1 setembre 2014
Opinió Barcelona

Com exposar en una galeria #3

fidel balaguer

De les relacions entre els artistes i els galeristes en podríem fer uns quants llibres, però el problema sempre radica a saber la veritat de cada una de les versions, a saber investigar.

Hauríem d’encarregar a Xavi Ayén, autor d’Aquellos años del boom, en què explica un dels grans secrets del món literari, el motiu del cop de puny que Mario Vargas Llosa va clavar al seu amic Gabriel García Márquez, que investigui i descobreixi quants cops de puny hi ha hagut en el món de l’art. Perquè de situacions violentes i desagradables n’hi ha hagut i, d’algunes en concret, diverses versions.

En la meva petita història com a galerista, de moment només he viscut una situació una mica violenta, un artista em va convidar a sortir al carrer per solucionar el problema que, segons ell, jo havia generat.

Al llarg de la història trobem galeries en què el galerista i els artistes formen quasi una gran família. Aimé Maeght és el màxim exemple d’aquest estil, que per mi ha estat el model a seguir, fins als galeristes marca, més actuals, tipus Gagosian, en què els noms dels artistes ja no apareixen al costat de les seves obres. Es venen gagosians, el galerista és l’estrella i el mercat és el que mana.

Per Maeght, la noció de família sobrepassava el cercle tradicional, ell rebia al voltant de la mateixa taula tant amics com poetes, escriptors i artistes com ara Giacometti, Braque i Miró. Els ajuntava amb la seva autèntica família sense fer cap distinció entre ells, sempre amb la idea de la gran família.

A Maeght li van oferir obrir una galeria als Estats Units, però ell mai va acceptar, ell volia viure a París, a prop dels seus artistes. El que sí que va anar a Nova York i va triomfar va ser Leo Castelli, el gran galerista, el gurú, el visionari, l’innovador, l’inventor de la galeria moderna, el descobridor d’artistes.

Gràcies a la biografia escrita per Annie Cohen-Solal hem pogut conèixer la fascinant vida de Castelli. Ell va posar en marxa les relacions i les connexions entre els crítics, els directors de museu, els col·leccionistes i els artistes. Per ell era tan important descobrir nous artistes –tenia una xarxa de caçatalents que treballaven per a ell– com ara col·locar-los als museus.

L’altre element cabdal de la seva estratègia era la informació privilegiada de què disposava gràcies als contactes que havia acumulat durant molt anys. Castelli va declarar en una entrevista: “El secret ha estat, fins a cert punt, en el coneixement de l’art del passat. Jo vaig estudiar història de l’art, i sabia que després d’un moviment en vindria un altre, sabia que arribaria quelcom diferent. Em vaig proposar trobar-ho, i va ser llavors quan vaig conèixer Rauschenberg i Johns.”

Per D.H. Kahnweiler, un altre dels grans marxants del segle passat, no hi ha regles per a les relacions entre els artistes i els galeristes. “Un jove jurista acaba d’escriure un llibre sobre els contractes entre marxants i artistes. Trobo aquest llibre d’una certa ingenuïtat perquè no he vist un sol cas en què, una vegada trencat l’acord, hi hagi hagut un procés. Tot això és una qüestió de bona fe”, explica Kahnweiler en un llibre de converses entre ell i Francis Crémieux.

Un dels galeristes dels últims anys que més soroll ha fet ha estat Charles Saatchi, que com a bon publicista que és s’ha preocupat de difondre el seu discurs, un discurs autèntic, original, envoltat sempre d’una certa polèmica, i portat als límits d’una manera molt estudiada.

Per Saatchi, és impossible que els grans artistes passin desapercebuts: “En general, el talent és tan escàs que és més fàcil que la mediocritat es confongui amb la genialitat que no que el geni passi desapercebut.” Saatchi és conegut per haver descobert alguns dels artistes avui més valorats pel mercat: “Al llarg dels anys he tingut la sort de veure el treball d’alguns grans artistes des del principi de la seva carrera, així que podria sentir-me satisfet d’haver-los descobert”.

Fa unes setmanes, Christie’s ha subhastat El llit, de Tracey Emin, per 3,2 milions d’euros, que l’any 2000 Saatchi va comprar per 190.000 euros.

L’última a explicar la seva vida de galerista ha estat Soledad Lorenzo, després de tancar la seva galeria: “Potser sí que a molts dels artistes que han treballat amb mi els ha costat una mica menys d’arribar on han arribat. Potser perquè he sabut ensenyar les seves obres a gent interessada, els he portat a fires internacionals, els he donat difusió… El prestigi de la galeria també compta molt en la trajectòria d’un artista, d’acord, però no és suficient.”

A la imatge, la galerista Soledad Lorenzo.

Etiquetes: · · ·

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies