SI EL TEMA FOS LA SARDANA…

ricard planas i camps

Sempre és curiós veure les polèmiques que sorgeixen pel nomenament del nou conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En aquest cas, la sortida exprés de l’anterior màxim responsable, Santi Vila, cap a la cartera d’Empresa i Coneixement va obrir la incògnita del relleu que s’ha tancat amb Lluís Puig, fins fa poc director general de Cultura Popular. El canvi ha estat criticat per diferents sectors amb una vehemència desproporcionada, però el temps ho dirà.


Potser el resum de l’etapa de Vila, d’aquest escàs any i mig de mandat, és que ha passat de puntetes per un departament carregat de simbolisme, de gent intel·ligent i sovint poc cohesionada, amb molt pocs recursos, amb uns equipaments nacionals que es recuperen lentíssimament de la crisi, egos potents i un munt de maldecaps que s’arrosseguen des de fa temps, començant per Sixena i el retorn de les obres de la Franja. Un conflicte, aquest darrer, que es va poder capejar gràcies a l’ofici i bon fer de l’aranès Jusèp Boya, director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni, i de l’equip d’aquesta direcció general. Un bon fer que ara ha estat premiat merescudament pel nou conseller incorporant sota la seva direcció també l’Agència Catalana del Patrimoni.


Les expectatives van ser sempre altes amb un home culte com Vila, bregat en la conselleria de Territori. A l’inici de trajecte, un discurs ben estructurat i potent va generar prou positivitat que es va anar esllanguint quan va topar amb la realitat del dia a dia i altres variables internes. Una conselleria que necessita pensar a llarg termini, reflexió i calma, i que de manera urgent demana a crits una reforma estructural. La pregunta és, en un moment d’impasse com el que vivim, hi ha cap candidat a socarrimar-se pel bé comú, si el que es vol és continuar exercint en la política? Potser sí, l’haurem de descobrir o ja l’hem descobert; o potser el que haurem de fer com a ciutadans és limitar els anys dins la política institucional per extreure la valentia adormida d’alguns bons dirigents del nostre país. De Vila ens quedarà que va viatjar arreu de Catalunya aprofundint el discurs territorial oblidat i, bàsicament, els esforços de la darrera etapa en l’impuls a la lectura, una tasca sempre digna, amb els seus clarobscurs, i alguna polèmica afegida, com el relleu de l’anterior directora de Biblioteques, Carme Fenoll –cal dir que va perdre un concurs d’oposicions–, així com l’anunci d’una nova direcció general de Biblioteques, que caldrà tornar a revisar.


Potser la decepció majúscula de l’anterior mandat, i també de tot el sector, és no haver aconseguit més finançament, no només pels diners sinó pel reconeixement que implica per al sector. Quelcom que d’antuvi es preveia complex va acabar sent una fita impossible. Ni la seducció verbal de Santi Vila, ni la seva amistat amb el president Carles Puigdemont, home de cultura, van poder assolir-ho. La veritat és que tampoc es va cridar a mobilitzar tot el sector per a la gesta i el sector tampoc va anticipar-se a la mobilització. Però la guerra es va perdre quan, durant els pressupostos, es va alinear la cultura amb despesa no social. La batalla de la dimensió social s’havia esmicolat. L’anterior conseller Ferran Mascarell havia creat un consell social, que no es va tornar a activar mai més –com alguns dels seus “regalets”–, però en aquest cas hauria estat una bona fórmula per visualitzar que la cultura arriba arreu dels sectors, és inclusiva, cohesiona la societat, fa d’ascensor social i, al capdavall, ens defineix com a persones i com a col·lectivitat. També val a dir que els socis de govern no van estar mai a favor d’incrementar recursos a Cultura, l’anhelat 2%, ja que per alguns sectors d’esquerra la cultura sembla que és jugar a l’elit i, no va ajudar, els recels vers Santi Vila, que sempre ha jugat a outsider.


I què tindrà entre mans el nou conseller, que es coneix prou bé la casa, i que no té poc temps? A banda de sobreviure, tornar a situar un discurs enfocat en la dimensió social per aconseguir nous amants de la cultura, assolir i optimitzar millor els recursos, òbviament; iniciar la reforma de la conselleria, potenciar el Ramon Llull… I què heretarà? Entre d’altres, l’afer CoNCA –Consell Nacional de la Cultura de Catalunya–, algunes dinàmiques endogàmiques que ja ha començat a escapçar i, pel que fa a les arts: un pla integral de les arts etern que va al ritme que pot, mancat d’efectius humans i sobredimensionat i, un pla nacional de fotografia impossible i segrestat per alguns que es pensen que són la veu de la imatge a Catalunya. Un Macba que continua jugant a mitges tintes amb l’ecosistema català, un MNAC que va fent i les eternes polèmiques amb el Santa Mònica. Així doncs, Lluís Puig, un home de perfil centreesquerra, treballador, músic i programador, accessible i sardanista, ha de ballar una cobla que no li envejo, i li desitjo un molt bon viatge, cap a Ítaca o cap on el destí i les ganes de ser com a poble ens duguin.


A la imatge, el nou conseller de Cultura, Lluís Puig.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies