RAFAEL MARQUINA, PRÀCTIC, LÒGIC I INTEL·LIGENT

daniel giralt-miracle

Només fa mig any que Rafael Marquina, que ja havia sobrepassat els 90 anys, va venir a veure’m per explicar-me un projecte de futur. Amb l’energia i la vitalitat que el caracteritzaven em va exposar la seva idea sobre una mena de museu vinculat a l’oli i a tots els estris i enginys necessaris per produir-lo. S’havia enamorat d’una masia de Galliners, al Pla de l’Estany, que tenia un gran molí on volia instal·lar un centre de reunions, des del qual poder compartir amb joves i grans les seves teories sobre la funcionalitat dels objectes i la seva filosofia del disseny. Els anys li van impedir portar a terme aquell somni, però jo tinc la sort de poder conservar el record d’aquella trobada en la qual em va permetre gaudir una vegada més de la seva cordialitat, bon humor i ganes de viure i treballar.
És cert que el seu traspàs (va morir el 4 de juny del 2013 a Girona) ha tingut un gran ressò, i que, malgrat viure aïllat del món urbà, els mitjans de comunicació l’han rememorat justament com un dels autèntics pioners del disseny industrial del nostre país, quan la nostra indústria començava a refer-se en la postguerra i quan encara no s’havia inventat la paraula disseny.
També és veritat que s’ha recordat la seva important contribució en la gestació professional i associativa del disseny, perquè va participar activament en les trobades que en els darrers anys cinquanta del segle passat feien un grup en què també hi havia André Ricard, Miquel Milà, Antoni de Moragas, Ramon Marinel·lo, Santiago Pey i Alexandre Cirici, entre d’altres, que van derivar el 1960 en la creació d’una associació que havia de promoure el disseny entre la indústria i donar a conèixer a la societat aquella pràctica professional, diferenciada de l’artesania, de l’art i de l’arquitectura: l’Adifad, l’Agrupació de Disseny Industrial del Foment de les Arts Decoratives. I evidentment s’ha al·ludit a la seva peça estel·lar, el setrill antidegoteig, un objecte útil i paradigmàtic que va dissenyar el 1961, que el mateix any va rebre un dels primers Delta d’Or, que va perfeccionar el 1988 i que tothom considera una icona del bon disseny. Una obra que, de fet, era un redisseny, ja que, conscient que els setrills sempre degotegen, va fer una síntesi entre la proveta, el porró i l’embut, i va aconseguir una fluida sortida de l’oli i la recuperació de les gotes sobreres, que evitava el degoteig i l’enllardament dels dits, en una solució que per la seva aparent simplicitat ha estat copiada reiteradament, cosa que no molestava Marquina, encara que el que sí que el contrariava era que la copiessin malament, perquè les imitacions seguien gotejant. No obstant això, i com a mostra del seu bon humor, es va constituir en el gran col·leccionista de les còpies de la seva creació, i en va arribar a arreplegar més de cent variants, que van ser presentades en l’exposició que el FAD va organitzar amb el títol Cocos. Còpies i coincidències (2004).
Però el setrill no pot monopolitzar la llarga trajectòria de Marquina, un home que va començar a estudiar arquitectura, que va treballar en l’interiorisme, que sempre conreà l’escultura com a afició, tot i que en els darrers anys la donés a conèixer en diverses exposicions, que projectà molts altres dissenys: una línia d’electrodomèstics, una coberteria, diferents làmpades, mobles, envasos d’aliments, flascons de perfumeria, etc., fins i tot va fer un tricicle i una motocicleta, que va donar tot el suport a la seva filla Nani per fundar l’empresa Nanimarquina, que avui ja és capdavantera en el món del disseny de les catifes, i que per la seva claredat d’idees i brillantor expositiva va ser molt apreciat com a professor a l’Escola de Disseny Elisava, des d’on donà a conèixer la seva filosofia del “pràctic i lògic”, que des del 2005 també difonia a través de la interessantíssima sèrie d’articles que sota la capçalera A fons publicava en aquesta mateixa revista.  
I és que les inquietuds de Marquina eren moltes, i tenia una gran inclinació per les arts, que, com ell mateix reclamava quan reivindicava el seu segon cognom, li venia del seu avi, el fotògraf Pau Audouard, un reconegut professional de l’època modernista, gran retratista i cronista gràfic de l’Exposició Universal del 1888. Curiosament, i per només un parell de dies, la seva mort no li va permetre assistir a la inauguració d’una exposició al Palau Solterra de Torroella de Montgrí de la Fundació Vila Casas dedicada a les fotografies de teatre d’Auduard i del també fotògraf Amadeo (Amadeu Mariné).
Ens ha deixat, doncs, un dissenyador professional i vocacional, el dissenyador del sentit comú, algú que buscava la funcionalitat més simple, però també un autèntic artista de la forma, un creador inesgotable, un mestre en tots els sentits.


http://www.newmarquina.com
http://ca.wikipedia.org/wiki/Rafel_Marquina_i_Audouard


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies