Exposició de Ciria a Sitges

Edita: Ajuntament de Sitges
Coordinació: Ricard Planas-bonart cultural
Dades: gener 2011
Disseny i maquetació catàleg: Marta Vila–bonart cultural
Textos: Gabi Serrano, Ricard Planas, Arnau Puig
Fotografies: Ciria
Impressió: Gràfiques Delfos 2000

 

Impulsivitat i compulsivitat del color

José Manuel Ciria va néixer a Manchester, Anglaterra, el 1960. Ha viscut i treballat en diferents indrets i ciutats del món inquietes per l’art contemporani abstracte. Regularment exposa la seva obra des del 1984 tant a l’estranger com a l’Estat espanyol. D’antuvi, tanmateix, la seva orientació vers la pintura, que arribarà a practicar des de la gestualitat però també amb una intenció que acabarà concretant en escrits, 1990, parteix de la unió intrínseca i indestriable entre la matèria i el color. En aquest sentit, ha estat molt sensible a les inquietuds del moment en què prengué, com un jove inquiet, la decisió de pintar. En la circumstància dels anys 80 del segle passat els artistes sentien que potser calia revisar i recuperar un gran nombre de les intencions modernes a favor d’una nova presència activa de l’art en la societat. D’una banda, hi havia l’actitud d’emprendre sota la idea d’un impuls  salvatge l’acció creadora plàstica; calia deixar de banda les recuperacions, que havien esdevingut excessivament fàcils i populistes, del pop art, i fer front a la idea, sempre renovada i vigent, de crear i de pintar per impuls i per necessitat. Aquest tipus d’acció en l’àmbit de la pintura podria recollir tot el que es cregués que fos significatiu per expressar-la i mostrar-la.

Moltes propostes eren possibles; recuperar el tachisme gestual dels darrers anys 40 i primers dels 50 d’aleshores i mostrar la pintura com la significació d’un nou tipus d’expressió, l’action painting, que indica intencionalitat però que no es defineix en cap direcció –simple proposta de contestació al que està establert–, o bé optar per un formalisme cromàtic estricte, que podia també ser informal, a la manera del test de Rorschach, o bé geomètric, simple goig per uns colors plasmats ortogonals o diagonals, o bé, si s’esqueia, encreuats. La pintura havia de ser l’única justificació de l’acció pictòrica; cap servilisme psicològic ni comunicatiu.

Tot això implicava entendre la pintura com a impulsivitat, plasmada i expressada en el temps i en l’espai per mitjà del gest. Però, després d’aquells anys 80 i els següents, tot això fer-ho al marge d’ires espontànies i impossibles de contenir o de judicis i prejudicis de necessitat expressiva, com s’havia fet fins aleshores. S’havia de plasmar només el gest acolorit, cridaner i clamant, però sense contingut definit, tal com ho havia intentat, en altres moments de la contemporaneïtat, Georges Mathieu, que considerava l’art pictòric una estricta acció gestual emplaçada en un espai delimitat pel temps més just possible, per atorgar així la màxima sinceritat al gest i a la seva presència pictòrica plàstica. Mathieu precisava que l’obra no ha de tenir surrealismes impulsius ni subjecte, només el simple fluir de la pintura. Joan Mitchell, americana, similarment, predicava que la pintura era una estricta expressió minimalista, atès que no volia que als seus quadres acolorits hi hagués res més que els colors, estricta pintura, sense intenció afegida associada al  paisatge o a qualsevol altra al·lusió. El color no havia de tenir altra possibilitat expressiva que aquella que aporta el color mateix i tal com gest i atzar l’ofereixen.

Potser, per acabar de precisar l’àmbit de l’acció de Ciria, caldria cridar l’atenció sobre la diferència que hi ha entre un gestualisme que té la seva base en quelcom entrevist o associat a l’execució, tipus Franz Kline, i l’altre gestualisme que no cerca res més que el goig pictòric gestual, el que l’atzar de les formes disposi sobre l’espai plàstic: pintura i res més que pintura.

Crec que cal situar l’obra de Círia en aquest darrer vessant de la creativitat contemporània. El que hem indicat fins ara correspondria als condicionants històrics que conformen el moment de l’acció pictòrica de Ciria, assumits i possessionats a bastament. Però per a l’acció cal, també, un element desencadenant, provocador de l’emoció impulsiva de l’acció. En aquest sentit, gairebé podem dir que la motivació podria ser el Big Bang de la nostra gènesi còsmica o, si es vol, també podríem atribuir l’acció pictòrica de Ciria a un sentit vitalista de l’existència. Ell ha al·ludit en diferents ocasions a l’ordre o al caos, que equival al que vers el 1990 va indicar de gestió i ordre; l’un implica l’altre: l’ordre sorgeix de la necessitat de gestionar el caos o el caos clama i imposa la presència d’un ordre. La seva acció pictòrica és la taca impulsiva, el gest desencadenat, la complexitat d’interrelació entre diferents colors sense estructura. Però, malgrat tot, seccionats, encaixats, contrastats; expandits i explosius sempre, impressionants sens dubte, ofensius i cridaners sempre; però mai per anar dellà de la pintura. Ciria no és un provocador sinó un clamant. Hi ha a la seva obra un geologisme que no pot evitar un cert impacte psicològic a qui la mira; però l’observador acaba agraint la presència dels colors i oblidant el missatge possible.

En el fons és l’esclat de la magrana; la bellesa del volcà de qui se’l mira des de lluny perquè, obvi, el volcà es manifesta no per fer mal sinó per mostrar que la terra és encara molt viva. I la pintura molt compensadora per a qui la practica amb innocència. Arnau Puig  

 

       



Subscripció edició en paper

Rep la revista on tu vulguis, des de 50 €
6 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
6 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda de serveis
bonart revista bonart actualitat bonart gestora
a dalt