PER QUÈ PORTBOU NO POT SER CADAQUÉS?

ricard planas i camps

El quadern de bitàcola és un document que reflecteix els fets importants esdevinguts durant la navegació. Sobretot m’atrau navegar, com un explorador del pretèrit i en un acte per cercar presents ignots, pels núvols dels somnis. Em sedueix per damunt de tot imaginar allò que poden esdevenir les coses, malgrat saber que la vida és tot el que ens passa mentre fem altres plans. Però més sovint la meva navegació és una realitat conscient que, en comptes de fer-se per aigües cristal·lines, s’esdevé pel quitrà de les carreteres que inunden de negre petroli tot el nostre ecosistema de comunicació. Aquest mes, el verd intens i els murs de pedra escultòrica d’Andorra, una frontera (no frontera) amiga, m’han conduït, entre d’altres, a gaudir de les pintures i escultures que Eduard Arranz-Bravo té instal·lades en aquest país de muntanya (sala Artalroc), on també he visitat el nou Museu Thyssen que la baronessa té al Principat i, així mateix, l’exposició impulsada per Alícia Viñas, Dalí i els surrealistes de l’Empordà, que peregrina des del Museu Ermitage de Sant Petersburg fins al Museu del Tabac, propietat de la família de filantrops Reig. Però el meu peregrinatge també arriba fins a la Fundació Sunyol de Barcelona, que va presentar un magnífic llibre del jove i desaparegut artista Àlex de Fluvià. Jimena Flores, la seva companya, i gràcies a l’esforç de l’editorial La Fàbrica, ha editat un complet i espectacular volum en què es compila la història d’un pintor grafiter visual. La llàstima és que fou una exposició extremadament efímera, un dia. El darrer port, abans d’entrar a reflexionar sobre Portbou, la darrera frontera, s’atura a Banyoles. Allà, des del Puntal de les Arts de la Fundació Coromina, els cabosanroque, grup d’experimentació escultòrica, visual i sonora, no paren de generar il·lusions en forma de cursos per a infants o participant en l’Epicentre Brossa per reivindicar aquest homenot artístic i amb síndrome de Diògenes, una mica com les acumulacions-instal·lacions-performances dels cabo, que amb la seva subtil poesia arquitectònica exploren i tensionen –a fi de bé– tots els límits de l’art. No em va fer Joan Brossa és la proposta que el Teatre Nacional de Catalunya exhibirà al seu vestíbul i on, a més, ha col·laborat el centre ocupacional i especial el Coiet, amb persones amb (dis)capacitats, en un sa exercici per fer visible la dimensió social de la cultura.


La darrera frontera d’aquest text se situa a Portbou, com li va succeir al pensador jueu alemany Walter Benjamin, traspassat en aquesta població, fugint de la barbàrie dels totalitarismes que abraonaven l’Europa del segle XX. Benjamin va preferir tancar el seu cicle vital de l’etern retorn enmig d’aquest paisatge corprenedor on sembla que el temps s’hagi aturat en un moment de no especulació. Aturat en un no-temps, Portbou, gràcies a l’esforç de l’Ajuntament de la vila i de la tossuderia de la crítica d’art Pilar Parcerisas, està a punt de presentar un epicentre que sacsejarà aquest indret quasi verge –malgrat que durant dècades fou el lloc on el tren portà il·lusions i fracassos, diners i prosperitat–. El terratrèmol es dirà Fundació Internacional Walter Benjamin, quasi maleïda durant molt temps per variables diverses, que té la complicitat de l’escultor Dani Karavan, que creà allà la millor escultura de la Costa Brava, dedicada a Benjamin, i la de l’arquitecte Norman Foster. I llavors és quan un es pregunta per què Portbou no pot ser un altre punt de concentració artística i cultural de referència en aquest litoral? Aquest poble té locals grans, una estació de tren enorme, una església icònica, allotjaments a bon preu perquè els artistes i intel·lectuals s’hi instal·lin. Per tant, qui pot no imaginar que, gràcies a aquesta espurna, Portbou, lloc on van néixer i es van vincular els artistes Frederic Marès, Ángeles Santos, Esteban Francés, entre d’altres, no es pot convertir tranquil·lament en un altre Cadaqués? Esperem, però, que no es mori d’èxit com el seu veí. Així doncs, ara només toca somniar. I és que els somnis no només són somnis, també són i poden ser realitats fefaents.


A la imatge, Passatges. Dani Karavan. Homenatge a Walter Benjamin. Portbou.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies