4 abril 2020
Opinió Barcelona

Al cap del carrer: Un cul magnífic

toni ribas tur

Sembla que als murals primoriveristes del Saló de Sant Jordi els ha arribat l’hora. Si es compleix el calendari, començaran a sortir del Palau de la Generalitat al setembre. El cost de traslladar-los i conservar-los pot semblar accessori en un moment en què els museus públics tenen pressupostos minsos, però el conjunt és massa cridaner per ajornar l’operació. Tot i així, s’hauria de trobar una manera perquè seguissin a l’abast del públic amb una bona contextualització històrica, i seria bo dotar la institució que els rebés d’un pressupost extra per quedar-se la patata calenta i difondre-la. O potser n’hi hauria prou amb una bona exposició per fer-ne exorcisme públic, tant per l’espanyolització de la història de Catalunya com per la lloa a Cristòfor Colom. Mentre esperem el procés per treure-les del Saló de Sant Jordi, a uns centenars de metres l’artista Daniela Ortiz clama contra el colonialisme a La Virreina amb l’exposició Aquesta terra mai serà fèrtil per haver parit colons. Per què no s’acompanya la retirada de les pintures d’unes jornades de portes obertes per veure-la en directe i d’un programa de conferències, debats i altres activitats per projectar-les al segle XXI? Se’n podrien fer càrrec conjuntament el Museu d’Història de Catalunya, el Museu d’Història de Barcelona i el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

La primera vegada que vaig entrar al Saló de Sant Jordi em vaig quedar astorat: no m’esperava que la decoració fos tan forta i que sigui de nyigui-nyogui, amb unes teles tensades damunt dels murs des de fa dècades, algunes de les quals tenen retalls enganxats. La successió de recepcions reials, batalles navals i altres esdeveniments fastuosos produeix un efecte lisèrgic, i un sembla trobar-se en un parc d’atraccions tronat. Però també va passar una altra cosa que no m’esperava i la solemnitat va saltar de cop i volta pels aires: em vaig trobar de manera inesperada amb un cul magnífic a l’escena La primera missa celebrada després del desembarcament de Jaume I a Santa Ponça (Mallorca) l’any 1229, d’Alexandre de Cabanyes. El seu propietari dona l’esquena a l’espectador com una d’aquelles característiques composicions barroques en què un detall del quadre sembla escapar-se de la tela. Alexandre de Cabanyes va pintar aquest home i un altre per ajustar la composició a la llinda d’una porta, però em va fer pensar que potser s’havia burlat íntimament de la la dictadura. Ni calia pintar el personatge d’esquena ni que l’altre anés descamisat durant una missa, un fet que avui també seria criticat. I després vaig pensar que potser en altres llocs de la pintura hi ha uns altres detalls provocatius i que, malgrat tot, els artistes van marcar un gol a la Diputació. Si les teles poguessin parlar… 

A la imatge, els murals primoriveristes del Saló de Sant Jordi.

Etiquetes: · ·

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies