MARC CHAGALL, AL CAIRE DE MIL ISMES

luis antonio de villena

El Museu Thyssen de Madrid (que ja té alguns Chagall en la seva col·lecció permanent) mostra, aquests dies, una gran antològica del pintor jueu, camperol i rus –o més exactament bielorús– que va morir a Sant Pau de Vença (Occitània) a punt de fer 97 anys, ja francès, malgrat la seva etapa nord-americana. Marc Chagall (1887-1985) fa recordar sempre una pel·lícula que va ser famosa, fins i tot per la seva música, anys enrere: El violinista a la teulada. D’una manera més o menys ingènua o melòdica, aquesta pel·lícula podria molt bé representar bona part de l’univers més significatiu i millor de Chagall… Va passar la seva infantesa i adolescència en aquests poblets jueus de l’est d’Europa, que van ser devastades, abans i després, primer pels pogroms tsaristes i potser més cruelment després pels estalinistes… Chagall va començar pintant un món encara real i va concloure mostrant un món completament perdut.

Va abandonar el seu poble (Vitebsk) per anar  a Sant Petersburg, on en aquell moment triomfava el prou florent simbolisme rus (pensem en Serov o en la revista moderna de Diaghilev), però Marc Chagall, si podem dir-ho així, buscava –potser amb alguna ingenuïtat– novetats més enllà de la novetat… Tanmateix, hi ha mostres ­–nus femenins– d’un Chagall que aspira a la novetat simbolista i que encara no és Chagall. El seu nom hebreu era Moishe (Moisès) però sempre va signar Marc. Malgrat aquesta aparença de gentilitat, el món de Chagall està saturat de judaisme, des de rabins fins a estrelles de David, passant perquè moltes de les escenes que pinta als vells llogarets, amb cases de fusta i sinagogues, eren totes imatges de relats, llegendes o moments que ell havia vist o viscut. Només molt més tard (ja en la seva maduresa) apareixen als quadres de Chagall alguns elements cristians, potser imatge d’un altre món (també rural de vegades) que tenia al davant. Des de Sant Petersburg, Chagall se’n va a París, perquè allà hi havia l’art modern de veritat. Hi arriba el 1910 i serà a Montparnasse fins al 1914, quan esclati la I Guerra Mundial. Per lluny que pugui semblar en un home que va viure fins al 1985, alguns crítics creuen que el millor Chagall, mig cubista, mig fauve (pels colors), mig ingenu per la manera càndida de pintar alguns temes, seria el d’aquest temps. Pensem sobretot en un dels seus llenços més significats El poble i jo, del 1911, en què –amb evidents trets cubistes i una ingènua harmonia de colors– es contraposen al quadre (al fons hi ha els elements del poble) la figura d’un xai blanc amb el perfil –que seria el del pintor– d’un home de color verd. El quadre (dissenyat de manera molt nova) produeix una sensació d’encant i faula, que és part del que Chagall recordarà sempre del seu poblet. La cullera plena de llet, del 1912, en què en l’interior d’una isba i en una taula una dona intenta donar la cullerada a un rabí potser malalt, té també aquesta sensació d’alguna cosa perduda…

I, no obstant això, Chagall va tornar a Vitebsk per casar-se amb Bella Rosenfeld, a qui va conèixer abans de la seva primera estada a París. Viuen al llogaret (diríem que gairebé amagats de la guerra, que tan calamitosa va ser per a Rússia) i quan esclata la Revolució bolxevic, l’octubre del 1917–això es recorda menys–, Chagall s’hi uneix, perquè, com fan molts d’altres, la jutja d’entrada igualitària i moderna. Fins i tot (abans de viure a Moscou el 1920) Chagall va ocupar un petit càrrec local a la seva regió: comissari d’art per a la regió de Vitebsk. Va viure un parell d’anys a Moscou, es va desenganyar d’una revolució que evolucionava cap a la tirania, i el 1923, torna a ser a París com a membre d’aquesta plural “escola de París”, en la qual també va ser Amedeo Modigliani. Mai més va tornar a la seva terra.

Per d’altres crítics, aquest Chagall cosmopolita (però que mai va saber oblidar les seves arrels) dels anys 20 i 30 –sempre abans de la II Guerra Mundial– seria el millor Chagall. Però resulta que, en veritat, no ha canviat gaire: continua tenint trets cubistes, colors fauves i una somiadora delicadesa en molts temes (els variats violinistes a la teulada o al terra) que continuen recreant –a part dels seus autoretrats– aquest món perdut, i ara sí, de debò, d’aquells poblets pobres però que semblaven feliços o que el pintor recordava tenyits de colors de felicitat. Els estius del 1933 i el 1934 va estiuejar a la Costa Brava, concretament a Tossa de Mar, motiu pel qual el museu municipal d’aquesta localitat té un Chagall –un dels famosos violinistes– en aquest cas el Violinista celeste. Si repassem obres com ara El poeta, del 1911 –en homenatge a Apollinaire–, i arribem fins a El descans, del 1975, amb una dona de color vermell que sembla adormida o reposant en un paisatge mediterrani, notem clarament que els temes russos i jueus cedeixen terreny, encara que no desapareguin. Veiem (ho vaig dir) elements cristians, com ara al gran llenç La Madonna del poble de 1942 –pintat a Nova York–, però no podríem dir que Chagall (que fuig de França als EUA davant la invasió nazi; hi retornarà el 1946) hagi canviat en excés. És un pintor que té una sorprenent veu o manera pròpia, basada (i això no va mudar) en els elements ja enunciats: colors forts, vius o somiadors, records de perduts llogarets judaics, construcció –de vegades–tendent al cubisme i sempre una atmosfera, figurativa, com d’innocent màgia, amb figures que cerquen el seu benestar. Solitud, del 1933, és un dels meus quadres preferits: un rabí dormita al camp al costat d’una vaca i d’un violí. Cert, la solitud es fa patent sense deixar de ser ingènua i fins i tot mística. Ball, del 1963, és un quadre de ballarines disseminades pel llenç, però tot està tenyit d’un blau que coneixem molt bé…

Com en molts grans pintors (pintors amb veu, amb estil molt propi), a Chagall només li va faltar renovar-se. Això mai no ho va fer del tot, com no ho va fer Miró o, en poesia, Jorge Guillén, tots molt longeus, tots genials i tots, fet i fet, repetitius. Però què importa si van deixar el tresor que van deixar. Chagall va crear una Fundació a Sant Pau de Vença, que jo vaig visitar deu anys abans que morís… El gran tresor de l’imprescindible Chagall. El 1931, i a París, va publicar en rus el llibre La meva vida, que va traduir al francès la seva dona, Bella. En espanyol es pot llegir a Edicions Quaderns Crema, Barcelona. Què més es pot dir? Un geni senzill.




©VEGAP.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies