13 Agost 2019
Opinió Girona

Art i música: Jean-Pierre Leloir, el preservador d’històrics

ramon moreno

Hi va haver un temps en què París es va convertir en una de les principals capitals del jazz mundial. Era gairebé com una ciutat americana més, on els grans noms del gènere actuaven de manera regular i continuada:
Jean-Pierre Leloir (1931-2010) està considerat un dels principals fotògrafs de jazz de França, juntament amb noms tan reconeguts també com ara el de Guy Le Querrec. Ja la generació literària del jazz, la generació perduda, amb Francis Scott Fitgerald com a icona, es va establir a la capital francesa per convertir París en una ciutat mítica. La música de jazz també hi va tenir una bona acollida. Salvant les discriminacions racials que imperaven als Estats Units, a París, eren els músics negres “els que representaven la veritat no solament estètica, sinó també cultural i filosòfica del jazz”, escrivia el filòsof, crític d’art i comissari d’exposicions Daniel Soutif.
París va rebre, a partir de la dècada dels 50, noms referencials com ara els de Chet Baker, Duke Ellington, Miles Davis, Lionel Hampton, Count Basie i un llarguíssim etcètera de gran noms del gènere, que van actuar en sales com ara el Caveau de la Huchette, el Petit Journal Montparnasse, el Jazz Club Etoile o en equipaments de més envergadura, com ara l’Olympia.
Entre tots aquells músics, i enmig d’aquelles actuacions, circulava, de manera discreta, Jean-Pierre Leloir. Convertit en fotògraf de capçalera de Jaques Brel, va treballar amb Edith Piaf i Charles Trenet, i revistes com per exemple Jazz Hot (on va publicar la seva primera foto en el número de maig del 1951) o Jazz Magazine van reproduir la seva obra. Amb bona part dels músics Leloir va establir-hi amistat i una vinculació emocional (“m’agradava la gent que fotografiava”, diria). En tot cas, la suficient perquè els pogués captar amb la seva càmera en instants poc habituals fora de l’escenari, a l’habitació de l’hotel, assajant o en moments distesos. És per aquest motiu que Jean-Pierre Leloir està considerat alguna cosa més que un fotògraf. Deia Quincy Jones, músic i productor, que Leloir era un “preservador d’històries” i, efectivament, les seves imatges reflecteixen històries íntimes: la Billie Holiday fumant, amb la mirada fixada en un punt llunyà indeterminat; la Nina Simone a la piscina amb els fills o John Coltrane i Dizzy Gillespie conversant en un assaig a l’Olympia, o el mateix Coltrane a l’habitació de l’hotel afinant l’instrument. Leloir era un entre ells, tant que es va arribar a dir que “en realitat era un músic, però el seu instrument era una càmera”.
L’obra de Jean-Pierrre Leloir es pot veure en puntuals exposicions arreu del món i en infinitat de cobertes de elapés i CD, però una bona manera d’apropar-s’hi podria ser una mirada al darrer llibre, tot just publicat, amb les seves fotografies, Jazz Images. El volum inclou més de 150 captures en color i blanc i negre que ens permeten acostar-nos als grans mites del jazz, de París estant, d’una manera íntima i personal, com voyeurs ocasionals, talment com si la càmera no fos allà. Per acompanyar la mirada calmada d’aquestes fotografies, el llibre inclou un CD amb temes d’alguns dels protagonistes d’aquelles fotos, a manera de banda sonora imprescindible d’una època, també, imprescindible i vital.

A la imatge, Thelonius Monk-Leloir.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies