JOHN CAGE, MÉS ENLLÀ DE LA MÚSICA

pilar parcerisas

Deia John Cage (1912-1992) que “la vida moderna és plena del soroll que fan els objectes quan xoquen sorollosament entre si”. El 5 de setembre d’enguany aquest anticompositor d’origen nord-americà, inventor de nous sons i nous instruments, hauria complert cent anys.  Barcelona ha preparat amb diversos actes una tardor Cage. Amb Catalunya, Cage mantingué una relació especial a través de la seva amistat amb Marcel Duchamp, amb qui compartí estiu a Cadaqués, al costat de Merce Cunningham, de Richard Hamilton i d’una plèiade d’artistes internacionals. Convidat per Lanfranco Bombelli, exposà a la galeria Cadaqués el 1982 i a Barcelona presentà Essai a la Fundació Espai Poblenou, el 1991.

Investit simbòlicament per Arnold Schönberg, qui digué d’ell “no és un compositor, sinó un inventor, un geni”, Cage va transportar la música al terreny de les arts visuals. La recerca de la interdisciplinarietat, la participació de l’espectador i l’obertura cap a l’espectacle multimèdia o els experiments amb noves tecnologies obriren una nova via de la música expandida al segle XX que influí en el happening als EUA, en autors com ara Allan Kaprow o Dick Higgins, i en el Fluxus a Europa, a través dels seus tallers impartits al festival de Darmstadt (1957-1958).

Els seus concerts, conferències, performances, partitures gràfiques, pensaments i escrits, molts dels quals reunits al llibre Silenci (1961), han tingut un gran ressò en la generació d’artistes dels anys 60 i 70 d’arreu del món. Una trajectòria desenvolupada a l’ombra de Marcel Duchamp i del debat que aquest artista llançà en la seva conferència The Creative Act (1957), que proclamà que és l’espectador qui completa l’obra d’art. Precisament, Cage va compondre Music for Marcel Duchamp per a la seqüència en què el pare del ready made va actuar al film Dreams That Money Can Buy (1947), de Hans Richter.

John Cage va ser acceptat molt aviat pel món dels museus, i un dels seus primers concerts rellevants de percussió va tenir lloc al MOMA de Nova York el febrer del 1943, àmpliament difós a la revista Life. Cage incorporà nous materials al camp musical que no s’havien pres en consideració anteriorment, precisament a partir de la percussió, nous sons, sorolls quotidians, una valoració de l’atzar i el silenci. És així com trenca l’harmonia i obre el camp d’acció de la música experimental vers els sorolls, creats amb objectes improvisats, seguint el rastre de l’avantguarda  futurista de Luigi Russolo. Després sorprengué amb els seus pianos preparats, esbudellats, humitejats i tensant les cordes amb manipulació d’objectes al si de l’instrument.

El seu pas pel budisme zen a través de Gita Sarabhai, que li ensenyà estètica hindú, l’ajudà a apropar l’art a la vida i, així, algunes de les conferències dels anys 50 versen sobre aquest pensament: Lecture for Nothing (1950) o Lecture on Something (1951). “Sóc aquí i no hi ha res a dir”, “No tinc res per dir i ho estic dient, i això és la poesia com jo la necessitava”, un reduccionisme que trobà el seu equivalent estètic en les White paintings (1951), de Robert Rauschenberg. Aleatorietat, atzar  i indeterminació són conceptes que es radicalitzaren en el seu manifest sobre el silenci, la partitura 4’33” (1952), que situà el silenci com a forma estructural i material, a temps real.

El 2009, el Macba oferí una magnífica retrospectiva de John Cage sota el títol L’anarquia del silenci. Ara, Catalunya s’afegeix amb nous actes als homenatges que se li reten a tot al món. La galeria Horizon de Colera ha promogut la mostra Changes by Chance, amb fotos de James Klosty sobre John Cage de principi dels anys 70 i l’elaboració de dotze llibres d’artista realitzats per Yves François, Takesada Matsutani, Enric Ansesa, Gabriel, Vicenç Viaplana, Jaume Rocamora, Romain Finke, Rafa Forteza, Ralph Bernabei, Lluís Bruguera, Lluís Lleó i Àlex Nogué. El 41è Festival de Música de Cadaqués presentà un concert d’Emanuel Pimenta (Sao Paulo, 1957), col·laborador de Cage i de Merce Cunnningham, i una exposició de fotografies del loft de Cage realitzades el 1988 i partitures gràfiques titulades Imatges del silenci en coproducció amb La Virreina Centre de la Imatge, on s’han exhibit durant el mes de setembre, amb un nou concert d’Emanuel Pimenta, amb flauta i Audrey Riley, violoncelista. El cicle Sons en llibertat, a través de Carme Pardo i Lluís Nacenta al claustre d’Arts Santa Mònica i a la Fundació Antoni Tàpies tanca aquest tardor Cage a Barcelona, juntament amb la col·laboració del Macba en la presència que Cage tingué a la ciutat amb la seva experiència a la Fundació Espai Poblenou.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies