LAURENCE RASSEL

mercè alsina / fotografia: juan miguel morales

Laurence Rassel, directora de la Fundació Antoni Tàpies, lidera des del 2008 la transformació de la fundació cap a un camp especulatiu per repensar l’art. El projecte parteix de la memòria i la projecció del present cap al futur amb un esperit obert i de col·laboració. Rassel es formula moltes preguntes i les projecta. Proposa el lloc de l’exposició com a laboratori i les diferents aproximacions que genera cada situació com una manera possible d’entendre l’art. Es promou a fora des dels discursos dominants i ha iniciat un procés d’obertura, amb relacions amb el Macba i el Mercat de les Flors. El nou projecte planteja també altres maneres d’aproximació a Antoni Tàpies i la seva obra.


Com arribes a la Fundació Antoni Tàpies?


Vivia a València i vaig venir per veure obres d’Antoni Tàpies, però hi havia una altra exposició també, La ciutat de la gent, i em vaig quedar encantada d’aquest lloc híbrid. La segona relació va ser amb un projecte que es va desenvolupar durant l’exposició de Chris Marker, l’any 98. Marker, en aquell moment, feia un resum, una cartografia de la seva vida professional i tenia diverses estructures de memòria, zapping zone i immemory. Immemory era una navegació dins de la seva memòria visual, textual i sonora, i a mi em preocupava aquesta cosa que la tecnologia es transformés en una relació d’espectador, mentre que la tecnologia podia obrir-se a participar del procés mateix de creació amb un artista.


Com abordes el nou projecte?


És una porositat a dins del que passa a fora. Vaig iniciar el projecte per pensar el futur mirant el passat. Què és la fundació? Què ha fet? I no només això, sinó en quina situació la fundació va existir, existeix i existirà. Mirar l’arxiu, tots els documents que es produeixen de manera automàtica i orgànica a partir d’una institució o una persona i relacionar-los.


De fet, no hi ha una diferència entre el món de l’art i el públic, estem en una mateixa situació. Antoni Tàpies imaginava aquest lloc com un lloc d’estudi, d’aprenentatge, de risc. I obrint l’arxiu, encara que pugui semblar paradoxal, s’ha obert al present.


Contra la dictadura de l’espai expositiu…


En el futur, amb el coreògraf Xavier Le Roy plantejarem què és un objecte d’art, què és l’art i quin tipus de relació té l’espectador amb un objecte, amb un espai. La percepció que tenim de l’art és també física…  Transcendir l’espai expositiu, que l’exposició no sigui per assegurar una certesa, una norma, sinó per obrir debat.


Acabarem l’any amb un arxiu d’un lloc de videoteca, documents de performance amb efecte feminista. Perquè tenim la idea d’entrar al museu i posar-nos els cascos, però llavors són els cascos que fan la coreografia. Això no passa quan coneixem una altra persona, has d’entrar en diàleg per saber com és.


Arts combinatòries, Living Lab, Oriol Fontdevila, Xavier Antich… són peces del mateix trenca-closques.


Per primer cop en vint anys, la fundació decideix tenir un president que no és de la família. Des de la fundació, l’any 1984, Antoni Tàpies situava primer un lloc de recerca, d’estudi, de relació, de risc, i amb altres cultures, altres disciplines… i,  després, un lloc de promoció de la seva obra. Apostar per Xavier Antich és apostar per la recerca, però també per l’exposició com un lloc per pensar en veu alta amb objectes, amb persones. També cal especular pel que fa a l’economia, com trobarem la manera de fer sostenible la fundació? I, en lloc de caminar per camins coneguts, anem a un altre lloc.


Els primers temps de la fundació eren més referencials sobre l’obra de Tàpies, des de la reforma hi ha indicadors d’un altre tipus d’aproximació.


Jo no sóc historiadora de l’art. Tinc una relació molt pragmàtica amb l’art. L’exposició que farem amb Miquel Tàpies, dels últims 12 anys, és una relació molt física amb l’obra, és molt directa, com treballa… i tots els fils que es poden estirar. No intentem posar Antoni Tàpies en la història de l’art. M’entristeix quan la gent té la impressió que hi ha en Tàpies i els altres, per mi és un diàleg continu.


Amb la globalització cal diferenciar el discurs. Quines són les estratègies?


Sense nostàlgia però sense amnèsia. Quan parlem de localisme, d’identitat, això és mirar cap allò que passa en el mateix temps, que la fundació no sigui un lloc fora del seu temps. És un lloc precís en una situació que evoluciona. El món de l’art fa 20 anys a Barcelona. És un canvi molt important, llavors es podia entrar al museu com entrar en un recer, i això s’ha de mantenir. La fundació ha de ser laboratori, risc, no sé si queden gaires llocs per fer això.


Hi ha els espais alternatius o independents.


Gràcies al fet que la fundació és un espai petit, i el seu públic no és gaire, podem tenir una relació privilegiada del públic amb les obres i obrir processos de creació fràgils que les grans infraestructures no poden fer. No formem la gent, sinó que els donem accés als nostres documents perquè hi treballin. I això s’hauria de mantenir tant en la formació com en el lloc expositiu, taules de reflexió. I continuar el treball amb Tàpies, perquè n’és el nucli.


Proposeu posar en qüestió tot allò que s’afirma en el mateix moment que s’afirma.


Exactament, és continu. Normalment es canvia un discurs dominant per un altre, però nosaltres no estem en un discurs dominant, per això som fràgils. Interrogar-se sobre l’espai, les condicions d’accés, els drets d’autor, el vocabulari de l’art… Catherine de Zegher parla d’amor i compassió. La gent diu que no és un discurs científic, però si canviem una minoria per l’altra i no la manera d’aproximar-te a l’obra, no canvia la història de l’art.


Tàpies gaudeix d’un reconeixement i jo diria que d’una admiració per la major part del sector i de la societat, però no ha estat una relació fàcil. Però al mateix temps ha servit per crear aquest lloc de relació. No sóc especialista d’aquí… potser el nostre paper serà el de reconnectar això. Perquè Tàpies també va tenir un impacte i viceversa, és un teixit que hem de fer entre tots plegats.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies