PEREJAUME A LA PEDRERA

fina duran

Hi ha títols d’exposicions que ens les defineixen, d’altres que ens en donen el concepte i uns altres que ens les emmarquen en el temps o en l’espai… sigui com sigui, la majoria de les vegades els títols de les exposicions, volgudament o no, ens donen una primera imatge del que serà la mostra.


Potser és per això que ens sorprèn tant el títol de l’exposició de Perejaume a la Pedrera, no ens dibuixa cap tipus d’imatge sobre el que veurem, sinó al contrari, ens planteja un dubte, una qüestió, un plantejament, un desig…no sabem ben bé el què, l’única realitat és un interrogant que se’ns obre fins i tot abans d’iniciar el recorregut per la mostra.

En tots els textos que acompanyen l’exposició es repeteixen paraules com ara despintar, desfer, desdibuixar, decreixement en l’àmbit cultural, saturació d’espai. Els títols de les obres remarquen aquest plantejament i  segueixen la mateixa línia:


“Fer una escultura és a hores d’ara desfer-ne una altra.”

“La pintura m’ha dit que prou!

“Pintura d’Olot que ha tornat la seva imatge a Olot.”

“Que tot fa mal de tant dir-ho i fa por de tan dit i redit.”

“No arribarem a cap imatge on ens sigui possible descansar?”


Fins i tot les mateixes obres prenen un espai per manifestar que potser no volen ser exposades, i paradoxalment reivindiquen una segona edat com a obres d’art en un intent de lluitar contra un oblit predeterminat per la saturació.

La coherència del títol sense imatge, la reivindicació de l’excés que fan les mateixes obres quan l’artista les deixa parlar, les paraules de Perejaume i del comissari, Martí Peran, quan s’expressen, tota la línia sense fissures del discurs expositiu ens va creant una nova mirada, alguna cosa que ja sabíem se’ns fa realitat… la sensació d’excés d’imatges, de paraules, va prenent una forma diferent, no és només un concepte, una intuïció, és ja una realitat que s’exposa.

Com una salutació al lloc, la Pedrera, la primera part de l’exposició ens ofereix un reconeixement a la pedra, a la seva forma i al seu llenguatge. Un cop traspassada aquesta salutació de reconeixement, immediatament entrem en el mateix joc que ens ha suggerit el títol, a la mateixa qüestió que ja ens ha donat la benvinguda a l’entrada.

Tota la mostra ens porta a plantejar-nos la necessitat de fer una parada, d’aturar-nos i de mirar on som i cap on anem, de qüestionar-nos on ens porta el nostre desig de perdurar, d’aconseguir una immortalitat que voldríem fins i tot per a allò que ens envolta, sense tenir en compte la pèrdua de tot el que no està inscrit en el nostre present.

I és aleshores quan la pregunta va prenent forma, quan anem caminant amb la qüestió rumiant dins nostre… quan de sobte ens aturem, les obres prenen un sentit d’unitat especial: la imatge d’un teló puja i baixa per sintetitzar totes les obres de Joan Brossa, uns músics ens toquen al mateix temps totes les notes del Cant dels ocells per després desaparèixer de la imatge, un espai ens mostra com una obra no ha volgut ser exposada.

Tot ens porta a una parada en la reflexió…i aleshores arribem a uns exvots i a una columna de la Pedrera convertida en surera, a uns sostres de Jujol transformats en roba moguda pel vent (o és a l’inrevés?), a unes imatges de la natura endiumenjada, a uns cims dels Pirineus que han guixat la paret de la Pedrera.

Serà la realitat la resposta? És aquí on Perejaume ens porta? És a l’entorn on hem de girar la mirada? Hem d’anar més enllà del veure i aprendre a mirar?

En aquell moment les muntanyes prenen formes, les línies isomètriques es posen a ballar fins a l’extenuació. La sensació és com si l’autor deixés el seu paper en les formes naturals i, tot intercanviant el paper, en lloc de baldar per tal que l’art s’assembli a la natura, ha posat l’accent en la demostració de com la natura és qui abriga la potència de l’art, tal com ens indica Martí Peran en el text del catàleg.

I és aquí on l’artista ens capgira les idees, ens fa qüestionar si en lloc de veure la natura no hem d’aprendre a mirar-la. Ens fa veure com la nostra mirada contaminada per l’acumulació desenfrenada de la nostra societat, pel sentit de la propietat aplicat fins i tot a l’entorn, ens ha anat portant cap a l’única direcció de l’explotació més total, des de la de la mirada fins a la de l’ús.

Les obres de Perejaume ens fan plantejar la necessitat de retornar a la natura la seva autoria, aconsegueixen agermanar la vivència de la natura i la de l’art i, en anar passant de la representació al món real, va fent un camí que ens pot portar a un veritable decreixement, ja que tot caminant anem iniciant els processos del des-fer i del des-pintar.

Ens ensenya el camí, però necessitem d’un guiatge per no perdre’ns, ja que l’acumulació continua viva al nostre voltant. L’autor ens ha de continuar ensenyant a llegir i mirar, ben segur que aquesta és la seva funció.

Quan ens disposem a sortir de l’exposició ens entrebanquem amb un gran pal preparat per no tocar el món, un món sense imatges, buit, blanc, silenciós… a punt de ser tocat… potser d’una altra manera? Fina Duran


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies