Exposicions

Autoria, arxiu, memòria i afectes, nova col·lectiva a Plastic Murs

bonart valència - 16/04/19

Plàstic murs Philip Gerald

Plastic Murs, carrer Dénia 45 de València, presenta del 4 de maig al 14 de juny la mostra Something New, Something Borrowed. Els artistes que la integren comparteixen la voluntat que els seus treballs no es quedin ancorats en la mera satisfacció estètica. I per a això, s'endinsen amb lucidesa i afany transgressor en camps d'investigació que arriben qüestions com l'autoria, l'arxiu, la memòria i els afectes. El treball de Brandon Lipchik posa en diàleg molt diverses maneres de visualitat. El seu punt de partida són els inabastables fluxos informatius de l'univers virtual, als quals sotmet a un acurat procés de selecció i remescla. L'artista modula ment dins d'un mateix suport imatges procedents del web, referències a la història de l'art, elements extrets de l'àmbit del disseny i objectes vinculats a la seva pròpia intimitat domèstica. La hibridació entre l'estètica digital i la tècnica pictòrica aconsegueix que qüestionem la naturalesa d'allò que estem mirant. A més, darrere del aparent desordre compositiu dels seus quadres, Lipchik enfila molt subtils capes de sentit; entre elles, planteja un inventari de fetitxes propis de la cultura queer, i que permeten llegir -si més no a aquells que desplacin la seva mirada fora del que normatiu- un fascinant diari d'afectes, vincles i desitjos. Els dispositius tridimensionals de Liam Fallon són objectes recognoscibles i estranys alhora. La clau per al seu enteniment rau, per tant, en mirar més enllà de les aparences. Si bé la seva feina part d'un procés de esculturación de la quotidianitat, el seu objectiu últim és indagar en la construcció d'identitats silenciades. Les seves parets de maó funcionen com relectura del migmetratge de Jean Genet Un Chant d'Amour (1950), on la força d'un desig homoeròtic, i en conseqüència clandestí, era capaç de travessar els murs. El discurs de Fallon s'articula a través d'artefactes que, malgrat la seva aparença lúdica i la seva estètica propera al pop, encarnen un vessant poètica d'alt valor emocional. Les seves obres actuen com a indicadors d'espais socials queer arrasats per les narratives hegemòniques. En aquest sentit, una peça tan senzilla com «Love Club», un garrot de color rosa, planteja la urgència de desenterrar aquelles veus dissidents que la història ha deixat en els marges. Finalment, les pintures de Philip Gerald conviden a una contundent somriure: les seves figures semblen haver estat elaborades digitalment a través d'un precari editor d'imatges. Tant les formes desproporcionades com la plenitud del color remeten a una creativitat ingènua i desproveïda de qualsevol convenció. Uns maneres que es troben lluny dels discursos habituals de la pintura. I en aquesta distància rau, precisament, el seu principal atractiu. El treball de Philip Gerald no només reivindica la imperfecte, el inacabat, el hilarant i el gamberro, sinó que també projecta aquestes característiques sobre escenes emblemàtiques de la història de l'art. El resultat no és un gest merament irreverent o iconoclasta; més aviat es tracta d'una oportuna traducció visual a uns codis que, des de fa tot just un parell de dècades, han envaït el nostre imaginari col·lectiu i virtual. A la imatge, obra de Philip Gerald (detall).