OPINIÓ
007 | Subllum
Por i tacticisme
per Ricard Planas Camps

009 | La Torre dels Panorames
Gairebé un desconegut
per Luis Antonio de Villena

011 | Llirentrecards
Quan pinto, per què i per qui pinto
per Arnau Puig

013 | Dada Siegt!
El mite conceptual
per David G. Torres

PORTFOLI
014 | Costa Brava: cartografia contemporània
per Ricard Planas Camps
Recorregut per l’activitat artística amb motiu del centenari

026 | Abatre els murs
per Laura Merino
El Museu de l’Empordà i el paper dels museus

028 | Mini Print: 30 anys d’un idil·li amb el gravat
per Albert Mercadé
Ha sabut mantenir la qualitat de les propostes

031 | El fotoperiodisme en reconsideració
per Núria F. Rius
Perpinyà, seu del festival Visa pour l’Image
Traduccions al castellà

REPORT
043 | Informe anual del Conca
Es detecta un descens de l’activitat en les arts visuals

044| Rosa Serra
Les escultures del Museu Olímpic, a Pequín

045 |Empremtes de Catalunya
228 productes elaborats per 60 tallers artesans

046 | Fira d’Antiguitats de Vic
Del 21 al 29 d’agost al recinte firal del Sucre

049 | Art<30
Els guanyadors exposaran a la Sala Parés

049 | Saló 2010 d’Art i Antiguitats a les Drassanes
Fira impulsada pel Gremi d’Antiquaris de Catalunya

054 | Biblioteca

055 | Mercat de l’Art
Cloenda de la temporada
per Joan Gil

EXPOSICIONS
056 | Barceló, el visionari de Felanitx
Arts Santa Mònica / Caixafòrum
per Arnau Puig

058 | Antifotoperiodisme
La Virreina. Centre de la Imatge
per Sílvia Muñoz d’Imbert

060 | Algú en dóna més?
Espai d’Art Contemporani de Castelló
per Ricard Silvestre

061 | Lupe Pérez García
Fundació Sunyol

062 | Medina-Campeny
Castell de Benedormiens
per Conxita Oliver

064 | Franc Aleu
Galeria Presenta...
per Aina Mercader

065 | Postdata de Pep Dardanyà
Ca l’Arenas Centre d’Art

066 | Azambuja
Casal Solleric
per Beatriz G. Moreno

068 | Udaeta
Km. 7, Espai d’Art Josep Lluís Pascual

069 | Edicions Bombelli
Galeria Cadaqués Dos

070 | Dècada
Michael Dunev Art Projects

071 | Claudi Casanovas
Museu del Càntir

074 | Artistes convidades
Galeria Marlborough

Aquest litoral de l’euroregió mediterrània, de Blanes a
Cadaqués, ha estat un referent per al món de l’art i la cultura.
Les dinàmiques del segle XX el van situar com un epicentre
d’acollida dels artistes punters d’arreu: una Babel de les Arts.
El repte actual és el de continuar captant-los. Aquest text és una
radiografia sintètica per la geografia de l’art contemporani de la
Costa Brava, amb motiu del seu centenari
per Ricard Planas Camps

DE L’ESCULAPI A L’OBRA PASSAGES
De les ruïnes d’Empúries a la memòria feta escultura del segle XXI a Portbou. De Josep Puig i Cadafalch –que el 1908 va començar les excavacions d’aquest important
conjunt arqueològic al municipi de l’Escala– a l’escultura homenatge titulada
Passages, una obra que Dani Karavan va erigir el 1999 al municipi fronterer de
Portbou per donar testimoni de la persecució i mort del pensador jueu alemany
Walter Benjamin –el setembre de 1940– en aquesta vila. De l’Esculapi o Asclepi
fins a aquesta escultura memorial, entesa com a instal∙lació-arquitectura sense
fronteres. Durant més de cent anys, la Costa Brava, de Blanes a Cadaqués –com deia
la famosa cançó dels Sopa de Cabra, tot i que deixava fora Colera i Portbou–, ha
esdevingut una cruïlla de l’art a la Mediterrània. Referència històrica ja en època del rei Jaume I, durant el segle XX va esdevenir referència clau de la història de l’art mundial; referència en bona part gràcies a dues columnes vertebrals: Cadaqués i Tossa de Mar. Entrat el segle XXI, pren intermitentment i sens eplanificació una nova embranzida per ressituar-se en un mapa en què la cultura és un eix bàsic per al desenvolupament i l’excel∙lència dels territoris.
Durant aquests cent primers anys dir quins han estat els personatges més característics de la Costa Brava és una tasca complexa, tot i que noms com Marc Chagall, Salvador
Dalí, Marcel Duchamp i Dani Karavan-Walter Benjamin són referències destacades que, alhora, han exportat el nom de la zona arreu. Al mateix temps, això potser no hauria estat possible si –al llarg dels segles– la vida artística i intel∙lectual d’aquests pobles –la majoria arran de mar– no s’hagués mantingut viva, cadascú amb la seva intensitat.
Els artistes Picasso, Sert o Kitaj van deixar la seva empremta en aquesta geografia. Tots
hi eren presents abans de l’arribada del turisme i la totxana fàcil –visualment i ecològicament debastadora. Autors que, sense voler-ho, van incentivar aquests processos corrosius; el seu glamur va arrossegar l’especulació. Kitaj va establir una forta relació amb Josep Vicent Roma, director d’una fàbrica de suro i alcalde socialista després del franquisme. Com ell mateix va recordar en una entrevista a la revista bonart: «Vaig introduir aquest artista nord-americà a la realitat peninsular d’aquell moment i al catalanisme. L’empremta que tot això va deixar en la consciència de Kitaj va ser profunda. Perquè la Costa Brava no només ha estat sol, platja i roques, sinó la construcció d’una nova realitat multicultural, a banda d’una identitat de país i de cultura ancestral, que es conjuga amb els avenços del present, tot mirant el futur.»
La selecció a la Documenta de Kassel –esdeveniment artístic de referència internacional– de Ferran Adrià, un cuiner a cavall del fet artístic que treballa des de Roses, estableix un bon maridatge amb el futur i consolida la fusió de camps: gastronomia i art com un clúster geoeconòmic cabdal i estratègic.
Una simbiosi que Adrià ha implementat i que va captar dels seus amics artistes que
peregrinaven des de Cadaqués i acudien a incentivar-lo i aixoplugar-lo artísticament.
Ara bé, la Costa Brava –indret a voltes ignot i wagnerià– no només ha viscut dels
artistes, sinó també del seu mecenatge i del paper que, en els darrers anys, han
tingut empresaris com Antoni Vila Casas. Aquest mecenes barceloní ha dipositat la
seva col∙lecció de fotografia contemporània, tant nacional com internacional, al
magnífic edifici medieval del Palau Solterra, a Torroella de Montgrí. Simultàniament,
a Can Mario de Palafrugell, edifici industrial de principi del segle XX, s’exhibeix el fons
d’escultura catalana contemporània. Dues col∙leccions de primer nivell a Catalunya.
D’altra banda, la instal∙lació de la col∙lecció de pintura catalana de la baronessa Carmen Thyssen a l’antiga fàbrica Serra Vicens de Sant Feliu de Guíxols esdevé una fita. El projecte arquitectònic i de restauració ja s’ha presentat i iniciat. És una de
les iniciatives presents i de futur més ambicioses, pel que simbolitza la col∙lecció de la baronessa vinculada familiarment a la població.
Així mateix, el Centre d’Estudis Walter Benjamin de Portbou, amb avantprojecte de l’arquitecte Norman Foster –malgrat que estigui aturat– és un altre projecte de magnitud que es podria afegir al ric patrimoni de la Costa Brava, des de l’antigor fins als nostres dies.

CATALUNYA NORD & COSTA BRAVA
La Costa Brava i la Catalunya Nord s’han caracteritzat des de sempre per una
transferència incessant de persones i coneixements; de fet, un cop foren el mateix. A
més, a aquesta relació s’hi ha d’afegir una guerra civil que va forçar molts
republicans –entre aquests, molts artistes– a exiliar-se a aquesta zona. La població de
Banyuls va ser el lloc de naixement i residència habitual de l’escultor noucentista
Arístides Mallol, connectat estretament amb Barcelona i París. Des de Banyuls,
Mallol rebia les visites dels seus amics catalans i francesos: des d’Hugué i Casanovas
fins a Séverac, Bonnard o Denis.
Un altre epicentre de relació entre la Costa Brava i la Catalunya Nord fou, i encara és,
Ceret: un poble que va entrar a formar part de l’aventura artística moderna el 1910, quan s’hi van establir els artistes Manolo Hugué i Frank Burty i el compositor Déodat de Séverac. I només un any més tard, després que hi coincidissin Picasso i Braque, André Salomon va anomenar Ceret la meca del cubisme. I d’aquesta meca en va
sorgir un museu d’art que dirigeix, des del 1986, Josefina Matamoros, filla d’exiliats
republicans. Un centre que dóna la benvinguda amb un mural de ceràmica d’Antoni
Tàpies a l’entrada i que manifesta les múltiples relacions entre la Catalunya Nord i el
Principat, a més de reflectir la munió d’artistes que han passat per la vila: Picabia,
Sunyer, Soutine, Masson, Tzara, Gargallo, Cocteau, Brossa, Cuixart, Perejaume o Carr, entre altres autors.
I per continuar teixint relacions, la delegació del Museu de Ceret a Cotlliure va organitzar una exposició sobre el fauvisme. Aquest moviment, originat a Cotlliure a través de Matisse i Derain, va marcar el reconeixement d’aquesta població on hi ha enterrat un republicà històric, el poeta Antonio Machado. Un desterrat més recent, de la dècada dels vuitanta, és l’artista barceloní Carles Pazos, cansat de les capelletes del Principat.

COSTA BRAVA 100
A continuació, un retrat, gairebé una crònica feta de pinzellades, d’alguns dels noms i esdeveniments artístics que defineixen la Costa Brava. Un resum, com tots, amb absències, però que se situa dins el marc del centenari de la introducció del nom de la Costa Brava, implementat per l’humanista ganxó Ferran Agulló. Un resum que posa l’accent en l’art contemporani, sovint poc citat, entre altres motius, per la seva manca de distància temporal. Els fets encara són massa presents.

PORTBOU_EL MÓN EN UN PASSAGES El 1999, seixanta anys després que Walter Benjamin se suïcidés a Portbou, fugint de l’urpa nazi –amb la col∙laboració del règim franquista–, l’artista israelià Dani Karavan va commemorar aquesta tragèdia amb un monument, titulat Passages, en el qual conflueixen l’escultura i l’arquitectura: tres peces d’acer corten disgregades en un radi que no supera els cinquanta metres, que culmina en un túnel tancat per un tall de vidre, abocat al penya-segat, a la infinitud del mar. Una obra d’una subtilesa al∙legòrica poc habitual en l’art contemporani actual. A banda d’aquesta icona del segle XX i XXI, han estat puntals artístics de la vila l’escultor i col∙leccionista Frederic Marès –amb un destacat Museu a Barcelona–, el pintor i escenògraf Esteve Francès i els germans Rafel i Àngels Santos Torroella –el primer, un reputat crític d’art, i la segona, autora de la coneguda obra Un mundo, conservada al Museu Reina Sofia de Madrid.

COLERA_HORITZÓ BELGOAMERICÀ
Tradicionalment, el poble no havia proporcionat activitat artística, excepte
el naixement del pintor Joan Padern. L’arribada, a finals de la dècada dels vuitanta, del pintor i escultor novaiorquès Ralph Bernabei i la seva parella, la galerista belga Silvy Wittevrongel, va fer canviar l’orografia artística de la localitat. Primer, amb la inauguració el 1993 de la galeria Horizon al centre de la població i el seu posterior trasllat a un espai més gran, a l’entrada de la població. Més tard, amb l’edició de la revista anual Outer Horizons. En les dues iniciatives ha estat clau la participació, entre d’altres, del dissenyador alemany Frido Steinen-Broo i de l’artista gironí Enric Ansesa.

LLANÇÀ_PICASSIANS I AQUAREL.LA
En la dècada dels setanta es va convertir en una referència. S’hi va allotjar, a la zona de Guifreu, Josep Palau i Fabre, poeta, home de teatre i un dels màxims especialistes en Picasso. No va estar-hi sol: el novel∙lista Pere Calders també hi va residir. Una relació, la de tots dos, d’amor i odi. Un altre dels personatges de la vida artística de Llançà fou el pintor i aquarel∙lista Josep Martínez Lozano, el qual, a través de l’alcalde de l’època, Josep Maria Salvatella, va fundar el Museu de
l’Aquarel∙la: un referent a escala estatal que ara dirigeix el seu nét, Eduard Martínez. Un altre dels residents a la vila és FER, el dibuixant i impulsor del premi d’humor gràfic El Gat Perich; un guardó que es va realitzar a la vila durant més d’una dècada.

SELVA DE MAR_PORT DE LA SELVA ANARQUISME I PERFORMANCE
Fernando Lerín, conreador d’una abstracció lírica, poètica, constitueix la presència artística més rellevant a Selva de Mar, tot i que ha viscut molts anys a París. També són destacades les tertúlies que la historiadora de l’art especialitzada en la performance Marta Pol va organitzar en les dècades dels vuitanta i noranta. Al Port de la Selva, el màxim exponent artístic de la dècada dels setanta va ser el premi de pintura Tina del Port, impulsat pel poeta figuerenc Fages de Climent i pel marxant d’art nascut a Riudellots de la Selva, però resident a Figueres, Ismael Planells. Dalí també va estar vinculat al premi.

CADAQUÉS_AVANTGUARDA
Construïda entre el 1725 i el 1788 per Pau Costa i Joan Torres, l’església de Santa Maria és el marc d’un dels millors retaules barrocs de Catalunya, font d’inspiració d’artistes tan rellevants com Richard Hamilton. Tot i que Dalí, en les seves pintures, va convertir el paisatge rocós d’aquesta població en l’escenari de les troballes del mètode paranoicocrític surrealista, va ser Eliseu Meifrèn un dels primers a descobrir la seva bellesa pictòrica. Amb Gala, Dalí es va instal∙lar a Portlligat,
just al nord de Cadaqués, el 1930. La seva presència va atreure personalitats tan
destacades com Lorca, Buñuel o Miró. Després de dotze anys d’absència, el 1948, de
retorn dels Estats Units, van decidir convertir la residència d’estiu de Portlligat en el seu enclavament vital.
Per la seva banda, Ramon Pitxot, culpable de la vocació artística de Dalí, s’hi va
traslladar a principi del segle passat i va convidar-hi Picasso a passar l’estiu. Era el 1911,
i aquest darrer hi va inaugurar el cubisme analític. Marcel Duchamp també hi va
raure els estius i darrere seu hi peregrinaren, entre altres artistes, Max Ernst, Man Ray,
John Cage i Richard Hamilton, que va comprar la rectoria de l’església de Cadaqués. A tots va radiografiar-los fantàsticament el pintor, editor i assagista Joan-Josep Tharrats al llibre Cent anys de pintura a Cadaqués. Tanmateix, un dels crítics per antonomàsia de tota l’efervescència a Cadaqués en el terreny de l’art fou Luis Romero, que va viure de prop el peregrinatge de Barcelona a Cadaqués dels membres de la gauche divine. Així mateix, durant aquell període destaca l’exposició del 1976, impulsada per l’ADAG (Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona), en homenatge a Carles Rahola.
Una altra aventura singular fou la de l’arquitecte, artista i galerista Lanfranco Bombelli, després de la mort del seu soci, l’arquitecte nord-americà Peter Harden, es va traslladar a Cadaqués i va posar en marxa una galeria que va batejar amb el nom de la població. En aquest espai, va convidar els millors artistes nacionals i internacionals a exposar o fer-hi estades, o les dues coses. Joseph Beuys, Dieter Roth, Jasper Johns, Frank Stella, David Hockney i Max Bill en són alguns exemples. També amb la seva ajuda, l’artista Antoni
Muntadas va crear el primer canal de televisió local, i Antoni Miralda va realitzar les seves incipients instal∙lacions gastroescultòriques. Ràfols Casamada, amb la seva
dona, Maria Girona, artista, i Eduard Arranz-Bravo, que aleshores col∙laborava amb Rafael Bartolozzi, van mantenir un lligam important amb Cadaqués i amb Bombelli. Especialment Arranz-Bravo, autor de la singular performance Intens Cadaqués Blau el 1987.
Fundat el 1992, l’Ateneu de Cadaqués, impulsat bàsicament per l’artista alemany Wolfgang Berus, va fer una tasca reeixida. També destaca el treball del Taller Galeria Fort –sota la direcció de les Mercès (mare i filla)– i el premi internacional de minigravat Mini Print, que organitzen des de fa més tres dècades. Les altres referències contemporànies són la galeria Marges-U, fundada pels artistes Nobuko Kihira i Gustau Carbó;
la continuació de la tasca de la galeria de Lanfranco Bombelli, a càrrec del jove cadaquesenc Huc Malla, amb el nom de galeria Cadaqués i afegint el terme Dos (Cadaqués Dos), i també el Museu de Cadaqués i del Casino, amb una llarga tradició expositiva.

ROSES_DESCONSTRUINT L’ART
Ferran Adrià: cuiner, artista, showman i mag de les desconstruccions té un restaurant galeria i les performances són efímeres i acaben a l’estómac. És el màxim baluard en aquests moments i un referent mundial.Altres referents són Sánchez Santiago, pintor informalista que ha viscut durant anys a Suïssa i que ara torna a residir a la ciutat, i Narcís Costa, escultor expressionista nascut a Girona, però que fa mitja vida que és a l’Empordà. Un creador teixeix peces d’una excel∙lent factura, en les quals ferro i fusta constitueixen els materials essencials.

GARRIGUELLA_PERALADA_
TEL·LÚRIQUES I INTERNACIONALS
El pintor expressionista Patxè –Xavier Casellas– i l’informalista Jordi Gispert –saltenc resident a la vila– són els principals promotors de l’art contemporani a Garriguella. Si en les dècades dels setanta i vuitanta van realitzar una important tasca de difusió a través d’exposicions, en la dècada dels noranta ho van continuar fent amb conferències i tertúlies.
Per la seva banda, Peralada i el festival de música que s’hi organitza han volgut tenir igualment a prop nombrosos artistes com ara Eduardo Arroyo, Antonio Saura, Antoni Miralda o Luis Gordillo, que s’han encarregat de la realització dels cartells de les seves diferents edicions. A dins del castell també s’han dut a terme exposicions d’autors consagrats.

L’ESCALA_L’ARMENTERA_ALQUÍMIA
El pintor, gestor cultural, polític i farmacèutic Joan Massanet fou l’artista, nascut a l’Armentera però resident a l’Escala, amb més projecció internacional d’aquesta vila. Bon amic de Dalí, Miró, Remei Varo i Maruja Mallo, entre altres personalitats, el Museu d’Art de Girona i el Museu Reina Sofia li van dedicar, el 2005, una important antològica. D’altra banda, l’Escala disposa d’una sala permanent dedicada a la traspassada artista de Sarrià de Ter Emília Xargay, que durant molts anys hi va tenir la residència d’estiu. També, des de fa més de dues dècades, s’ha establert al municipi el pintor, nat a Sant Miquel de Campmajor, Lluís Roura.

TORROELLA DE MONTGRÍ_RENÉIXER
Francesc Gimeno i, més endavant, Joaquim Mir van ser els primers a descobrir per a l’art el paisatge d’aquesta localitat. Sota la influència d’aquests dos artistes, i per vincles familiars, Josep Maria Mascort Galibern
(Barcelona, 1890-1947) també hi va recalar. I el 2007, el seu nebot, l’advocat Ramon Mascort Amigó, va inaugurar, a la casa Galibern, la Fundació Mascort, amb l’objectiu de potenciar obres i autors vinculats a la història i la natura. El Museu de la Mediterrània, de recent inauguració, és un altre dels espais museogràfics singulars d’aquesta població.
En l’àmbit expositiu, destaca per la seva excel·lència l’espai Michael Dunev Art
Projects, en funcionament des del 2000, que ha realitzat una important tasca tot aplegant artistes emergents i consagrats, nacionals i internacionals des de Carmen Calvo, Dominica Sánchez, Chancho, Campano, Komarin o Martoranno. La galeria Botó de Roda, fundada el 1988 i clausurada el 2009, també fou un actiu per a la població, com ho és l’espai Atrium, el taller-galeria de l’artista barceloní Roca Sans. Tot i això, la joia de la corona és el Palau Solterra, que depèn de la Fundació Vila Casas, que ja hem comentat en la introducció.

PALS_ST. FELIU DE BOADA_IGNOTS
La primera implantació de l’art contemporani en aquesta població va tenir lloc en els anys seixanta, a través d’una mecenes singular: la marquesa de Ripalda, fundadora de l’Art Gallery. Per aquest espai van passar artistes catalans tan destacats com ara Puig Manera, Antoni Tàpies, Joan Ponç, Jaume Faixó, etc. L’univers kitsch i d’Art Povera del culte i gentil artista Toni Agustí o per contrast els paisatges de Costasobrepera conviuen a la vila. Als anys noranta les germanes Bagué van ser les impulsores de galeries i espais d’art amb exposicions d’art contemporani. Entrat el 2000, la referència és la galeria d’art d’avantguarda Son Espace Gallery, impulsada pel gestor palafrugellenc Julià Sunyer, inicialment amb el suport de l’artista Luis Vidal, on han exposat Xavier Escribà o Marisa Bisbe.
Pel que respecte a Sant Feliu de Boada, la galeria Cyprus Art va esdevenir un fenomen especial i de gran difusió que durant més d’una dècada va exposar autors d’enorme prestigi com Saura, Arroyo, Arranz-Bravo, Antonio López amb altres més joves com Santi Moix, Jordi Amagat o Lluís Lleó. Al poble també hi ha l’espai d’art de Pepa Mach.

BEGUR_ LA “GAUCHE DIVINE”
Destaca, en aquesta població, la tasca que Laura Llorens va portar a terme durant més de tres dècades al capdavant de la galeria Can Marc, un espai que reunia
artistes més i menys coneguts com ara Lluís Birchall, Martí Rom o Rey Polo. Una galeria que també gestionava una discoteca, on es va reunir la Gauche Divine del moment. Art i oci en el mateix sac. Per altra banda, a finals dels noranta i principis del nou segle, gràcies a l’impuls de l’historiador i arxiver municipal en aquells moments Lluís Costa, les Escoles Velles de Begur van prendre embranzida amb tot un seguit d’activitats, exposicions i un concurs estival de pintura.

PALAFRUGELL_CALELLA_VITALITAT
La presència, des del 1971, de Modest Cuixart a Palafrugell va refermar el paper d’aquesta població dins el circuit artístic empordanès, i a redós s’hi van reforçar un bon grapat d’artistes com per exemple Floreal Soriguera, Jordi Sàbat, Albert Viladrosa, Eduard Bigas o Francesc Boera. Aquest darrer artista sènior, a l’estil Rousseau, va ser descobert per Josep Gich, director de la galeria Pièce Unique, un altre referent a la vila. Altres autors de la vila són Tano Pisano, Guillem Rocas o Rodolfo Candelaira.
En el terreny de les galeries, també hi trobem, en diversos moments, la que durant anys va dirigir Xavier Amir, autor, d’altra banda, de la imprescindible guia-llibre sobre l’art a les comarques gironines; la Sala d’Art Empordà; la galeria Lluís Heras; Carpe Diem, dirigida per la també artista Mercè Lluís, i La Polèmica, singular llibreria i sala d’exposicions dirigida per la família Turró. En l’àmbit museístic, hi ha la Fundació Josep Pla, creada amb l’objectiu de difondre l’obra de Pla a través, especialment, dels intel∙lectuals amb els quals es va relacionar i dels artistes contemporanis que s’hi han acostat, i el Museu del Suro, inclòs dins la xarxa del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. I no podem deixar d’esmentar la biennal de fotografia Xavier Miserachs i l’arxiu d’art modern i contemporani que la historiadora i crítica d’art Maria Lluïsa Borràs ha cedit a l’Ajuntament i que presumiblement anirà a la biblioteca municipal de la vila, recentment remodelada i obra de l’arquitecte noucentista Rafael Masó. Evidentment, com ja hem explicat, la Fundació Vila Casas se situa a Can Mario i agafa el relleu de Cuixart en la tasca d’impulsar l’art al municipi.
Per altra banda, a Calella de Palafrugell, els jardins de Cap Roig presenten una completa col∙lecció d’escultura contemporània, impulsada per Arcadi Calzada –que fou president de Caixa Girona– i amb el suport del galerista Antoni Niebla. En un indret idíl∙lic, amb jardí botànic, s’erigeixen imponents escultures de Riera i Aragó, Joseph Beuys, Enric Ansesa, Marcel Martí, Jaume Plensa, Xavier Corberó, Sergi Aguilar, Jorge Oteiza, Torres Monsó, Bonaventura Anson... A Calella també hi ha ubicat l’estudi que el pintor barceloní Romà Vallès té a la població des de fa trenta anys.

PALAMÓS_TRADICIÓ I TRANSICIÓ
El pintor Josep Maria Sert i el seu Mas Juny a la platja de Castell foren la panacea de la intel∙lectualitat i del glamur a principis del segle XX, que llavors va heretar Salvador Dalí. Del període de la pretransició del 1976, el crític d’art i jurista Cesáreo Rodríguez Aguilera, el també crític d’art i col∙leccionista –i impulsor del concurs Vila de Palamós– Francesc Galí o els pintors expressionistes Muxart i Xargay i els postimpressionistes Comas i Sarquella –traspassat recentment– són la representació més reeixida de la vila. Actualment, l’atenció a l’art ha minvat radicalment i només hi queda la família Xarnach –Nyaki en el camp de l’art gràfic i Lluïsa, amb les instal∙lacions–, tot i viure també a Girona.

PLATJA D’ARO_CASTELL D’ARO
_S’AGARÓ_CONTEMPORÀNIA
Dues són les icones fonamentals per
parlar d’aquest triumvirat: el conjunt arquitectònic de Rafael Masó –un dels
modernistes i noucentistes il∙lustres de Girona i Catalunya, dissenyador del conjunt de ciutat-jardí de s’Agaró– i el pintor barceloní Manel Bea, que va residir des del 1979 a Castell d’Aro, on també va morir. Bea, artista de gran talent, combinava en la seva pintura informalista deixos surrealitzants. L’artista Àlex Pallí, la galeria que la família Niebla ha tingut a la població en diferents èpoques i la galeria Omnium Ars són les altres presències. El marxant d’art d’origen aragonès Juanjo Gallardo, director de les exposicions del conegut Castell de Benedormiens, amb mostres com les de Goya, Bea, Dalí, Cuixart, Puértolas, Navarro Vives, August Puig... ha estat un home clau en la difusió de Castell d’Aro. La població, a més a més, és la residència d’estiu de l’artista barceloní nascut a París Josep Navarro Vives, el qual ha passat de l’art cinètic a l’informalisme fins a metafísica.

SANTA CRISTINA D’ARO_UN MAG Pòsters, aparells de màgia de diferents èpoques, baralles de cartes, autòmats, pintures, dibuixos i escultures omplen la Casa Màgica, una masia catalana de grans dimensions. El Museu de la Il∙lusió i la Curiositat aplega la col∙lecció, reunida al llarg dels anys per l’il∙lusionista, promotor cultural i mecenes Xevi Sala Costa, més conegut com el Mag Xevi. Les pintures de Josep Albertí i de Josep Perpinyà hi són destacades.

SANT FELIU DE GUÍXOLS_FUTUR
Artistes com ara Josep Berga, Pons Martí, Torrent Bruch o Ferran Ponsjoan van ser els primers a oferir-nos la seva visió personal del paisatge d’aquesta població. Més endavant, hi trobem el pintor barceloní Josep Amat. Entre molts altres paisatges és remarcable com va immortalitzar el passeig. Hi ha constància que el seu amic, el pintor Raoul Dufy, l’havia anat a visitar. El mecenatge de la baronessa Thyssen ha estat decisiu per al reconeixement de la seva obra. Per la seva part, nascut a les Illes, Josep Albertí va deixar en la seva pintura probablement la imatge més visceral d’un paisatge que sentia. Albertí, fins a la seva mort el 1993, va ser un personatge molt carismàtic. Va ser una mena de fil conductor o de pont entre artistes de diverses generacions, tant de la vila com forasters. Altres autors destacats arrelats a la població són els exiliats per la Guerra Civil espanyola Joan Jordà –nascut a Sant Feliu de Guíxols– i Núria Quevedo –nascuda a Barcelona– o John Palmer –Bristol 1927 – SFG 2005. També hi ha el cas excepcional de Kitaj i la seva estreta amistat amb Vicente Roma, que ja hem comentat a la introducció. A més, a partir dels anys setanta s’hi van instal∙lar altres artistes com per exemple els destacats escultors Marzo-Mart –també pintor– i Alberto Udaeta –també joier–, els pintors Josep Miralles i Xavier Ruscalleda, aquest darrer traspassat, o la seva germana Queralt. També destaquen l’esporàdic creador i gestor cultural Richard Vanderaa. Amb una vida artística, com hem vist, rica, aquesta població disposa, a més, del Museu d’Història de la Joguina-Col∙lecció Tomàs Pla, sense oblidar el concurs internacional de dibuix biennal premi Josep Amat. Si ens endinsem en el circuit de les galeries, podem recordar la desapareguda galeria Carme Tatché o Fècit –dirigida per Mar Nadal– i, encara vigent, la galeria Kroma, dirigida per les germanes Cendrós. Per descomptat, el Museu Thyssen, ja esmentat anteriorment, pretén ser un dels plats forts del municipi en aquest segle XXI que tot just comencem.

TOSSA DE MAR_HISTÒRICA BABEL
Olga Sacharoff, acompanyada pel seu marit, Otto Lloyd, i l’artista anglès Galwey, van ser els primers a descobrir, el 1916, Tossa de Mar. Tanmateix, no va ser fins a la dècada dels anys 30 que la gran concentració d’artistes, escriptors, filòsofs, poetes o arquitectes va fer que el pintor i crític d’art Rafael Benet l’anomenés Babel de les Arts. El poeta Joan Maragall l’havia anomenada una capsa amagada entre les muntanyes. Marc Chagall la va anomenar El paradís blau, ho féu després de les estades que hi va realitzar, refugiant-se del nazisme, els estius de 1933 i 1934. Avui, el Museu Municipal conserva la cèlebre obra de l’autor El violinista celest. Coincidint amb l’arribada de Chagall, van confluir a Tossa de Mar artistes internacionals com ara Brignoni, Schulein, Kars, Masson, Metzinger o Klein. Entre els catalans, cal esmentar els escultors Enric Casanovas i Enric Monjo i els pintors Pere Creixams –que gràcies a la seva estada a París va actuar com a catalitzador respecte dels artistes estrangers–, Emili Armengol, Manuel Humbert, Oleguer Junyent i Perrin.
Entre els agents contemporanis més reeixits de la vila hi ha l’artista Bonaventura Anson, el qual, si bé no resideix actualment a la població, hi manté un fort lligam o la gestora cultural i crítica d’art Glòria Bosch, que ha fet una tasca lloable en la recuperació de l’art català contemporani. També sobresurten els artistes que estiuegen al municipi com per exemple el pintor nord-americà Dennis Hollingsworth i l’escultor d’origen escocès Mick Tacker, que té bona relació amb el galerista de Tossa Joan Planellas; un gestor dinàmic de la població. Els artistes barcelonins Joaquim Hidalgo i Blanco Grané converteixen durant l’estiu els seus estudis en petits showrooms.

LLORET_BLANES_FINAL DE TRAJECTE
El fotoperiodista contemporani Òscar Rodbag és la contribució artística més potent del municipi de Lloret des de fa temps. La veïna Blanes ofereix un ventall un xic més ampli. La Fundació Àngel Planells posa de manifest el llegat d’aquest pintor nat a Cadaqués el 1901 però emigrat a Blanes de jovenet, ciutat en la qual va viure conjuntament amb Barcelona, on morí el 1989. Planells va tenir amistat amb prohoms com Dalí i Magritte i és un dels referents de l’avantguarda pictòrica a Catalunya. El grup Public Project, especialitzat en instal·lacions socialment compromeses; en un altre grau la galeria L’Arcada o el jove artista Miquel Gelabert, ara establert a Barcelona. L’artista contemporània més significativa de la població és Mayte Vieta que amb els seus treballs en el camp de la fotografia i dels muntatges fotogràfics ha difós aquesta població per arreu.

Mayte Vieta.Trobades al capvespre. 1997.
Sèrie de 5 unidades.
Fotografia muntada en vidre i tela de cotó, 5x36x48 cm.

Antoni Muntades. Cartell per l’exposició Cadaquès Canal Local, 1974.

Dennis
Hollingsworth. S/t, 2007.
Obra sobre paper

El Conca diu en el seu informe anual que es detecta un descens de l’activitat en el sector de les arts visuals

En el seu primer informe anual sobre l’estat de la cultura a Catalunya, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca) assenyala, pel que fa a les arts visuals, que el sector “està molt atomitzat, li manquen plataformes de circulació i de difusió. Es detecta un progressiu alentiment de la programació i un descens general de l’activitat. Al marge de les grans personalitats individuals, en termes generals es detecta el fet que la presència internacional de l’art català no té el relleu que es mereix. Caldria un esdeveniment important –festival o biennal– per ressituar al mapa les arts visuals catalanes. L’educació artística, malauradament, no forma part de les prioritats de l’ensenyament actual, cosa que caldria corregir. També caldria repensar les institucions de l’art i les polítiques de suport per als artistes, especialmente, els emergents”.
El primer Informe anual sobre l’estat de la cultura a Catalunya, elaborat pel Conca, va ser presentat pel seu president, Francesc Guardans, acompanyat dels membres del plenari del Consell, i també pel conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Treserras. Un exemplar de l’informe va ser lliurat al president del Parlament, Ernest Benach.
Pel que fa a la fotografia, l’informe diu que “l’anàlisi ens porta a considerar la necessitat de preveure l’adquisició i conservació del patrimoni fotogràfic del país: caldria fomentar una política d’adquisicions públiques a curt i a llarg termini per crear una col·lecció fotogràfica de referència que sigui consultable, a més d’impulsar la digitalització de fons patrimonials per fer-los accessibles. Es constata una manca de formació teòrica i pràctica sobre la fotografia, i caldria potenciar i estimular la recerca i la docència en història d’aquesta disciplina”. En l’informe es fa referència al sector audiovisual, “capdavanter de les indústries culturals catalanes”; el disseny, “que perd lideratge tot i una llarga tradició com a sector sòlid i innovador”; l’arquitectura, “pel que fa a la qual la crisi en la construcció ha suposat una reducció del sector i una davallada de la qualitat creativa”, etc. L’informe també fa referència al teatre, la dansa, el circ, la música, el sector del llibre i l’edició, la cultura científica i la popular i tradicional.

Els compromisos d’actuació del Conca pel que fa al futur inmediat són, entre d’altres, els d’impulsar la consideració de la cultura com un bé públic comú i com un bé preferent; prioritzar la consideració social de la cultura; promoure i impulsar iniciatives que incideixin en la capacitat creativa de les comunitats; impulsar les formes de democratització de la cultura; posar en comú l’àmbit de les reflexions, anàlisis i metodologies sorgides en l’àmbit de les ciències socials més avançades; impulsar l’elaboració d’una base de dades el més completa i actualitzada possible; disposar tan aviat com sigui possible de dades completes i integrals de la situació a Catalunya; proposar al govern fórmules per a la creació d’alguna agència institucional per donar suport al mecenatge; donar suport als diversos àmbits de possible actuació en l’àmbit fiscal; fer possible l’aplicació de l’1 per cent cultural en els termes que la legislació havia previst; dedicar un esforç especial a un estudi detallat sobre l’estat de la formació en els àmbits de la cultura; oferir-se com a mediador entre les diferents instituciones; establir acords amb diferents consells de cultura de l’estat; treballar perquè les arts visuals s’adaptin a la societat en xarxa i abandonin el seu tradicional individualisme i desconnexió sectorial; donar suport al programa En residència de l’ICUB; fer una diagnosi i un pla d’actuació en matèria d’adquisició pública d’obres d’art i treballar per la constitució d’un fons nacional d’art.


Francesc Guardans.
El president del Conca, durant la presentació de l’informe anual.

Arts Santa Mònica/Caixafòrum
Barcelona

Miquel Barceló neix a Felanitx, illa de Mallorca, el 1957. És fill d’una família a la qual la lluita per la vida ha convertit en benestant; la caracteritzen uns bons i amplis horitzons de visió sensible i de comprensió mental –la comoditat a casa és total malgrat la duresa del paisatge de l’entorn–, complexitats vitals que facilitaran el bon desenvolupament lliure del jove. La mare també tenia aficions pictòriques, per aquest motiu va lliurar-se a una expressió plàstica d’antuvi i va trobar, a l’ensems, que la progenitora li deixa el terreny lliure quan observa que el fill és creador, innovador, mentre que ella només sap copiar el que hi ha a l’entorn. Així mateix, els quadres que envolten el noi des del naixement formen part de la correcta pintura postimpressionista del moment on la pinzellada és pastosa, lliure i constructiva, sense excessives restriccions acadèmiques.
És per això que, quan el jove arriba a Barcelona per estudiar belles arts, s’informa del que és nou, el surrealisme de Breton i el sociologisme plàstic de Hauser i, quan li és possible a París, el Manifest Blanc de Lucio Fontana, i es dóna de baixa de l’escola acadèmica i s’instal·la, com escau a un jove de bona família amb aptituds sensibles i mentals, a la contestació més dura possible. Quan el 1954 va a París, el que li interessa és l’art brut de Dubuffet, aquella expressió plàstica que surt del més brutal inconscient i la més pregona ineptitud però que, tanmateix, és manifestació directa i pulsiva de l’individu. Quan torni a Palma passarà a formar part dels innovadors, poetes i plàstics del Neó de Suro. Des de la seva personalitat, es desenvoluparà en els vessants plàstics utilitzant amb preferència les matèries orgàniques corruptibles, que encapsarà i mostrarà en recipients. Dins d’aquests recipients, a vegades en conjunció amb llistes o rastelleres de mots poètics barrejats o immersos, el procés natural del temps conduirà aquells elements a tota classe de tonalitats cromàtiques i olors significatives i esclatants. Algunes d’aquestes obres les designarà com a cadaverines, tot plegat molt en consonància amb el que es feia com a art contestatari en el món d’expansió total capitalista i de descomposició colonial. Tot això amb exposicions en solitari o en grup en què la seva personalitat s’afinarà i es delimitarà com d’interès genuí, com la curiosa exposició a Palma dels quatre 15, data d’inauguració, nombre dels que hi participen, dies de mostra i durada prevista per a la descomposició orgànica del que s’hi presenta. Per si manqués alguna cosa en les seves accions plàstiques, també practicà el land art a Mallorca mateix.
Entre els anys 1978 i 1981, l’artista s’instal·la a Barcelona, comença a servir-se del dripping, permet transformacions i oxidacions als materials utilitzats i, seguint el que ha anat veient de De Kooning o de Cy Twombly, pren la decisió de recuperar una certa figuració, que caracteritzarà des d’aleshores gairebé tota la seva obra, i de servir-se del collage. Aquesta escomesa el portarà a la Documenta de Kassel, 1982, que li confirmarà les seves tipologies exploratives.
Des d’aleshores es converteix pràcticament en un artista internacionalment reconegut i acceptat. Començarà a tenir encàrrecs i exposicions de tot tipus, obres de grans dimensions, cúpules (a Barcelona, Mercat de les Flors), retrats i autoretrats, antropomorfitzar animals o animalitzar humans, incorporació de multituds més en sentit antropogràfic i vital que no pas social o polític, presència de fruits i menges o d’elements culturals (llibres). Per sobre de tot, hi ha els viatges a l’Africà i l’estada a Mali, el Senegal, Burkina Faso, amb el descobriment d’uns materials naturals des dels seus propis pòsits, i així mateix la pràctica d’un cert, altre, concepte de la ceràmica, tova, immediata i expressiva.
El mar i els fons marins, també seran la constant de la seva obra fins ara, inclosa la cúpula de Ginebra, on pràcticament tot el que ha fet i explorat hi és present. Aquesta amplitud d’obra es veurà, en una primera etapa, a Art Santa Mònica i, en una segona, al Caixafòrum de Barcelona. L’exuberant eclosió sorgida de la seva personalitat vital, que, sobtadament, pren un ventall que oscil·la entre la microintimitat i el macroespectacle, l’Elefant dret, d’ara, plasmació vital dels monstres sorgits de les arideses plenes de vida del seu Farrutx illenc i la seva aventura centreafricana. Arnau Puig

Retrat de Miquel Barceló.

Galeria Cadaqués Dos
Cadaqués

“La tasca editorial de Lanfranco Bombelli revela una passió per l’art extraordinària. Els seus portfolis són, sense cap mena de dubte, excel·lents, i la selecció d’artistes amb qui va treballar, magnífica. Encara que la seva obra és en tots els sentits normativa (una modulació de l’art geomètric concret que havia conegut de primera mà a Suïssa), era capaç d’obrir el seu gust i la seva mirada cap a altres plantejaments estètics com ara l’art pop o l’informalisme”, escriu Fernando Castro Flórez. L’exposició Les edicions de Lanfranco Bombelli ens mostra aquest vessant de l’artista i impulsor de la galeria Cadaqués entre el 1973 i el 1997, des d’on va promocionar les edicions múltiples com a mitjà idoni d’expressió. És a través d’aquest treball en el camp de les edicions d’obra gràfica, realitzades a l’entorn de portfolis, carpetes o esdeveniments culturals, que Bombelli va democratitzar i educar el gust artístic d’una societat encara immersa en un cert aïllament cultural.


Sol Lewitt.
A form driven from a rectangular solid, 1992. Xilografia sobre paper japonès. 56x76 cm.