download

Opinió

Cadaqués, entre passat i futur

Cadaqués, entre passat i futur
Cadaqués, a l’Alt Empordà, conté la més alta densitat artística de tot Catalunya concentrada dins del poble. Aquell lloc de mariners que giraven l’esquena a la terra i miraven el mar, que encara somiaven amb Cuba i bevien cremats amb força rom, inesperadament, durant el primer quart del segle XX va esdevenir un important poble d’estiueig i un punt de trobada de molts artistes. A la part antiga, les casetes pintades de blanc i els carrers drets dominats per l’església de Santa Maria van seduïr André Breton, García Lorca, Paul Eluard, Man Ray o Max Ernst, que hi van passar temporades. Salvador Dalí hi va jugar un paper important. Molt abans, modernistes com ara Eliseu Meifrén van descobrir el seu paisatge, la monumentalitat física de les muntanyes, el mar blau i la silueta blanca tallada a l’horitzó. El mateix Picasso hi va residir el 1910, almenys durant dos mesos, amb Fernande Olivier, i es va allotjar a la fonda de la Lídia Noguer, a la riba del Poal, la Lídia d’Eugeni d’Ors. D’allà Picasso es va endur una colla de teles i d’obres sobre paper. També van quedar fascinats Derain, Max Jacob o, una mica més tard, Marcel Duchamp. Joan Josep Tharrats (1918-2001) ha estat la memòria artística del poble. De les nombroses experiències dels anys seixanta i setanta tothom recorda les creacions efímeres del cap de Creus de Josep Ponsatí, les obres d’Arranz-Bravo i Bartolozzi, les de Lanfranco Bombelli i la contínua presència d’artistes estrangers, fins i tot japonesos, com ara Koyama. Cadaqués va viure durant aquells anys 60 una revifada artística però també d’esnobisme amb l’anomenada Gauche Divine, en un moment que va veure arribar al poble arquitectes, artistes i escriptors amb un desig de modernitat difícil d’expressar en altres llocs sota el franquisme. El fet que a Cadaqués hi hagi tanta estratigrafia històrica pot crear un trencament generacional amb els més joves. N’hi ha que veuen sempre el passat millor que el present. Oriol Bohigas, un dels actors de Cadaqués, ho matisava: “Ara, quan tornem a Cadaqués, la gent de la meva edat ens queixem: Ja no és el que era. I fóra segurament una afirmació correcta si no l’acompanyéssim amb un cert somriure de menyspreu. No és ben bé el mateix, però no és pitjor. El que passa és que els nostres vells amics han estat substituïts per una jovenalla amb  la qual ens és més difícil de connectar. Els meus cinc fills i llurs companys, per exemple, sí que hi connecten i troben en el nou Cadaqués les mateixes excel·lències i uns atractius nous, però no gaire diferents d’aquells que ens divertien als anys 60, quan érem joves.” Aquestes paraules del 1987 serveixen encara avui per explicar i anticipar el Cadaqués artístic del futur, en què pesa molt, massa, el llegat de Salvador Dalí, explotat fins al cansament en l’àmbit comercial. Però d’artistes catalans o estrangers que hi resideixen tot l’any, n’hi ha encara un munt a Cadaqués (Berus, Carbó, Moscardó, Sbarbaro, Stoiser i molts més). D’activitats artístiques, també (Mini Print Internacional), i de galeries encara n’hi queden (galeria Cadaqués). A vegades, pot semblar que avui, amb el mercat de l’art globalitzat, ja no és possible crear i vendre art sense sortir d’un poble tan petit. Però allà, en aquell racó de l’Empordà bufat per la tramuntana, encara es viu la passió per la natura i el paisatge amb la convicció utòpica que l’art creat lluny del món pot contribuir a salvar el món. A la imatge, Galeria Cadaqués. Exposició "Interface" de Richard Hamilton i Dieter Roth, l'any 1978 a la galeria de Lanfranco Bombelli.
thumbnail_arranzbravo. general 04-2014banner-oro-180x180-gene

Et poden
Interessar
...

Bonart_banner-1280x150_FONS-AVUI-90