23 març 2020
Opinió Barcelona

Combats del temps: Preservar i conservar els objectes quotidians

xavier barral i altet

El reciclatge de l’art és constant, com ho són els canvis de gust. Què és art? Es preguntava Antoni Tàpies. I la resposta és sempre subjectiva. Però el que em preocupa no és això, sinó la decisió de què cal conservar de la nostra quotidianitat. Com s’han de preparar els museus del futur. Tot el que llencem cada dia, en un futur més o menys llunyà es buscarà per explicar la creació artística, artesana o industrial del nostre temps, tal com avui es valoren les màquines de cosir antigues, les velles televisions o els primers ordinadors. Però qui conserva els pots de iogurt buits, les ampolles de cada beguda i les publicitats que envaeixen les nostres bústies de correu? Sort en tenim dels col·leccionistes de tot. Ells no es pregunten si allò que els agrada és art, solament tenen el gust per uns objectes determinats i, sense saber-ho, ajuden a preservar el patrimoni quotidià.

L’arqueologia del quotidià tendeix a aplicar els mètodes d’estudi de l’arqueologia clàssica, medieval o industrial a la vida de cada dia, a observar els objectes i a mirar els contenidors de la brossa per deduir la vida de cadascú, els objectes que s’utilitzen i com es fan servir; és a dir, exactament el mateix que es fa en una excavació arqueològica tradicional. El principi bàsic d’aquests estudis que associen arqueologia, etnologia, sociologia, història i història de l’art és no distingir per raons de valoració estètica a fi de evitar que només es prenguin en consideració objectes utilitzats per un grup humà determinat. Tot objecte, per efímer que sigui, té un creador al darrere i s’integra en la vida quotidiana; cal conservar-ne els modes d’utilització que canvien amb el temps: un bitllet de metro, l’entrada d’un espectacle, el paper de vàter, un tovalló de bar, l’embolcall d’un caramel o el got de plàstic de l’orxata. 

Arreu s’han imposat museus molt variats (ciència, indústria, disseny, joguines, cinema, paper, puntes de coixí, taps de suro, etc.). Però ningú pensa a conservar tot el que cada poble genera quotidianament, als ajuntaments, les associacions, les publicitats, els aparadors de les botigues o la manera local de prendre el vermut, passant pels grafits murals, els sorolls de cada dia i les bosses impreses dels mercats. Tot mereix ser conservat i estudiat des del moment de la seva creació fins al de la seva fruïció. 

Cal conservar-ho tot? Jo crec que sí. Altra cosa és com i on conservar-ho. Quins han de ser els límits en la tria d’objectes? Penso que no n’hi ha d’haver, de límits, perquè el que avui sembla poc interessant serà important demà, quan hom s’interessi pel nostre avui que aleshores ja serà temps passat. Em direu que en aquest article només he dit evidències. Potser sí, però jo volia alertar de la quantitat de futur que destruïm cada dia. Cal dir ben fort que tot és art i que tot mereix l’honor de la conservació per respecte a qui en el futur ho voldrà estudiar.

A la imatge, paper de vàter. Le Troubadour.

Aquest article es va publicar en l’edició de paper de bonart n. 188 (novembre i desembre 2019 i gener 2020)

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies