8 març 2020
Opinió Barcelona

4′ 33″: Ni muses ni submises

aina mercader

Les feministes de fa seixanta anys ens van ensenyar que el que és personal és polític, també la importància d’articular-se, de transcendir la individualitat i actuar col·lectivament per fer front a les construccions socials del patriarcat i cercar respostes comunes a unes problemàtiques compartides.
Amb l’impuls de la segona onada feminista, artistes d’arreu del món van posar el cos al centre de les seves reivindicacions i creacions. Foren una nova generació de creadores que desafiaren l’ordre simbòlic. Des de la fotografia, la performance, el vídeo o el happening van reescriure el cànon de la història de l’art. Posant en crisi, sovint mitjançant la paròdia i amb una bona dosi d’ironia, els rols i les idees preestablertes sobre la feminitat. El treball d’una setantena d’aquestes artistes s’exposa al CCCB, des del mes de juliol passat i fins a començament del nou any, a la mostra L’Avantguarda Feminista dels 70. Obres de la Verbund Collection, Viena, que forma part del projecte Feminismes! Hi són Martha Rosler, Ana Mendienta, Valie Export, Esther Ferrer, Francesca Woodman, Annegret Soltau… Una extensa nòmina a la qual s’han sumat alguns noms locals –Fina Miralles, Eugènia Balcells, Àngels Ribé o Pilar Aymerich, per citar-ne algunes– que, tot i no tenir relació directa, estaven en sintonia amb les anteriors.
Feminismes! convida a fer un salt de mig segle fins a arribar a expressions recents. Avui el feminisme es qüestiona, s’hibrida i empelta per abraçar altres causes contra les desigualtats, com ara el racisme, la transfòbia, l’homofòbia… A Coreografies del gènere es reuneixen obres de Mireia Sallarès, Lúa Coderch, Eulàlia Valldosera o Maria Llopis, entre d’altres. Són les hereves d’aquelles precursores sovint silenciades, marginades i menyspreades per la crítica i el sistema de l’art. A partir d’aquestes dues exposicions, Feminismes! presenta els diàlegs i les friccions entre el feminisme d’avantguarda i els actuals, i alhora permet veure en directe i per primer cop a la ciutat algunes peces cabdals. El viatge en el temps, però, és tan gran que deixa fora del discurs un grapat de produccions i veus de referència de dècades intermèdies entre una exhibició i l’altra.
A la sortida, m’envaeix una forta sensació de desassossec, de veure que, en gran part, companyes, som allà on érem. La lluita se situa en escenaris similars –el dret a decidir sobre el propi cos continua sent la batalla principal que ens toca lliurar–, però cada vegada el crit i la protesta són més forts, dins i fora dels museus. Ni muses, ni submises. Gràcies a campanyes com ara #MeToo, #Cuéntalo, #NiUnaMenos es visibilitzen els abusos, les desigualtats, les repressions, les víctimes, i anem estrenyent els llaços. La sonoritat s’amplifica i la revolta s’estén per tots costats, sense aturador.

A la imatge, Àngels Ribé (tríptic). 1977. Fotogravat. paper: 76×57 cm / taca d’impressió: 33×26,5 cm (cadascun). © Àngels Ribé / Verbund Collection. Viena. Exposició CCCB Barcelona.

Aquest article es va publicar en l’edició de paper de bonart n. 188 (novembre i desembre 2019 i gener 2020).

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies