Exposicions

Amparo Garrido presenta el seu Jardí de les bèsties a Espacio Jhannia Castro

bonart porto - 29/04/19

Amparo Garrido Espacio Jhannia Castro

Espacio Jhannia Castro, rua Adolfo Casais Monteiro 16 de Porto, presenta Tiergarten. Jardí de les bèsties de l'artista Amparo Garrido. Com explica Amparo Garrido, "vaig començar aquest projecte com gairebé tots, sense saber a on m'anava a portar. Vaig descobrir el Tiergarten, i de seguida vaig tenir clar que volia tornar, que volia seguir fent fotos. Allà hi havia alguna cosa que m'interessava. El què? El que veiem en el Tiergarten és una idea, o si es prefereix una idealització de la natura; una bella mentida sobre el salvatge, el bell, el natural i el bo. Vaig trigar uns dies en entendre que allò era un escenari que algú havia dissenyat per provocar en l'espectador tots aquells estats d'ànim: sorpresa, misteri, fascinació, alegria, tristesa ... Això va ser el que més em va agradar. L'artífex d'aquest projecte va ser Peter Joseph Lenné a principis del segle XIX. Compost acuradament, és ple de trucs, reflexions, reflexos i harmonies secretes que ens conviden a projectar-nos en ell, perquè a la mirada originària de l'arquitecte es superposa la mirada i l'experiència única de cadascun dels seus visitants, per això aquest paisatge té infinites lectures perquè cada individu recrea en ell el seu propi món interior i el "zeitgeist" de la seva època. Però què significa per a mi? Quan passeig pel Tiergarthen em sento com aquella nena que vaig ser, i que havia oblidat. El paisatge m'acosta a aquelles emocions de la infància semblants a la plenitud i la felicitat. És una exaltació de la natura enfront de la raó. Em recorda també la gran excitació que em va produir la lectura del primer llibre que vaig llegir en la meva vida: "Les desventures del jove Werther", de Goethe. Tindria uns 12 anys. El vaig llegir al llit, gairebé a les fosques, amb por que em sorprenguessin, com si fos un llibre pornogràfic o prohibit. Aquest treball, em reconnecta amb una sèrie anterior: "Finestres, Papers i l'Home del Sac" (any 2.000). A més, torna a tenir algunes d'aquestes característiques que m'interessen, i que tenen a veure amb els límits entre el salvatge i el civilitzat, entre l'animal i l'humà, entre el sublim i l'ordinari. Em fa sentir la mateixa fascinació que em va portar als goril·les, "Del que no puc parlar" (any 2006) i que té a veure amb una estranya enyorança, amb la fantasia de cert espai idealitzat en què no caldria la paraula perquè estaríem en perfecta comunió- comunicació amb la natura. En aquesta ocasió un parc públic i en l'anterior cas el zoo, em permeten apropar-me d'una forma "segura" i "protegida" a aquesta il·lusió de "el salvatge" "el primitiu" o el que queda de "això". A la imatge, obra d'Amparo Garrido.