VISA POUR L’IMAGE 2013: LA DEFENSA D’UN ESPAI PROFESSIONAL

núria f. rius

L’actualitat del fotoperiodisme està marcada per una revisió crítica de les pràctiques i el seu sentit en l’àmbit de la fotografia informativa. L’anomenat antifotoperiodisme qüestiona des de fa temps aspectes d’ordre ètic, tant pel que fa a la producció de les pròpies imatges com a la circulació i funció final d’aquestes. De la mateixa manera que la revolució dels telèfons mòbils intel·ligents equipats amb càmeres, afegida a la seva connectivitat amb les xarxes socials, ha contribuït de manera decisiva a fer que l’exercici del fotoperiodisme hagi disposat de nous agents provinents de l’àmbit no professional, la seva producció ha alterat les normes del joc: creixement exponencial de la informació, llibertat i espontaneïtat en el moment de la producció i instantaneïtat dels fets retratats, a més d’una circulació més àmplia i ràpida.
No obstant això, la multiplicació de fotògrafs –els mateixos ciutadans– no ha fet desaparèixer el que és un dels espais més autònoms del llenguatge fotogràfic, la fotografia documental o, en un vessant més professionalitzat, el fotoperiodisme, sustentat en nombroses agències, publicacions i festivals, entre els quals destaca el Visa pour l’Image de Perpinyà. Aquest any arriba a la seva vint-i-cinquena edició, una longevitat que il·lustra, sense cap mena de dubte, la consistència i força legitimada de la que és la cita inaugural d’una tardor sempre fotogràfica en el panorama internacional. Ara bé, els canvis profunds que ha experimentat el món de la fotografia amb l’adveniment del digital, les conseqüències del qual encara avui estan subvertint l’ordre establert en termes econòmics, metodològics i laborals, són el teló de fons d’un festival, la posició del qual revela molt bé l’estat actual de les coses i els interessos que hi ha en joc.
Una vegada més, el Visa pour l’Image es bifurcarà en dues línies d’acció que tindran lloc de manera pràcticament simultània. És a dir, per una banda se celebrarà l’anomenada setmana professional i, per l’altra, el festival obert al públic, amb un circuit expositiu i un seguit de projeccions. El festival té programades més d’una vintena de mostres dedicades a autors com ara Abir Abdullah, Pascal Maitre, Sarah Caron, Rafael Fabrés, Jérôme Sessini o Darcy Padilla, entre d’altres. Per sobre hi ha la figura del britànic Don McCullin, un dels fotoperiodistes de guerra més destacats de la segona meitat del segle XX i convidat d’honor de la present edició. Tot i això, des d’alguns sectors comunicatius de l’àmbit de la fotografia, com ara Le Journal de la Photographie, s’ha lamentat una de les grans absències o omissions del festival: tota la producció, cada vegada menys innovadora i, per tant, més estesa, realitzada a través de plataformes com per exemple Instagram, Twitter o Facebook i que, des de fa temps, té una atenció creixent en espais expositius i festivals.
És molt important fer notar la posició dels organitzadors del Visa enfront dels canvis viscuts per la professió en els darrers vint anys, com per exemple la desaparició d’alguns dels seus agents institucionals i editorials, l’empitjorament de les condicions laborals dels fotògrafs, les dificultats cada vegada majors per moure obra en el mercat artístic, etc. Des d’una perspectiva històrica, és rellevant observar com el lament de les dificultats professionals davant de pràctiques com ara l’intrusisme se sustenta en la defensa d’idees com per exemple la reivindicació d’una sensibilitat estètica de l’autor per fer front a la facilitat tècnica tan característica del llenguatge fotogràfic. És a dir, que l’estatus del fotògraf s’ha d’acompanyar sempre d’una mirada que li permeti anar més enllà de la senzilla realitat, que l’empenyi a superar allò que ja dóna la màquina fotogràfica i que, per ser màquina precisament, està a l’abast de tothom. De Nadar a Jean-François Leroy, director del Visa, hi ha 170 anys de persistència en la mateixa necessitat: protegir i legitimar la pràctica fotogràfica a partir del seu acostament a les regles de l’art, en què nocions com ara les d’autoria, obra, originalitat, subjectivitat o la figura del nou talent són els elements comuns per distanciar aquest àmbit de les pràctiques més mundanes i populars. Un registre dins del qual, precisament, va ser situada en els inicis la fotografia en tant que llenguatge que havia estat concebut per resultar fàcil, ràpid, útil i d’accés universal. Lògiques a les quals responen, ni més ni menys, aplicacions com per exemple Instagram.


YURIAM QUINTANAS, A PERPINYÀ


Amb el treball La fi dels dies, que presentarà al festival Visa pour l’Image, ha guanyat el XII Programa Joves Fotògraf(e)s, convocat per l’Inspai, Centre de la Imatge de la Diputació de Girona.


Entre els diversos autors que prendran part en el festival hi ha el jove Yurian Quintanas (Amsterdam, 1983). Present de manera destacada en altres cites com ara Photo España (2011) o el Fotopress de la Caixa (2013), el fotògraf ha guanyat recentment la XII Edició del programa Joves Fotògraf(e)s, convocat per l’Inspai Centre de la Imatge de la Diputació de Girona, gràcies al seu treball La fi dels dies, que enguany presentarà al Visa pour l’Image.
Es tracta d’un projecte documental que planteja una mirada exploradora pel territori rural gironí, i que posa l’atenció en les relacions que s’estableixen entre les persones que l’habiten i el seu entorn natural. Les fotografies, en blanc i negre, estan allunyades de purismes i, en canvi, són molt pròximes a l’efecte textural del territori. Unes condicions de la imatge fotogràfica que donen forma, en certa mesura, a l’estat propi del lloc, on el pas del temps i els canvis que aquest introdueix tenen una autonomia pròpia. Així ho palesa el fotògraf en les seves fotografies gairebé abstractes del territori, en els retrats dels habitants, en la captació dels objectes dispersos, els animals, a vegades de companyia i a vegades sacrificats, i, especialment, en l’experiència de la nit.
La fi dels dies sintetitza el que semblen algunes de les constants del treball de Yurian Quintanas i que es poden veure en altres obres documentals, com ara Grabarka Entre la terra i el cel (Polònia) o La terra dels gitanos (França). L’interès per comunitats al marge de les formes dominants de vida, la integració del fotògraf en aquestes i el seu retrat despullat d’excessos esteticistes o formalistes són, sens dubte, algunes d’aquestes pulsions que ara formen part d’un llenguatge propi, després d’haver experimentat com a acompanyant de fotògrafs del National Geographic, com ara Tino Soriano. La seva condició de fotògraf sòlid es tradueix també en la presència dels seus treballs en mitjans com per exemple Ojo de Pez, Piel de Foto o F8magazine, entre d’altres.
L’exposició La fi dels dies es podrà veure al Claustre de la Diputació de Girona del 19 al 27 d’agost i a la sala d’exposicions de la Médiathèque de Perpinyà del 31 d’agost al 22 de setembre.


 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies