19 febrer 2020
Opinió Girona

Badar: Robar un quadre

jordi bosch molinet

L’Institut of Art de la ciutat de Chicago és un museu extraordinari. Ha nodrit els seus fons amb donacions de col·leccionistes i mecenes, titulars de les grans fortunes de la pròspera zona dels grans llacs. Gent que tingué la visió d’afavorir el gaudi públic d’obres d’art abans que s’ho fonguessin els seus hereus. Sense els excessos i les dimensions massives de Nova York, la visita a la ciutat de Chicago i al museu es converteixen en una experiència deliciosa. A un parell de centenars de metres, al Millenium Park, destaca una instal·lació de Jaume Plensa, que recull l’essència de la majoria de les seves obres de grans dimensions.
Arribat a Chicago, on mai havia estat, per un casament, les meves passes es van dirigir, un dia de fred intens (a Chicago fa fred de veritat ), a l’Institut. Les exhuberants sales impressionistes i postimpressionistes, segons els entesos, recullen una de les tres millors col·leccions del món en aquesta etapa de la pintura. Potser preveient les emocions dels visitants, el museu té instal·lats uns bancs al mig d’algunes sales. És on vaig acabar assegut, aclaparat pel que estava veient, mentre badava davant d’un quadre de Claude Monet, uns nenúfars al mig d’un estany. El meu èxtasi exigia un descans, que fou interromput pel veí de bancada:
– M’adono que li agrada aquest quadre, no ha pensat mai a robar-lo?
L’individu semblava distingit. Vaig pensar que em trovaba amb un fan de la pel·lícula El cas de Thomas Crown, exactament la versió rodada el 1999, protagonitzada per Pierce Brosnan. Tracta d’un extravagant multimilionari, amant dels riscos forts. Cada dia entra una estona al Metropolitan Museu de Nova York per dedicar-se a la contemplació d’un sol quadre. San Giorgio Maggiore, també de Monet. Fins que decideix robar-lo, de manera artística i rocambolesca, fonamentalment pel plaer de robar amb risc. També per penjar-lo al menjador del seu magnífic dúplex de Manhattan, ben a prop del museu, estalviant-se sortir de casa.
La conversa va durar uns minuts, suficients perquè jo acabés acceptant amb aquest curiós personatge que potser sí que el robaria. És clar que es tractava de pura retòrica.
Ni sabria com fer-ho, ni vull fer-ho, ni moralment és plantejable. El que sí que em va sorprendre és trobar qui utilitza un similar sistema d’enamorament d’una peça en una exposició o un museu. Primer, la contemplació; després, la selecció dels favorits, i, finalment, la tria de la joia. És el que més m’agrada, el que m’enduria a casa. Per entendre’ns, el que robaria.
És un joc que sempre m’ha divertit i sobretot que m’ha acompanyat en la descoberta joiosa de l’art. Així doncs, imaginàriament, podríem trobar a casa des del tríptic del Jardí de les delícies d’El Bosch, passant per l’Aiguader de Sevilla de Velázquez o la Júlia de Ramon Casas. L’únic problema és si, un cop escrit això, un dia es troben amb la notícia del robatori dels Nenúfars de Monet al Museu de Chicago… ja em diran com ho explico!

A la imatge, Ramon Casas.Júlia. Circa 1908. Carbonet i pastel sobre paper. Gentilesa de la galeria Gothsland.

Etiquetes: · ·

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies