21 Desembre 2018
Opinió Barcelona

Com exposar en una galeria #21: Jo no em moriré mai

fidel balaguer

Primer va ser Punset qui li va dir, a l’Om: “Jo probablament no em moriré mai, no està demostrat que jo en mori.” Pel Punset: “Que tothom es mori no és cap prova que jo també em moriré.” Ara és la doctora Luján Comas qui ens diu a La Contra: “En nosaltres hi ha una consciència universal, i quan ens morim aquesta consciència a la qual se sumen les teves experiències passa a la consciència quàntica, però no es perd la informació”, i hi afegeix: “És una consciència connectada a tot. Al món de les subpartícules, de les quals tot està fet, estem interconnectats, vostè, jo, els arbres, la taula, l’univers… Pot  ser una explicació. El que està clar és que, si entenguéssim que no existeix la mort, no tindríem por i viuríem d’una altra manera.”
D’això es tracta, de no tenir por i de viure d’una altra manera. Uns que ho intenten són l’Eduard Vallory i el Boris Mir, de l’Escola Nova 21,una plataforma que acompanya més de 400 escoles de Catalunya en la transformació cap a un sistema educatiu avançat: “El canvi és imparable.Hi haurà models educatius absolets. Les escoles transmissores, tradicionals, acabaran desapareixent, perquè ningú defensarà un model que no dona satisfacció a ningú, ni tan sols als bons estudiants, que s’hi acaben avorrint” i sentencien: “Com a societat descobrirem que aquestes escoles no tenen raó de ser, que no fan la funció social que els hem encarregat, que no desenvolupen per competències i que no donen resposta a la formació integral de la persona. Un dels grans problemes de la transformació educativa és que les legislatures són molt més breus que els processos de canvi. Necessitem un gran consens social per garantir el canvi.”
Qui també ens dona pistes a La Vanguardia de com ha d’anar el canvi en l’educació és Mmantsetsa Marope, directora de l’Oficina Internacional d’Educació de la Unesco: “Hem de superar l’època en què l’escola només proporcionava informació. A Singapur, per exemple, no és que s’ensenyi química al laboratori, és que els escolars estan dissenyant un perfum o un insecticida ecològic”, i ho remata: “Qui no vagi molt ràpid quedarà molt enrere. Ja no podem parlar de creativitat al col·legi, sinó que els escolars han d’estar creant.”
Qui també hi entén, de creació i d’ensenyament, és Israel Ariño, fotògraf, editor i professor barceloní, que ha exposat recentment a la galeria Fifty Dots de Barcelona i que serà a Paris Photo amb la Galerie VU’ de París. Ariño explica a Magdalena Ramírez a Clavoardiendo: “Crec que en les meves imatges continua havent-hi un cert sentit de l’humor, però més tensionat i més centrat en el llenguatge. Ha canviat una mica el to, però em segueix interessant el que és estrany, l’ambigüitat i tot el poder que té la imatge per suggerir una història. La intriga m’encanta, en la fotografia i en la vida. El no saber és una cosa que em produeix un plaer indescriptible.”
Ariño és també editor, junt amb Montse Puig, d’Ediciones Anómalas, una editorial que en els últims anys  ha tret el cap en l’escenari nacional i internacional, guanyant el premi al millor llibre de PhotoEspaña, amb els llibres de Juanan Requena, Eduardo Nave i d’ell mateix. Sobre el mercat del fotollibre, opina: “Encara estem lluny de tenir un mercat normalitzat, i no sé si algun dia el tindrem. Tinc la impressió que hi ha molts més llibres que persones interesades en els llibres. Però, en fi, cal continuar i encertar-la a l’hora de decidir on posem els esforços i energies.” Quant a Anómalas, diu: “Estem ficats de ple en la promoció dels nostres últims llibres: Duelos y Quebrantos, de Sebastián Bruno, i Desde la isla cuántica, d’Eugeni Gay. I aviat arriben les fires: Amsterdam, Nova York, París… i busquem noves complicitats amb institucions per poder existir. I, per descomptat, valorem projectes de futur!”.
Ariño ho té clar: “No soc un expert en les xarxes socials, segur que tenen coses bones i hi ha gent interessant proposant coses per aquests mitjans… Però per mi són excessives, requereixen molt temps –que no em sobra– i a mi el que més m’interessa és ¡fer fotos!”.

A la imatge, Ivan Ferreres Pujol. Inseparables? Any 2016.

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies