JACQUELINE, PICASSO I BARCELONA

arnau puig

En un moment dels anys 50 del segle passat, Picasso s’adona que potser caldria fer alguna cosa plàstica per al comú de la gent. Ha treballat pels rerefons formals de la creativitat, ha prestat atenció als polítics i a les causes que diuen que defensen, s’ha lliurat a les persones que sofrien persecució per les idees, s’ha sentit català –i Catalunya li ho agrairà sempre– perquè aquí va fer els primers passos i va viure el batibull de les raons dels sentiments i les causes de les formes, i també va arribar a la conclusió que potser calia posar la seva obra a l’abast del comú de la gent, de qui volgués associar-se a la seva acció creadora, i, tenint un Picasso, pogués gallardejar de vibrar en el món nou de la creativitat. Li va semblar que la ceràmica, objectes molt propers a la quotidianitat, li ho permetia (ho intentava també amb el gravat, però resultava més selectiu) i es va lliurar a la tasca d’ajudar a enriquir formalment les peces ceràmiques.

Just mentre practicava les seves intencions populistes amb els ceramistes de la Costa Blava francesa, va conèixer “la” Jacqueline, una noia de bon veure que a ell plaïa des del principi, ja que l’home ha d’anar sempre amb una dona que li doni bondat i joia vital. La fera sensible i intel·lectual indòmita que ell era trobà a costat de “la” Jacqueline –tothom ho testimonia– el cau, l’impuls i el repòs que l’artista necessitava.

I aquí retrobem la relació entre Picasso, Catalunya, la ceràmica i Jacqueline. Com és realment verificable, es tracta d’una relació d’afecte i d’atenció humana, primària, vital, ingènua; aquella sensació que Goethe assenyalava d’afinitat selectiva, natural, viva. Els temps passen i, primer, obsequia Barcelona amb unes quantes d’aquelles ceràmiques fetes a Vallauris, després, ja traspassat, “la” Jacqueline sent que cal augmentar aquella presència ceràmica a Barcelona. I, d’aquesta manera, de dates compreses entre el 1947 i el 1965 –un ampli ventall de la producció picassiana– tenim gratia et amore una excel·lent i càlida presència ceràmica de Picasso a Barcelona, conjuntament, és obvi, amb l’immillorable fons d’obres d’infància i joventut, i del moment de Las meninas. Tot plegat, però, reconeixent que l’objectiu primari de Picasso de fer una obra a l’abast de la gent comú no s’ha pogut acomplir perquè  tot el que ell feia esdevenia immediatament objecte d’especulació esteticofinancera.

Aquestes ceràmiques són una continuïtat d’experiències matèriques i formals de l’autor, una ampliació del seu camp de batalla per trobar que l’art és un suport per expressar-se i per donar constància de les inquietuds de l’ànima, humanes, polítiques i socials de qui necessita formes concretes i sensuals per exterioritzar-se. Mirem, gaudim i pensarem: som humans. L’exposició es podrà visitar al Museu Picasso fins a l’1 d’abril.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies