LA REVOLTA POÈTICA

arnau puig

És un fet que, després dels anys durs del franquisme autàrquic econòmicament i culturalment –en els quals pensar i emocionar-se altrament era un delicte–, quan a mitjan anys seixanta, amb la nova orientació burgesa catalana permesa, el franquisme entenia que un populisme empeltat de cultura no era gaire perillós atès que permetia omplir butxaques i descarregar sense gaires perills les espontaneïtats viscerals sense afectar els principis fonamentals del règim, aleshores amb Estampa Popular, uns Estats Units repressius i una poètica al carrer, començaren a manifestar-se les noves generacions de joves nats després de la Guerra Civil espanyola.

L’èxit depassà les permissivitats del règim i s’assoliren punts extraordinaris de creativitat que anaren manifestant-se cada vegada amb més gosadia. En Palau Fabre, on ara té lloc La revolta poètica, en els successius poemes de l’alquimista i els seus obsessius Don Joan entre Tirso de Molina i Unamuno, acabà fent impossible la censura de l’apologia de Picasso per la veracitat de tot el que descrivia, comentava i exposava. Així sorgiren publicacions minoritàries aparentment absurdes, accions creatives intencionalment ben orientades vers la llibertat expressiva socialment operativa. S’anaren ampliant els instruments de difusió poètica –la poesia (subjectivitat) no era la literatura (objectivitat) ni el pensament (sempre entès com a pervers)– i els recitals públics, majoritaris si podia ser, el més cèlebre dels quals fou el del Gran Price, 1970, i el de Gespa-Price a la Universitat Autònoma, 1975.

L’altre aspecte esperançador fou que tot plegat implicava un suport radical de la llengua catalana i, en conseqüència, una retrobada unitat de l’idioma propi en el concepte i realitat dels Països Catalans. Des de Salses a Guardamar tot era un clam de catalanitat; els Països Catalans iniciaven el floriment del futur. Òbviament, res excloíem: tot podia ser cantat amb la llengua que fos mentre expressés les ànsies d’un poble.

L’altra cosa, ja esbossada, és que la plàstica també s’alliberà i l’art pop, l’art cinètic i l’expressionisme contestatari matèric i de collage, sol o aliat amb la poètica, s’expandí arreu i la mateixa llibertat conceptual de la noció de valor plàstic permeté que gairebé tots els objectes d’ús i útils adquirissin la llibertat duchampiana (objets trouvés) de manifestació expressiva autòctona o induïda. Desaparegueren els límits entre les arts i s’incrementaren els lligams entre les formes i els mots: l’allau de publicacions minoritàries en fou un exemple; una festa de la llibertat, oimés amb aquell horitzó sempre d’una possible prohibició. Cal remarcar, tanmateix, que no tot el que amb vàlua es va fer és aquí ara present

La consolidació de la democràcia, inicis dels vuitanta, en alliberar les expressions del seu contingut combatent i remetre totalment la responsabilitat creativa a la personalitat de l’autor, provocà que els jocs formals haguessin de raure només en la solidesa de la creativitat, qüestió que comportà una certa dessubstanciació dels continguts i una pèrdua formal de la dimensió engrescadora dels significants. Tanmateix, les tecnologies han iniciat una deriva vers horitzons altres.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies