat. Neo un ciberpunk hereu de Dada? És possible. Al cap i a la fi Dada va deixar la porta oberta.

“Qui va inventar Dada? només els imbècils i els professors d’espanyol poden estar interessats a saber-ho”, escrivien Hugo Ball i Tristan Tzara en un dels manifestos Dada després de descriure de manera imaginativa i absurda l’aparició de la paraula Dada. Què importa l’origen? Què importa qui la inventés i com? O sí. Importa parlar-ne, reconstruir-la, imaginar-la, mantenir aquesta referència nostàlgica de la resistència al saber lògic i ordenat. Això va fer Dominique Noguez en un llibre en què reconstrueix la relació entre Dada i Lenin, Lenin Dada. Noguez furga en un dels episodis mítics de les avantguardes, Dada i Lenin van compartir espai i temps a Zuric. El rus esperava notícies del seu país i els permisos per travessar Alemanya en tren per arribar a Moscou i iniciar la revolució (de fet, la revolució el va agafar de sorpresa a Zuric), mentre els dadaistes eren al Cabaret Voltaire. Al mateix carrer tots dos: l’Spiegelgasse. Un, amb la família i altres refugiats en un minúscul apartament al número 14; els altres, al número 1. Noguez no té dades, o són inconnexes. No hi ha res que provi que Lenin va trepitjar el Cabaret Voltaire, però l’historiador francès fa encaixar els fets: Es non è vero, è ben trovato; o, com diu Frédéric Beigbeder a Oona i Salinger, narrant la relació entre l’escriptor i la seva amant, seria una llàstima que les coses no haguessin anat així.Però llavors on queda el mètode? El mètode de l’historiador, la consulta dels documents.Jo aquest estiu em vaig treure la mandra del mètode. I vaig viatjar amb avió i en cotxe a una ciutat i un país caríssims per caminar uns metres. Uns 70 metres, amunt i avall, de dia i de nit, els que separen el número 1 del 14 de l’Spiegelgasse. Pur empirisme. Setanta metres, un minut, camí cap al riu, cap a Münstergasse, que fa cantonada amb Spiegelgasse, el número 1, on hi ha el cabaret reconstruït. Impossible no passar-hi, impossible no sentir la gresca, el soroll. Dada venç. Ja no tinc dubtes.

A la imatge, llibreta de notes de David G. Torres.

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies