TÀPIES: SET PUNTS I LA MORT

arranz bravo

Tota obra d’art, fins i tot les més misterioses i hermètiques, és un llibre obert que un bon lector pot llegir. Davant l’obra de Tàpies, a causa del curt recorregut de les seves propostes, això és d’una evidència claríssima. No en vull parlar malament, és molt poc agradable per a mi, però ho haig de fer just ara, arran de la seva mort.

Primer i molt important: l’obra de Tàpies és la mort. La seva vida era Tàpies, no Tàpies amb la vida. El rebuig al color i a tota l’enorme gamma d’aquests colors que hi ha en la vida demostra que el seu tètric ventall de colors és la presència de tot el que és mort, podrit, i tel·lúricament trist, però mai la vida. Això sense fissures durant tota la seva vida.

Segon: la seva elegància. Home refinat, que va estar malalt, llegit, té una posada de gestos, impromptes, lletres i creus –de vegades empalagosa perquè és massa repetitiva–, que, contra el que ell pensava, no tenen un aire revolucionari, visionari o agressiu, com han tingut altres creadors, sinó que tot està basat en una posada de colors (mai arriscada) d’una esplèndida elegància. El seu món no era el d’un visionari-investigador-intranquil, sinó el d’un gentelman elegant, que, coneixedor del seu diccionari, el repeteix una i altra vegada. Però amb gran elegància. Tàpies, tristament, pinta Tàpies. La fatiga, el cansament dels recursos dels seu treballs, que eren magnífics als anys seixanta, esdevé, al final, avorrit.

Tercer: el gest tempestuós, inconscient, però com volent dir: “Mireu quina força té el Tàpies”, que en un principi pot ser enormement atractiu, esdevé una mena de ritual fosc i poc enriquidor. Patèticament, el gest espontani acaba en una tràgica broma. Crec que s’ha d’aprofundir en l’acte de pintar i no basar-te en l’acte emocional, sempre gratuït.

Quart: la catalanitat. Contràriament al que sembla, sempre he cregut que, per a Tàpies, Catalunya era quelcom que li servia, però ell no servia Catalunya, ni va ajudar mai cap jove pintor català.

Va representar el règim de Franco (i tots sabíem què representava formar part de la propaganda del règim de Franco) a la Biennal de Venècia i d’altres. Sense cap mena d’oposició.

Cinquè: cal rescatar la presència innegable i molt forta de les seves obres dels anys seixanta, quan en la postguerra espanyola és l’únic amb categoria pictòrica (ara molt inflada pel seu entorn i per ell mateix, amb aquest aire messiànic) perquè el que restava era gent d’una gran mediocritat. Pura tristor.

Sisè: ara la seva obra quedarà, com un record d’aquells anys grisos i tristos de la postguerra espanyola, on excepte Miró, un gran creador mil vegades més important que Tàpies, tot va quedar arrasat: la pintura, l’arquitectura, la literatura, etc. El més greu és la temporalitat de l’obra de Tàpies.

Setè: l’hegemonia d’un sol nom, com un gran pintor, establint jerarquies, és una perfecta estupidesa. Afortunadament, el món de l’art, no és un concurs de cançó d’Eurovisión, com creu la gent a Catalunya. Aquest món és molt més gran, més complex i ric del que la incultura, mal anomenada cultura al nostre estimadíssim país, ens vol fer creure. Catalunya es mereix una altra llibertat artística i uns altres magnífics esplendors diversos.

L’únic que us demano és molt senzil: reflexioneu.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies