Fundació Lluís Coromina: museïtzació d’El Puntal

Esdeveniment: Museïtzació d’El Puntal
Data: 19 d’octubre del 2013
Lloc: El Puntal de Banyoles de la Fundació Lluís Coromina
Organitza: Fundació Lluís Coromina
Col·labora: Bonart Cultural, s.l.
Curadoria: Ricard Planas

La Fundació Lluís Coromina inaugura la museïtzació d’El Puntal

El dia 19 d’octubre del 2013 la Fundació Lluís Coromina de Banyoles va inaugurar la museïtzació d’El Puntal amb obres de Carles Fontserè, Rafael Marqina i Lluís Vilà.

Titularía aquesta reflexió com Noves centralitats o creativitat a comarques?. No m’agrada gens però el mantinc per cridar l’atenció sobre una qüestió molt debatuda: que tot passa a Barcelona ciutat i que a les comarques del país no es fa res i que, si s’hi fa quelcom, passa totalment desapercebut a la ciutat i, en conseqüència, a la resta del país. Només seria efectiu el que succeeix a Barcelona. S’ha de demostrar que això no és veritat: que a comarques hi ha una tremenda, extraordinària activitat –en tots els terrenys, culturals i comercials–, i per verificar-ho només cal anar a les comarques, al país profund, a les noves centralitats. És el que ara m’he trobat amb la nova Fundació Lluís Coromina de Banyoles, endegada i impulsada per Lluís Coromina, home de negocis, col·leccionista i mecenes d’art contemporani, i dirigida per Ricard Planas, director de Bonart. 

Per aquesta ocasió i per concentrar-nos, ens centrem en les activitats expositives i enunciatives d’accions similars que tenen lloc, des de fa un temps, a l’esmentada fundació banyolina i que el dia 19 d’octubre obrirà la museïtzació d’una part de l’edifici El Puntal, el Lluís Vilà Showroom amb obres de Carles Fontserè, Rafael Marquina i Lluís Vilà. Actualment, ens és factible assistir a l’oferta d’un cúmul importantíssim d’obra de Lluís Vilà, artista nat a la vila banyolina el 1952 i traspassat l’any 2010. La seva obra se’ns mostra realment d’excepció, molt individualitzada i elaborada amb un criteri molt personal del que pot ser la creativitat plàstica i dels mitjans i recursos per portar-la a terme. D’antuvi entengué, potser intentant fer real la boutade de Dalí, que l’art havia de ser comestible o no ho seria (no és tan forassenyada la cosa perquè l’art també és nodriment), que era la realitat natural la que havia d’oferir els elements, la base i la intenció de la plasticitat del nostre entorn i temps. Així, l’acció creativa podia entendre’s com una funció energètica personal ensems que digestiva. Obvi, les obres executades per Vilà esdevenien forçosament efímeres; però l’impacte que exercien era el bàsic per a tota experiència estètica: commoure sensacions i provocar sentiments contrastats. Una actitud fins a cert punt surrealista però també, per les connexions que anà assolint, corporal, en el sentit d’Antonin Artaud: indiferència entre art, sensacions, emocions i vida, amb les conseqüències totals que pugui comportar; una mena de body art directe i molt testimonial.

L’obra de Lluís Vilà esdevingué –impulsat o endegat en moltes ocasions per l’empenta de certs i especials autors literaris, com ara Borges– vital, visceral, orgànica, i penetrà pels arcans del que també s’ha anomenat art de la lletjor, una manifestació estètica sense els additius dels indicatius clàssics: ordre, proporció, mesura, equilibri i ponderació. En les manifestacions dites plàstiques de Vilà tot hi és exagerat, descompassat, fora de lloc des de la percepció serena del que cal entendre com a realitat. Els materials de suport, en l’obra de Vilà, acostumen a ser els de la més innovadora tecnologia dels plàstics sintètics (excepte els elements evidentment naturals, que hi són amb l’esterilització adequada); la visualització, però, és la d’una realitat biològica, orgànica, només acceptable des d’una visió esbiaixada. En Vilà és un dels nostres agosarats artistes internacionals de qui hauríem   oblidat la riquesa formal creativa. Cal retenir-lo en la recerca de l’artificialitat de les formes plàstiques presents que vehiculen els nostres sentiments. Potser ens caldrà travessar les seves formalitzacions per adonar-nos de l’equivalent i equiparable detritus moral que se’ns atribueix. És la  pretesa responsabilitat moral de l’art, que caldria entendre només com un cant a les formes, les que siguin.

L’altre treball que se’ns ofereix amb abundància i des d’aspectes insòlits de la seva producció creativa són les escultures de Rafael  Marquina (1921-2013), el cèlebre dissenyador de les internacionals setrilleres. Però ara assistim als moments, els seus espais escultòrics, en què se’ns ofereix com un artista plàstic en tota la seva dimensió, i observem que el que realment l’ocupava i preocupava era el domini del buit. Un disseny és una construcció que funciona en la seva totalitat: des del setrill a l’espai vital.

El tercer element present és el d’un altre banyolí d’adopció –vivia a Porqueres–, en Carles Fontserè (1916-2007). Home compromès per excel·lència, així es comportà des que va crear els cartells per la causa republicana i revolucionària fins aquelles fotografies de les ciutats del món, fotos en les quals recollia la denúncia social, mostrada a través dels suports matèrics formals propis de l’instrument objectivador de les realitats, que criden l’atenció de la ment i de la sensibilitat dels que les veuen i les viuen. Fontserè mai deixà anar la realitat, però tampoc oblidà mai l’estètica.
Visionem-los tots tres i ens sentirem reforçats en la qualitat de les sensacions i de les conviccions.

A la imatge, “El Congrés de l’Absolut” de Lluís Vilà.



Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies