21 Juny 2014
Opinió Barcelona

Alguna cosa es mou al Macba

joan m. minguet batllori

Un museu d’art contemporani ha de fer didàctica o pedagogia en la presentació de les seves exposicions? Un museu ha de plantejar interlocucions prioritàries amb la seva ciutat abans que amb la resta del món? Un museu ha d’estar metafòricament obert als ciutadans que contribueixen al seu manteniment? La resposta a aquestes preguntes no poden ser unívoques, en sóc conscient. Depèn de molts factors i, habitualment, ens movem en una tensió de voluntats permanents: que el conjunt d’obres exhibides parli per ell mateix i (però) que el públic pugui entendre alguna cosa; que es compti amb els millors experts internacionals, sempre que la seva presència serveixi per dialogar amb els locals; que hi hagi molts visitants, però que es pugui generar coneixement… El Macba, al meu entendre, i per dir-ho a l’engròs, s’ha caracteritzat per fugir de la pedagogia, per una certa autocomplaença, fins i tot arrogància, per un marcat aïllament.

En els últims temps, però, s’han anunciat canvis. Sembla que hi ha la voluntat d’obrir definitivament el museu a l’entorn. Perquè una cosa és fugir del provincianisme i l’altra és ser el més provincià de tots i creure que tots els de fora en saben més que els autòctons.

Els primers símptomes els hem trobat en l’exposició Una realitat invocable. Una comissària catalana de llarga trajectòria, la Montse Badia; un diàleg molt interessant entre artistes internacionals i artistes d’aquí (Rafael G. Bianchi, Núria Güell, Mireia Sallarès, Antonio Ortega…); un tema, la representació de la realitat, que s’allunya del cripticisme i que connecta amb els grans debats de la història de l’art. I tot això amb una anècdota que per mi no és banal: el full de sala de l’exposició porta un plànol, un simple plànol de la planta amb la distribució de les peces i els seus autors. El visitant, erudit o turista, disposa, doncs, d’un element on ancorar el recorregut.

Més símptomes: la pròxima exposició dedicada a Eugeni Bonet, aquest far de les arts visuals a Catalunya que reclamava com ningú una revisió; més tard, l’exposició dedicada a Joan Brossa; una altra que ha de comissariar Frederic Montornés… Que ningú no em malinterpreti: ja sé que el Macba ha produït esplèndides exposicions on s’han recuperat artistes catalans i que alguns professionals catalans de la crítica i el comissariat hi havien intervingut. Però quasi sempre semblaven les germanes pobres de la programació. Potser estava mal fixat?

En tot cas, la conjunció d’aquests símptomes la veig com un bon auguri. I això que, al meu entendre, encara falten coses. El Macba, per exemple, ha de plantejar ponts continus de col·laboració amb les universitats catalanes. Primer, perquè els primers destinataris de les seves accions haurien de ser els nostres estudiants, de grau, de màster i de doctorat. Segon, perquè portar eminències estrangeres per a alumnes molts dels quals estan de pas per Barcelona no produeix cap benefici científic al país.

Insisteixo: l’intercanvi artístic i cultural mai no pot fer-se des de fora cap endins, com acceptant o fins i tot promovent una colonització. Sempre ha de prevaler el diàleg paritari. ¡Que no estamos tan mal!

A la imatge, Rafel G. Bianchi. A x metre de l’objectiu,  2006-2014 (sèrie en procés). Fotografia / Glicée.Cortesia de l’artista. Exposició Una realitat invocable. Macba.

Etiquetes: · · · · · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies