VÍDEO, ACTUALITAT I PERMANÈNCIA

pilar parcerisas

El vídeo com a mitjà tecnològic aportà canvis significatius en la concepció de la producció audiovisual, des de la possibilitat de transformar la perpsectiva tradicional, deformar la visió i capgirar el sistema heretat del segle XIX.
L’ingrés a la col·lecció del MOMA de Nova York dels vídeos de Bill Viola, després de l’exposició que hi va realitzar l’any 1987, va significar el primer reconeixement patrimonial d’una nova manera d’entendre l’art, a partir de la tecnologia vídeo, al mateix temps que es bifurcava el seu ús: la via televisiva, relacionada amb la indústria de la informació, i el camí de l’art, com a espai de creació.
Aquell primer magnetoscopi que havia aparegut a mitjan anys 50 del segle XX per gravar i llegir el senyal del vídeo, i que s’utilitzà per a les retransmissions esportives en directe deu anys més tard, s’instaurà en la pràctica artística primer com a instrument documental de les accions dels artistes en un moment en què l’art buscava una expansió en el temps i en l’espai. Així, es va convertir ben aviat en un mitjà auxiliar i col·laborador d’un llenguatge híbrid i multidisciplinari.
El vídeo com a mitjà tecnològic aportà canvis significatius en la concepció de la producció audiovisual, des de la possibilitat de transformar la perspectiva tradicional, deformar la visió i, en definitiva, capgirar el sistema de representació visual heretat del segle XIX, al qual s’ha afegit la influència del cinema, fins al punt que Michael Rush ha parlat de la “cinematització del vídeo”.
Atès que la tecnologia vídeo va començar a desenvolupar-se als estudis de les televisions, els primers artistes que s’hi aboquen, com ara Nam June Paik o Wolf Vostell, treballaren en el sector experimental de la ràdio alemanya (West Deutsche Rundfunk) i feren les primeres exposicions de vídeoart: Vostell, a l’Smolin Gallery de Nova York, i Paik, a la Galerie Parnass, de Wuppertal. A partir d’aquesta embranzida inicial, els artistes, enlluernats per les possibilitats de la tecnologia i per la incidència social de la televisió, creen pensant a unir els esforços vers aquesta direcció, i així la galeria Howard Wise de Nova York presentà l’any 1969 l’exposició TV as a Creative Medium, de treballs amb tecnologia vídeo, amb obres de Nam June Paik, Erik Siegel, Franck Gillette, Ira Schneider, Paul Ryan i d’altres. Aquesta via oberta i híbrida de l’art vers la TV (broadcastització) culminaria amb el Global Grove, de Paik, a la WNET-TV (Canal 13, Nova Jersey), l’any 1973.
El vídeo encaixà en la via de l’art com a mitjà d’oposició a la televisió comercial i als seus continguts, com a eina mecànica de desconstrucció de la retòrica tradicional de la imatge, i com a espai de retrobament amb altres pràctiques, com ara el cinema documental. El seu caràcter híbrid –se l’ha situat en termes com ara expanded images o mixed media–, la seva característica essencial, com és la imatge/temps i la capacitat de retransmissió a temps real, han situat el vídeo a mig camí entre l’art i la realitat, i com a auxiliar de les narratives multimèdia o de la videoinstal·lació. Tanmateix, no és estrany que el vídeo desplacés a final dels anys setanta el cinema amateur o de format domèstic i, fins i tot, la fotografia, al mateix temps que es convertia en un instrument social d’activisme col·lectiu, ràpid d’execució i de transmissió, com va succeir amb el col·lectiu Vídeo Nou (1977-1979), a Catalunya.
En els darrers anys, la creació videogràfica ha rebut un impacte molt gran de la pràctica cinematogràfica documental i del cinema d’animació, dels videojocs o de la publicitat. El pas de la tecnologia analògica a la digital també ha propiciat aquest acostament i fagocitosi de llenguatges. La circulació de la imatge per internet i la interactivitat que regirà la nova televisió torna a apropar l’art i la cultura de masses per la via de les xarxes socials.


A la imatge, “Aristotele’s Brain”, 2013 de Willi Bucher.


 Valors immutables


El vídeo ha canviat la nostra manera de mirar com a espectadors i, en l’artista, la seva manera de produir i crear. Malgrat compartir tecnologia amb la televisió, pocs són els artistes que l’han emprat com a espai d’intervenció, un cas excepcional seria Antoni Muntadas, amb el seu pioner Cadaqués Canal Local (1974) entre altres experiències. En la instal·lació multimèdia han destacat els treballs de Bill Viola, Gary Hill, Douglas Gordon, Francesc Torres o Daniel Canogar. La tendència general, però, és alliberar el vídeo d’aquesta interacció i continuar treballant des del monocanal, la qual cosa l’apropa més al cinema i a les relacions autor/espectador, cosa que situa el vídeo com a creació artística més a prop de la peça museística o del col·leccionisme. I aquí voldríem assenyalar el valor d’algunes obres que resisteixen el pas del temps, com ara la imatge del Sísif d’Antoni Abad, a Últimos deseos (1995), el líquid viscós sobre el rostre de Sergio Prego, a Home (2001), o la diminuta Pilar envoltada de caixes obertes destruint el decorat del seu apartament, a Simo (1998), de Jordi Colomer.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies