LOS PLACERES DEL ARTE, UN LLIBRE DE LUIS ANTONIO DE VILLENA

anna carreras

Quan hom estudia filologia romànica i llengües clàssiques i orientals, i defineix l’art com la seva “segona vocació” significa que estem davant d’algú que gaudeix comprenent el món, interpretant-lo, significant-lo, coneixent la saviesa i la història que hostatja, la seva filosofia i la moral i, sobretot, la seva raó de ser, la seva poesia. Luis Antonio de Villena (Madrid, 1951) ha recollit a Los placeres del arte, una acurada selecció dels textos sobre art i pensament escrits entre els anys 2003 i 2013 originàriament en castellà i publicats a la revista Bonart, en la qual col·labora des de la seva fundació, el 1999, a la secció La Torre dels Panorames (títol homenatge al gran poeta modernista uruguaià Julio Herrera Reissing). Quan era jove, aquest tot terreny que és Villena ja somniava a ser un humanista, sabia que la vida veritable és als marges i trobava que l’art és una còpia millorada de la vida.
Si, com diu el mateix autor al pròleg (aprofitant el lema de Bacon), l’art és l’home afegit a la natura, a Los placeres del arte se’ns encomana aquest ser-al-món que distingeix el poeta de Asuntos de delirio. La majoria dels textos escollits són petites peces ben travades que reflexionen sobre un aspecte concret de l’obra d’un determinat artista. En aquest grup llegim el geni de l’insegur de Praxíteles, l’exquisida mirada d’Herbert List, el llegat múltiple de Joaquim Sorolla, els mons de Gustav Klimt, l’art sensual i refinat d’Hideki Koh, la visió i l’abstracció de Monet, la genialitat misteriosa de Gauguin, la torbadora modernitat d’Egon Schiele o la bellesa i la contracultura en l’obra de Bruce Weber, entre d’altres. La segona part del llibre està dedicada als estudis, també breus, sobre aspectes més generals de l’univers artístic, com ara les llàgrimes d’eros, l’art grotesc, el classicisme com a aventura, el culte a la bellesa, l’art cosmopolita, l’art eròtic antic, l’impressionisme i el paisatge, la bellesa cal·ligràfica o el darrer saber de pintura.
El llenguatge de Villena té més de poètic que de periodístic, més de mirada desperta que de discurs docent. El seu jo es respira més enllà dels aspectes triats o dels artistes glossats, i la seva opinió sobre els clàssics i els contemporanis és exemplarment nítida, tant en general: “L’avantguarda no sempre va ser un caos destructor i el classicisme només és ordre de veritat si vivifica”, com en particular en el moment d’opinar sobre un artista: “Dalí va ser un dandi estrafolari i peculiar i això el salva de tot”; “el gegant Rembrandt m’agrada poc, m’atabala, m’entristeix”, o “dóna energia, col·loca una mica, gaudir de la ràbia i l’èxtasi de Rodin”.
A base de màximes (“fotografia i pintura són arts completament diferents”, “figuració o abstracte no són absoluts, mai”); de consells (“convé veure i pensar el que es diu”); d’estirabots (“i que s’enrabiïn els eunucs!”, “visca el nu!”); d’empaties (“els decadents som així, senyors. Vostès perdonin”, “com m’agradaria a mi, senyors, dir-me Patinir! Quin privilegi!”) Villena sempre acaba les seves peces breus amb un alè de continuïtat, de baula cuinada per fer possible l’alquímia amb la pròxima peça, amb un nou text digne i elegant. Útil. Que provoca ganes de més. De saber més. Justament el que ell mateix escriu de David Hockney, “el pintor del plaer. El poeta de la intel·ligència”.
Inquietar és seduir. Així mateix ho va declarar Villena en la seva exposició sobre l’estranyesa i la bellesa en l’obra d’Odilon Redon. En una dimensió paral·lela a la de l’autor, el lector de Los placeres del arte s’ha embadalit com un infant i s’ha intranquil·litzat, bàsicament, perquè ha topat amb un savi que no l’alliçona, sinó que li genera admiració, un descobridor de sorpreses i realitats amagades a primer cop d’ull, un restaurador del discurs artístic i el llenguatge proteic. “La majoria –horror– no sap res.” No sabem res, però gràcies a la col·laboració de Villena a Bonart estem menys desinformats que abans d’obrir la coberta plena d’ulleres levitant que ens repten sobre un fons d’aiguamarina.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies