17 Gener 2015
Reportatges Alacant

“60 anys de geometria” a la sala Cub del Museu de la Universitat (MUA)

javier martin

Del 29 de gener al 28 de març la sala El Cub del Museu de la Universitat d’Alacant (MUA) presenta l’exposició 60 anys de geometria. Javier Martin ha realitzat un documentat escrit sobre aquesta exposició del que reproduïm els seus apartats mes interesants.

La mostra un panorama ampli de pintors i obres amb un caràcter netament geomètric o constructiu, realitzades durant sis dècades. Alhora, ofereix una petita visió d’autors que no han dubtat a recórrer a certes regles euclidianes en alguna de les etapes de la seva trajectòria pictòrica.

L’art geomètric va ser promogut pel pintor uruguaià, emmarcat dins de la tendència constructivista, Joaquín Torres García establert un temps a Espanya i amb una important presència en el panorama artístic europeu d’entreguerres, que va fundar el 1929 a París, al costat de Michel Seuphor, el moviment Cercle et Carré. Un any més tard van crear la revista que portaria el mateix nom, i de la qual van aparèixer només tres nombres.

Theo Van Doesburg, el 1930, al Manifeste sud l art defineix l’art concret com l’art que en oposició a l’abstracte, i sense cap referència a la realitat visible, part només de la relació forma-color. El terme el va adoptar Max Bill i s’ha conservat com a denominació d’una tendència artístic-geomètrica, basada sovint en un fons seriat.

Una de les més importants expressions de l’incipient anti informalisme espanyol va ser l’art normatiu, terme encunyat per Vicente Aguilera Cerni, que es va donar a conèixer a l’Ateneu Mercantil de València en 1960 en una mostra que sota el títol “Primera exposició conjunta d’art normatiu espanyol , va organitzar el Grup Parpalló, i en què van participar, a més dels seus membres, l’Equip 57, l’Equip Còrdova i els pintors Manuel Calvo i José María de Labra.

L’art neoconcret, es va definir com el que, contràriament a l’informalisme, renovava la seva confiança en el valor instrumental de la ciència, superant definitivament l’apocalíptic pessimisme de postguerra. Un dels exponents a Espanya seria Eusebio Sempere.

L’abstracció geomètrica té ja llarga trajectòria d’un segle, amb uns començaments que s’inicien units al desenvolupament industrial i al progrés científic. El primer pintor que va advocar per un món sense objectes va ser Kazimir Malevich, qui a partir del cubisme va evolucionar cap al suprematisme, que significava predicar la supremacia de la sensibilitat sense representació objectual.
També seria a Rússia on, cap a 1914, va néixer el constructivisme, moviment basat en conceptes expressats per Vladimir Tatlin. Les seves obres constructivistes seran relleus-contra relleus, realitzats amb materials industrials com el guix, vidres, plàstics i metalls. També formaria part d’aquest moviment el pintor, escultor i arquitecte Naum Gabo, un dels grans renovadors de l’escultura contemporània, a la qual va incorporar nous materials com el metacrilat. Gabo emigraria a Berlín i més tard, el 1946, als Estats Units, a diferència de Tatlin, que exerciria tota la seva creació artística sense sortir de Rússia.

Després del conflicte de la Primera Guerra Mundial, era inevitable que la societat canviés en molts dels seus aspectes, també en l’art. En aquest ambient propici a la utopia, Piet Mondrian, va realitzar la seva aposta per un art que està allunyat de tenir com a referent la natura, i de tot element “tràgic”, típic de l’expressionisme. Mondrian desitjava fer una obra allunyada d’elements que es relacionen amb el subconscient, ja que per ell, el creador no ha d’influir emocionalment sobre l’espectador, ja que la seva veritable missió és la de reflectir l’harmonia de l’univers amb una obra carregada de contingut ètic.

A “60 Anys de Geometria”, s’ha aconseguit reunir gran part dels creadors plàstics que ha donat la història de la pintura geomètrica a Espanya, en un període ampli que abasta des dels anys cinquanta als nostres dies.

La dècada dels cinquanta. Pioners a França: Àngels Ortiz, Palazuelo, Sempere, Equipo 57

En l’àmbit espanyol la gran eclosió de l’art geomètric, apareix a París en els anys cinquanta, en què uns pocs artistes espanyols havien emigrat el país veí a la recerca de nous i frescos aires. Va ser el cas de Palazuelo, Sempere i els components de l’Equip 57, al costat d’escultors de la talla d’Oteiza i Francisco Nebot, tot aquest grup de pioners van arribar a estar recolzats per algunes galeries parisenques, que van apostar per aquesta nova vessant artística.

Pablo Palazuelo, un dels artistes més solitaris de tots els que en aquest article citarem, comença a exposar el 1949 a la galeria Maeght de París. La seva obra dels cinquanta s’emmarca dins de l’art constructiu de caràcter líric, on el color juga un paper important, en no tractar-se d’una geometria rígida. Algunes de les obres pertanyents a aquesta època podem relacionar-les amb visions aèries d’uns territoris que habiten la seva ment, potser com a conseqüència de la seva activitat de pilot aeri en anys precedents. Més tard, el seu interès per l’esotèric, les cultures orientals i les matemàtiques amb els seus números fractals, li van servir per desenvolupar la seva obra més madura, com la tinta sobre paper (2002) que podem veure en aquesta exposició.

Eusebio Sempere, serà a partir de 1953 quan inicia la seva llarga sèrie de guaixos sobre cartolina negra, prenent com a base formes geomètriques que es fragmenten i donen lloc a una multiplicitat de combinacions. Ja en els gouaches sobre paper Canson anomenats Temps de París, podem apreciar tota l’evolució de la seva creació pictòrica posterior. La seva incorporació a la galeria Denise René de París, li dóna la possibilitat de donar-se a conèixer en 1955 al Saló des Réalités Nouvelles amb els seus relleus lluminosos mòbils, al mateix temps que publica el seu manifest sobre a llum en les arts. Aquestes caixes lluminoses a què ens hem referit, van ser realitzades de manera molt elemental, amb molt pocs mitjans tècnics, unes fustes i una bombeta al seu interior que s’encén i s’apaga amb l’ajuda d’un petit motor, donen a l’espectador la sensació òptica de moviment.

Una dècada més tard seria José María Yturralde, qui també crearia unes caixes lluminoses, però en aquest cas l’artista incorpora la llum elèctrica, d’aquesta manera “la il·lusió s’incrementa en la successió de brillantors i intensitats”. Eren anys en què l’abstracció informalista anava guanyant terreny a totes les altres corrents, i malgrat això, Sempere, sempre coherent amb la seva obra, seguia fidel a les seves investigacions sobre el moviment, el color i la llum.

Seguint en aquesta línia, treballaria en una sèrie de pintures en què podem veure una implícita relació amb aquest misticisme; és el cas del Retablillo de la creu (1978), fins a arribar dos anys més tard a l’estampació per part d’Abel Martín de la carpeta de set serigrafies a la qual Sempere li posarà el nom de La Llum dels Salms Podríem citar la frase de Giorgio de Chirico, que estic segur que compartiria Sempere: “sovint s’han vist en les formes geomètriques símbols d’una realitat superior”.

Crec que és important destacar les amistats de les quals va gaudir Sempere amb altres pintors geomètrics i cinètics, tant nacionals com internacionals. Entre aquests últims podem citar Jesús Rafael Soto, Carlos CruzDiez, Julio Le Parc, Luis Tomasello, Victor Vasarely o al precursor de l’op. art i el minimal, Josef Albers. Cito aquests noms perquè hi ha qui pensa que si Sempere hagués decidit formar la seva col·lecció amb autors geomètrics en la seva totalitat, avui podríem comptar a Espanya amb un museu inigualable d’art geomètric i constructiu.

L’Equip 57. Es va donar a conèixer mitjançant un manifest, que apareixia al costat de la seva primera exposició, al Cafè Rond Point situat al barri de Montparnase. L’Equip busca la creació d’obres mancades de subjectivisme i personalisme, així mateix volen estar allunyats de l’aspecte comercial, fugint del concepte d’objecte superflu que en certs moments anava unit a l’obra. Aquest manifest atacava aquells que especulaven amb l’art, a crítics de compromís ia tot allò que envoltava el món de l’art donant una connotació banal del mateix. Seria el pintor Richard Mortensen qui descobriria les seves obres en la seva primera exposició, i la galerista Denise Renéquien els donaria suport en endavant.

Del París dels cinquanta ens queda fer referència a Manuel Angeles Ortiz, el qual va pertànyer a l’anomenada Escola de París. En un dels períodes de la seva llarga trajectòria artística, va treballar en el camp de la geometria, ia ell pertany el collage d’aquesta exposició, de principis dels seixanta, pertanyent a la sèrie que va realitzar inspirada en el Albaicín de Granada.

A finals de la dècada dels cinquanta apareixen a Espanya els primers moviments d’obertura i canvi artístics. Són els grups Espai a Canàries i Parpalló a València, tots dos integrats en part per pintors de tendència geomètrica. El Grup Parpalló, grup heterogeni en les seves expressions plàstiques, però units per una idea de regeneració i aire fresc en el món de l’art. Entre els seus primers components estan: Manolo Gil, Joaquín Michavila, i el crític Vicente Aguilera Cerni. Més tard se’ls unirien Sempere i Amadeo Gabino, qui destacaria amb els anys en el camp de l’escultura amb els seus collages de xapes de metall brunyit. En el collage Composició (1967) dóna mostra del seu quefer posterior en el camp de l’escultura.

Els integrants del Grup Parpalló, en el seu discurs plàstic fan referència a la unitat de criteri pel que fa a la recerca i l’esforç humanístic, més que a la unitat d’estils pictòrics dels components. La primera exposició com a grup tindria lloc el 1956 a l’Ateneu Mercantil de València, i estava formada per quaranta-dues obres el caràcter era completament aliè a qualsevol idea d’identitat plàstica, i majoritàriament de caràcter figuratiu, però tenien en comú l’inconformisme cap a l’acadèmic. En l’àmbit de pobresa d’informació artística la València de la postguerra, aquest col·lectiu va arribar a publicar la revista “Art Viu”, en un intent de fer arribar una informació plàstica d’avantguarda a una societat submergida en una època grisa, on imperaven els cànons oficials.
Cal també ressenyar les composicions geomètric-cinètiques que realitzaria Joan Puig Manera en la seva etapa parisenca, a finals dels cinquanta i principi dels seixanta, on la línia no interrompuda és el mecanisme de construcció de les formes.

La dècada dels seixanta

Al març de 1960 i en l’Ateneu Mercantil de València, es va inaugurar la primera exposició d’art normatiu espanyol, amb el Grup Parpalló, Equip 57, José Maria de Labra, Manuel Calvo i l’Equip Cordoba. Aquest moviment normatiu, liderat pel crític Vicente Aguilera Cerni, obriria un debat al voltant del compromís ètic i social de l’art, però aquest sentit ètic no seria compartit per tots els seus components pel que fa al concepte d “artista” i l’aspecte de servei a la col·lectivitat. Així, mentre els integrants de l’Equip 57 es veien a si mateix més com artesans o professionals plàstics, altres com Llaura seguien pensant en la idea de ser un artista, amb un concepte més tradicional, és a dir el del pintor com a creador de “Art” . Dins d’aquesta cronologia, cal destacar l’obertura del Museu d’Art Abstracte Espanyol en 1966, a la ciutat de Conca i sota el mecenatge de Fernando Zóbel, amb la seva col·lecció particular, que donaria anys més tard a la Fundació Juan March. Entre els artistes clarament geomètrics que formaran la col·lecció de Zóbel, es troben Joan Claret, José Luis Gómez Perales, Sempere i Palazuelo; també podríem incloure certes obres de Gerardo Rueda, Gustavo Torner, Jordi Teixedor i José María Yturralde, aquests dos últims nomenats per Zóbel com conservadors del museu. De Joan Claret comptem per a l’exposició amb dos llenços de principis d’aquesta dècada, ambdues obres caracteritzades per la lluminositat, una paleta de colors que va dels blaus als blancs, creant diferents plans dins del mateix, donant lloc a belles formes constructives. L’obra que representen a Roda porta el títol de Construcció blau (1966), pertanyent a la sèrie en la qual incorpora bastidors al mateix suport.

El 1968, i de nou amb l’impuls de Vicente Aguilera Cerni, es va formar el grup Abans de l’Art, en què el crític valencià va reunir un conjunt d’artistes sota el plantejament d’unir art i ciència, perseguint traslladar a un context artístic dades científics que pensaven aplicar a la comunicació humana. Seria gairebé trenta anys més tard (1997), quan es van tornar a reunir sota la mateixa idea, i aquesta vegada a l’IVAM de València, obres de diferents pintors i escultors englobats en la idea ciència-art.

A finals dels seixanta, en els anys transcorreguts de 1969 a 1972, tindrien lloc els Seminaris de Generació de Formes Plàstiques, realitzat en el Centre de Càlcul de la Universitat Complutense de Madrid. Als seminaris van acudir un grup de joves artistes plàstics, dels que en aquesta exposició estan representats Elena Asins, Manuel Barbadillo, Gerardo Delgado, Tomás García Asensio, José Luís Gómez Perales, Luis Lugan i Eusebio Sempere, amb obres de diferents èpoques, però tant en el cas de Barbadillo com en el de Gerardo Delgado podem veure dues peces relacionades directament amb aquesta època, encara que realitzades una mica més tard de la finalització d’aquests seminaris.

Gerardo Delgado, investigant al Centre de Càlcul elaborar formes modulars a partir de quatre circumferències tangents entre si i inscrites en un quadrat. A aquestes formes va aplicar colors plans industrials. El collage que podem veure a l’exposició, datada el 1971, està format per estructures modulars tangencials. Tomás García Asensio, en la seva etapa del Centre de Càlcul, va centrar les seves investigacions en l’estudi cromàtic, en la qualitat i la lluminositat del mateix, igual que en la interacció entre els diferents colors.

Elena Asins, d’entre tots crec que és la que ha portat més lluny l’ortodòxia geomètrica dels seus treballs . S’han recolzat sempre a l’ordinador, arribant en els últims anys a ser aquest l’instrument únic de treball, després d’abandonar definitivament el traçat a mà. En diverses ocasions ha pres la música com a punt de partida d’alguna de les seves sèries; és el cas dels Quartets Prusianos i dels Canons.

Per a José Luis Gómez Perales, la pràctica de l’art és un joc lúdic que segueix unes regles dictades per cada autor. Els seus treballs d’aquesta època estan basats en els nombres de Fibonacci. Luis Lugan, a diferència de la resta dels artistes interessats pel “programari”, s’interessa pel “maquinari”, és a dir per la màquina en si mateixa. Arriba a unir en les seves obres la imatge visual a un so ia elements tàctils: són els objectes audiovisuals-tàctils.

Breument citarem a altres pintors que van treballar dins de la geometria durant aquests seminaris. Així, Abel Martín realitza obra serigràfica amb formes modulars de fines línies de colors, aprofitant la bellesa que tenen certes corbes d’origen matemàtic. Manuel Quejido, experimentava en unes seqüències de cercles infinits. Soledad Sevilla, va centrar el seu estudi en el ritme de la combinació de mòduls circulars i rectangulars que es desenvolupaven de manera infinit, plasmats principalment pel mètode serigràfic. José María Yturralde, crearia les seves inconfusibles figures impossibles. Entre aquest grup de pintors es trobaria l’escultor Enrique Salamanca, dedicat anys més tard a l’escultura pública, per aconseguir amb les seves construccions fer llocs de convivència a les nostres ciutats. A aquests seminaris acudirien altres artistes que no arribarien a realitzar obra amb els ordinadors de la universitat, és el cas de Waldo Balart i d’Eduardo Sanz.

La dècada dels 70

Seguint un cert ordre cronològic, podem parlar de diversos autors inclosos en aquesta mostra, els quals anaven incorporant-se a la tendència geomètrica, allunyats de les modes imperants en cada moment, realitzant la seva obra cada un de manera individual i amb un cert silenci. Encara que és veritat que diversos d’ells s’agrupaven a vegades per realitzar exposicions col·lectives al costat d’altres artistes amb semblants inquietuds, com va ser el cas de Waldo Balart, Luis Caruncho, Julián Gil, José María Iglesias i Cristóbal Povedano. Una mostra d’aquesta unió va ser l’exposició “RealismoReal“, que organitzada per La Caixa Postal recorreria set ciutats espanyoles, i en què van participar un conjunt d’artistes units per la seva expressió geomètrica.

José María Iglesias, ja treballa en el camp de la geometria en la dècada dels seixanta, sent de finals d’aquesta dècada una de les obres d’aquesta mostra, llenç de transició entre els anys 1968-1969, etapa aquesta caracteritzada pels formats estirats, les línies verticals realitzades amb la tècnica de l’oli i matèria on hi ha una interacció del color en el sentit de Josef Albers, sense abandonar certs cromatismes cendrosos propis d’anys anteriors.

Waldo Balart, pintor concret d’origen cubà establert a Espanya des dels anys setanta, es va integrar des dels primers moments de la seva arribada al grup d’artistes que investigaven en aquest camp. Com a contrast a les obres de Balart, podem citar la construcció del gallec Luis Caruncho, obra modular carregada de poesia lírica, amb una gran base de coneixements gràcies a la seva formació com a arquitecte, facilitant això la tasca en l’ordenació de l’espai i els seus relleus.

I ja finalment, dins d’aquest grup citarem a Cristóbal Povedano, amb unes obres on és característic la constant lineal del pla inclinat mitjançant diagonals que travessen la superfície amb gran pulcritud, creant diferents intensitats lumíniques gràcies als angles que aquestes diagonals creguin en la composició. Els plànols formats els banya de colors suaus, com el groc, blau o verd, per arribar a aconseguir una harmonia entre forma i color.

Altres pintors s’incorporen a la dècada dels setanta a l’abstracció geomètrica, alguns després d’una etapa informalista com el cas de Salvador Victoria. Altres abandonarien la figuració per entrar de ple i ja no abandonar mai l’abstracció geomètrica. Així, trobem autors nascuts a la dècada que va dels anys vint als trenta, com són Julián Casado, Erwin Bechtold o Rinaldo Paluzzi, aquest últim pintor constructivista nord-americà establert des dels anys seixanta a Madrid, i que aviat formaria part del grup d’artistes de la llegendària Galeria Juana Mordó. Paluzzi, lluny de la fredor de les formes geomètriques creades, procedents de l’emoció de les matemàtiques, sempre ha estat interessat per la il·lusió de la tercera dimensió, donant la sensació que les estructures pintades se surten del mateix suport. També en aquesta dècada hem de destacar els treballs elaborats per Joan Vila Casas, amb les seves geometries planes a manera d’estudis topogràfics, a les que l’autor denominaria Planimetries, àmplia sèrie lloada en el seu dia per Fernando Zóbel. Altres investigacions plàstiques dignes d’esment, són els treballs duts a terme en aquests anys, per constructivistes de la talla de Jordi Pericot amb les seves creacions d’acer perforat muntats sobre fusta i els seus metacrilats com Coordenades progressives en espai 92-144T.a (1972) , o els llenços de Joaquín Michavila, on les grans superfícies de pintura plana inunden el llenç, com en el cas de Figura emergent (1976). I no oblidem les creacions d’un jove Javier Virseda, el mort prematura va truncar la seva bona trajectòria pictòrica. En aquesta dècada, Miguel Ángel Campano, es troba immers en l’obra geomètrica i constructiva, després d’haver interessat pel que feia uns anys estava passant a la ciutat de Conca, amb la inauguració del seu museu d’art abstracte.

La dècada dels vuitanta

A la dècada dels vuitanta, una generació d’artistes nascuts entre els quaranta i principis dels cinquanta es fan presents en el panorama expositiu espanyol, noms com Artur Aguilar, Miguel Alberquilla, Carlos Evangelista, Jaume Rocamora, Iñaqui Ruiz de Eguino s’obren camí dins de l’art geomètric.

Serà a finals dels anys setanta i primers dels vuitanta quan Artur Aguilar, comença a treballar en les seves obres, ajudant-se de lleis geomètriques i matemàtiques. A aquests anys pertany Quadriculat (1982), obra en la qual podem contemplar una seriació modular repetitiva d’estructures primàries que ocupen tota la superfície de la composició. De vegades, Artur Aguilar es recolza en el nombre auri per crear les proporcions d’aquestes estructures, on el domini cromàtic arriba a donar-li a aquesta trama una calidesa que la fa allunyar-se de la fredor de l’art més normatiu: podem dir que harmonia i ritme donen l’equilibri a les seves composicions.

Miguel Alberquilla, pintor geomètric (no constructivista, terme que no volia que s’apliqués a la seva pintura: “Quan pinto, no estic construint res”) Ens va delectar durant tres dècades amb els seus cromatismes i les matemàtiques aplicades a les seves teles. Carlos Evangelista, ja a mitjans dels setanta comença amb una sèrie de relleus que, partint de formes circulars en sentit concèntric, van ordenant l’espai de la composició- Però seria a principis dels vuitanta quan va realitzar les seves primeres obres plenament constructivistes, utilitzant les fustes lacades, component característic en tota posterior obra, al costat del distanciament de les lleis matemàtiques. Podríem definir l’obra de Jaume Rocamora com geomètrica pura, però tractada amb una calidesa que sap aconseguir utilitzant la tècnica del collage amb pasta de cel·lulosa. Ajudant-se de línies rectes i la superposició d’espais, amb una repetició insistent d’elements successius, aconsegueix donar a l’obra el seu propi ritme intrínsec. Observem també un ordre de formes que és capaç de realitzar la compartimentació del mateix espai, sabent combinar aquest amb una extrema economia de mitjans, de vegades sense aplicar tan sols color a la composició. Per a aquesta mostra que ens ocupa, hem volgut oferir dues obres situades en els extrems de la seva trajectòria; parlo de Matèries primeres (1983), etapa caracteritzada per la seva sobrietat en la composició i la total absència de color addicional, únicament present aquest per les tonalitats marrons o grisos donades pels diferents cartons, i l’altra obra pertany a una de les seves últimes sèries, anomenada Canas, on és el color negre el que domina la composició, és aquest el que li serveix a l’autor per a produir contrastos entre els diferents cartons enganxats, donant-li una dimensió de proporció en l’estructura, transmetent a l’espectador una sensació d’equilibri i produint un sentiment que el porta al silenci. Iñaqui Ruiz de Eguino, escultor i pintor que després d’una etapa d’expressionisme abstracte va arribar a un constructivisme depurat de colors sobris. En l’obra Espais ininterromputs. Flotació vegetal, 101 (2007), gràcies a les incisions produïdes en el paper, els diferents plans creats i al joc d’ombra apreciables a causa de la gravitació en què es troba, aconsegueix fer interactuar el color de l’obra amb el seu entorn.

Dels anys noranta als nostres dies

Pintors veterans com Antonio Lorenzo, s’acosten a la geometria i el constructivisme cap al final de la seva trajectòria artística i vital. Lorenzo en la seva última etapa crea tot un seguit d’obres amb la tècnica del collage. José María Cruz Novillo amb una obra de 2003 en una de les seves investigacions sobre la interacció dels colors. Gregorio González planteja en la seva obra Nit americana (2009), la convivència entre el pla i el volum, aquest últim aconseguit gràcies al contrast de colors que aplica, convidant l’espectador en tot moment a participar d’aquest joc que ha creat. Roberto Molla, que no sent un pintor geomètric, en els seus últims anys ha realitzat investigacions en aquest camp unint geometria i figuració, com ja va ser el cas d’una sèrie de papers mil·limetrats amb un clar homenatge a Manuel Barbadillo unit a figuració clarament japonesa. En aquesta mostra podem apreciar dues obres realitzades el 2011, que bé podrien haver-se plantejat com un díptic, en elles l’artista dirigeix les seves investigacions plàstiques al moviment britànic anomenat vorticisme, liderat aquest per Wyndham Lewis, qui va introduir el llenguatge de les avantguardes a la publicitat. Així doncs en les obres Mcknightmare 1 i 2, Molla crea noves tensions entre els diferents elements de la composició. Massimo Pisani, escultor i pintor de llarga trajectòria està representat amb l’obra Anafrase, en què investiga sobre les possibilitats lingüístiques de les formes i les textures en un afany d’aconseguir un equilibri formal i estètic. El seu interès per l’escriptura en la seva transposició cap als codis o millor els còdexs es fa patent una vegada més.

D’entre els participants més joves d’aquesta exposició amb una trajectòria marcadament geomètrica, són presents Robert Ferrer i Martorell i Emilio Gañán. Aquest últim amb una línia de treball on la intuïció té el seu propi pes, ja que no en va diu l’artista a aquest propòsit que “de matemàtiques el justet”. En l’oli Fusió lenta III (2007) veiem aquest acabat imperfecte característic de les seves obres, on l’autor no dóna cabuda a l’accessori ni al superflu. Són composicions on les seves trames verticals rítmiques limiten superfícies vermelles descolorides plenes de matisos i calidesa. El més jove dels participants, Robert Ferrer, ens mostra dues caixes pertanyents a la sèrie Cicles Nit (2012) i Transicions (2013). L’autor ens parla dels camps de cultiu de la seva terra natal, amb la intervenció de l’home pel que fa al reg dels mateixos pel sistema de séquies.

Dins de la trajectòria d’un artista hi ha ocasions, fins i tot etapes, en les quals els recursos sobre els quals es recolza per aconseguir el resultat d’expressió desitjat han estat la línia i el pla. És el cas d’alguns pintors que participen en aquesta exposició, cadascun amb les seves regles i mons propis. Així, a “60 anys de geometria”, comptem amb un dels últims paisatges d’Albano, l’artista més jove de la present mostra; tres obres de Dis Berlin, una d’elles un cel geomètric de colors disberlinescos; Carlos Cartaxo, amb una tela en què dos plans blancs envaeixen la major part de la superfície del quadre, configurant unes figures geomètriques molt simples, caracteritzades pel seu aspecte residual; Francisco Farreras, amb una composició de tres rectangles de connotacions orientals; Joan Fuster, amb una composició que podria recordar certes regles del constructivisme rus; Felipe Iguiñiz, que uneix geometria i ritme musical; Guillermo Lledó, amb la seva taula objectual a manera de xapa; Oscar Martín, artista multidisciplinari atret a vegades per les formes geomètriques a les quals els imposa les seves pròpies lleis; Antoni Miró, pintor figuratiu que en aquesta ocasió es val de la línia obliqua per parlar-nos del disseny de les ciutats; Luís Moragón, que no dubta a carregar de textura uns plànols interrelacionats; María Dolores Mulá, amb els seus origamis d’aigua glacera; Pere Muiño, amb un llenç pertanyent a la Sèrie Negra caracteritzat per una moderació en el color, la reducció de formes i la geometrització del fons; Guillermo Pérez Villalta, que amb referències al Op Art planteja transferències entre sistemes modulars, en un possible homenatge a geomètrics de dècades anteriors; Águeda de la Pisa, amb aquesta simetria en les seves obres a què va fer referència el pintor i acadèmic Joaquín Vaquer Turcios; Antonio Rojas, en la seva constant geometrització de la seva Tarifa natal; Vicente Rodes, buscant més enllà d’uns traços lineals; Koldo Sebastián, amb un “dibuix entre marmori i corpori, sòlid i flotant”, podem arribar a veure alguna cosa d’orgànic que transita per aquests trajectes sinuosos a manera d’artèries, tancat en aquesta solemne esfera en tensió; i Ramón Urbán, amb un paisatge geometritzat i amb un dels seus icones característics que ens traslladen a civilitzacions desconegudes”.

Etiquetes: · ·

One Response to “60 anys de geometria” a la sala Cub del Museu de la Universitat (MUA)

  1. Mi agradecimiento a Javier Badenes por su implicación, dedicación, pasión por el Arte. Nos lo demuestra siempre en su blog y en las diferentes exposiciones que comisaria como esta exposición en la Universidad de Alicante. ( MUA )

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies