III PREMIS BONART

anna maria camps

La Fundació Vila Casas de Barcelona, el 26 de gener, i la Fundació Valvi de Girona, el 27 de gener, seran el marc de la vetllada d’entrega de la tercera edició dels premis bonart, que van néixer l’any 2005 per guardonar aquelles persones, institucions o entitats que més s’han distingit, a judici de l’equip de bonart, en la seva tasca a favor de les arts plàstiques i visuals de casa nostra.

En aquesta ocasió, els guardonats són la Fundació Valvi de Girona, que presidida per Joaquim Vidal ha realitzat una important tasca de promoció de l’art contemporani a les comarques gironines; el Grup Praxis 75 (Bosch Martí i Bep Marquès), per la seva contribució a l’art des de l’any 1975; Ingràvid (Rafael Camps i Esther Pujol), per l’organització del festival de cultura contemporània de Figueres; Isaki Lacuesta, cineasta gironí guanyador de la Petxina d’Or del Festival de Sant Sebastià i autor del documental sobre Miquel Barceló El cuaderno de barro; Loop (Carles Duran, Llucià Homs i Emilio Álvarez), festival internacional de videoart de Barcelona; Fernando Pinós i María Guirao, galeristes, col·leccionistes i impulsors del Museu del Modernisme Català; David G. Torres, crític d’art i comissari del pavelló català i balear a la Biennal de Venècia 2011, i l’artista Romà Vallès. A tots ells, el nostre reconeixement pel treball desenvolupat i pel que ben segur continuaran fent. Alhora, també volem fer extensiu aquest agraïment a tots els integrants del món de l’art, que també són mereixedors d’aquestes distincions.

Els premis bonart es van entregar per primera vegada al Parc Art de Cassà de la Selva el 19 de novembre del 2005. En aquella ocasió, van rebre el guardó Carles Fontserè, cartellista i fotògraf, que, precisament, ara fa cinc anys que ens va deixar; el recordat i entranyable aquarel·lista Pepe Martínez Lozano i  Josep Tarrés, activista cultural gironí.

La segona edició dels premis van tenir com a escenari la Fundació Vila Casas de Barcelona, on es va retre un merescut homenatge a Arnau Puig, un dels fundadors de Dau al Set; el dissenyador Rafael Marquina, el pare de les conegudes setrilleres; Maria Lluïsa Borràs, crítica d’art i comissària d’exposicions, que va morir ara fa dos anys, i Antoni Vila Casas, president de la Fundació Vila Casas. A la Fundació Espais de Girona vam reconèixer la tasca de tres artistes gironins: Domènec Fita, Paco Torres Monsó i Isidre Vicens.

No volem acabar sense tenir un emocionat record per a totes aquelles persones que ens han deixat els darrers anys i que no podran ser entre nosaltres.


FUNDACIÓ VALVI. EL LABORATORI GIRONÍ

Una fundació necessària, impulsada per Joaquim Vidal, que expressa i comunica un pensament plural, artístic i humà

per Anna Carreras


L’any 1996 naixia Studium, una fundació dedicada a promocionar l’esport, l’ecologisme i la cultura, tant de Girona com de tota la comarca. L’any 2004, Valvi Supermercats crea la nova Fundació Valvi, amb una intenció clarament artística i dirigida per Joaquim Vidal. La nova etapa amplia i renova les tasques de la institució i crea les principals vies de divulgació. L’objectiu bàsic de la fundació ha estat i serà sempre el d’obrir noves línies de pensament i d’expressió per fomentar el valor social de la cultura i facilitar-ne la visibilitat. La casa consta de tres locals comunicats: l’Espai d’Art, la Sala d’Exposicions Martí i Pol i la Sala d’Actes. Cadascun d’aquests espais està destinat a unes activitats pròpies, tot i que, atesa la filosofia transversal de la Fundació Valvi, les matèries i les poètiques esdevenen, en definitiva, un sol discurs. A l’Espai d’Art, s’hi recullen exposicions temporals de pintura, escultura, fotografia o bé instal·lacions. La Sala d’Exposicions Martí i Pol, en canvi, és l’espai que ocupen les presentacions de llibres, els recitals, les conferències o les audicions. L’ampliació de l’antiga sala Studium va propiciar, a més, la creació de beques i de premis sota l’auspici de la nova Fundació Valvi. En aquest sentit, la fundació va crear unes beques d’investigació en història i literatura. A través de la recerca en aquests dos camps artístics, la fundació eixampla el seu patrimoni cultural basat en una visió ventall del concepte artístic. Quant als premis, destaquen el premi Joaquim Codina i Vinyes (un guardó per la preservació del patrimoni mediambiental i paisatgístic, en homenatge al micòleg i botànic de la Cellera de Ter, i el premi Joan Saqués i Roca (un reconeixement a la preservació del patrimoni cultural i artístic, en homenatge al delegat de Cultura de la Generalitat de Girona entre els anys 1982 i 1995, i l’impulsor del desplegament de la llei de normalització lingüística). Quant a l’àmbit musical, la Fundació Valvi, l’Associació Catalana de Professors de Cant i el Conservatori de Girona convoquen un concurs anual, el concurs per a joves cantants de lírica, un projecte únic en tot l’Estat espanyol, que permet que els joves s’iniciïn en el món professional. Una de les iniciatives més interessants de la Fundació Valvi fou el naixement de la Biblioteca Valvi, l’any 2004, una col·laboració editorial entre Curbet Edicions (l’editorial gironina per excel·lència, conduïda per l’incansable poeta, fotògraf i editor Quim Curbet) i la fundació. L’impuls de nous creadors no abandona els valors de la tradició autòctona i és per això que la Fundació Valvi s’erigeix com un espai en l’avantguarda de les darreres tendències i, alhora, com un pont amb les grans correspondències amb el passat més ric del territori. Una fundació necessària, en definitiva, que expressa i comunica un pensament plural, artístic i humà, ric en tendències i manifestacions artístiques, talment el ritme múltiple i divers de l’univers.


GRUP PRAXIS 75

La lluita sociopolítica des de l’art

per Conxita Oliver


A mitjan dècada dels seixanta del segle passat es produeix una tendència internacional que rebutja la poètica i el signe personal de l’informalisme i de l’expressionisme abstracte. Els nous artistes consideraven que la pintura abstracta era inadequada per a la protesta política i social que volien desenvolupar. Formats en el marxisme, reclamaven un art políticament responsable de denúncia antifranquista. La configuració dels grups Estampa Popular (neix a Madrid el 1958 i a Catalunya el 1965, a més d’altres llocs), Equipo Realidad (València, 1966-1976), Equipo Crónica (València, 1964-1981) o Grup Praxis 75 (Girona 1975-1990) fou una conseqüència lògica de l’època. Amb una iconògrafa procedent dels esdeveniments de l’actualitat, les seves anàlisis socioculturals constituïen una bona crònica de la realitat.

Acostar l’art a la vida i connectar la creació amb les circumstàncies externes foren la preocupació fonamental del Grup Praxis 75, format per Lluís Bosch Martí i Bep Marquès, dos artistes compromesos socialment que van entendre quina era la vertadera funció del creador: ser intèrprets del moment històric que els va tocar viure. Per assumir aquesta funció van saber reaccionar davant d’uns fets concrets, i es van convertir en portaveus de la vida social política i cultural, especialment la gironina. Amb el suport divulgatiu de les planes de Presència, El Punt i altres publicacions, van participar activament en la fundació de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG) i van mantenir una destacada activitat com a grup independent en les iniciatives dels moviments socials més actius de la ciutat. Aquesta parella artística desenvolupà treballs realitzats amb collage, fotocollage i fotomuntatge, basats en els elements lingüístics dels mitjans de comunicació de masses i de la cultura popular amb un clar compromís polític i ideològic, sovint des d’una perspectiva irònica i sarcàstica. Així doncs, van participar de la gran onada de l’art pop, encara que no es van limitar a seguir aquesta aposta d’una manera incondicional, sinó que van infondre el seu segell absolutament personal dins d’un ressò èpic i combatiu.

La crisi produïda a l’Estat espanyol en la darrera etapa de la dictadura va tenir, evidentment, una gran incidència en el seu treball i va aportar transformacions en el seu llenguatge en subvertir els valors dominants a partir de reflexions sobre l’estructura social i el poder. Tota la seva obra es va concebre com un qüestionament de l’obra única perquè assolís la màxima circulació i visualització. La seva iconografia inicial procedia dels esdeveniments de l’actualitat que constituïen el punt de partida per construir una anàlisi sociocultural: unes narracions concebudes amb un caràcter crític i àcid, de reportatge i crònica de la realitat política i sociològica, orientades cap a la contundència visual. El seu objectiu estava condicionat per una militància social i per una ferma oposició als règims totalitaris, per la qual cosa el Grup Praxis 75 posà l’accent en la informació en detriment de l’expressió. El repertori de les imatges –que engloba components tant de l’art culte com de la cultura de masses– procedia de fotografies de premsa, il·lustració gràfica, cinema o textos publicats, i no eren interpretats com a formes estètiques, sinó com a elements posseïdors d’un sentit representatiu de la realitat. Imatges directes i colpidores, tractades amb senzillesa periodística, sotmeses a fragmentacions i descontextualitzacions, esdevenen una veu de lluita cap a un nou model lliure i igualitari.


INGRÀVID O LA JUSTA MESURA

El festival troba el seu sentit darrer en la democratització radical de l’espai públic i en la màxima permeabilitat

per Eudald Camps


Com a màxim, només deu fer tres o quatre anys que l’Ingràvid és el Festival de Cultura Contemporània de l’Empordà, amb seu a Figueres, i no el Maçart, que també era un festival (organitzat per la mateixa associació, Zeta), tot i que amb un parell de diferències (i font de conflictes) ben substancials: la primera, insalvable, era la mateixa ubicació de Maçanet de Cabrenys i, per acabar-ho d’adobar, la pèssima carretera que s’havia de resseguir per arribar-hi; la segona, en principi negociable, era d’ordre més aviat polític, ja que un bon dia l’Ajuntament de torn (un fet que obliden massa sovint els alcaldes: que, en el seu càrrec, si tot va bé, només hi estan de passada) va deixar de fer-los confiança i va apostar per un model més local i assequible (en això es van avançar als temps que corren) que va fracassar, com fracassa sempre la cultura paternalista (en la mesura que deixa de ser cultura per convertir-se en una altra cosa).

O, en paraules de Rafael Camps i Esther Pujol, directors artístics de l’Ingràvid: “Nosaltres som una associació que es diu Zeta i que, fa uns anys, va començar a treballar en el marc d’un altre festival que es deia Maçart. El nostre projecte va tenir sentit fins que l’Ajuntament de Maçanet de Cabrenys va decidir canviar de paradigma i recuperar un model més proper a la festa popular que no s’ajustava a la nostra proposta. Aleshores ens vam traslladar al lloc que semblava més òptim per continuar treballant els temes que ens preocupen.” En aquest sentit, Figueres va resultar ser, si no la ciutat perfecta, sí un entorn que oferia la justa mesura: fixant la seva seu a la capital empordanesa evitaven, en primer lloc, la temptació de portar els festivals als típics poblets incontaminats (amb l’objectiu inconfès de garantir la màxima privacitat d’una festa que es finança, paradoxalment, amb diners públics) i, per l’altra, el risc de passar desapercebut enmig de la saturada oferta cultural de les grans ciutats (com a mínim fins no fa gaire).

Justament per tot això, la darrera edició de l’Ingràvid acabaria sent la de la seva consolidació (i potser ja no hauríem de tornar a parlar més de Maçart, que queda lluny, molt lluny). Les xifres, com se sol dir, parlen per si soles: més de 80 artistes, 35 espais expositius i 60 activitats, que incloïen 35 exposicions, formaven la programació del 2011, que tenia la intenció (i, de fet, ho va ben aconseguir), segons els seus responsables, “d’integrar-se en tots els àmbits ciutadans: infantil, escolar, universitari, familiar, gent gran, comercial, empresarial…”. O, per dir-ho d’una altra manera: que l’Ingràvid més que un festival és una primavera creativa (a la tardor) que troba el seu sentit darrer en la democratització radical de l’espai públic i en la màxima permeabilitat. La mesura de l’èxit, si és que es pot mesurar, seria, en paraules d’Esther Pujol, aquesta: “El públic ja identifica el festival; les peces deixen de ser un element invasor en l’espai públic de la ciutat per esdevenir un element de reflexió. El públic ha passat de fer-se la pregunta ‘què és això?’ a fer una lectura de les instal·lacions”. D’això se’n diu, per qui encara no ho sàpiga, cultura.


ISAKI LACUESTA

Lacuesta ignora a consciència les fronteres i s’endinsa en les incerteses d’un camí sense retorn

per Beatriz G. Moreno


La recerca per les fissures d’allò visible i invisible, l’enfrontament entre la realitat davant la posada en escena, i del documental tensionat amb la representació van ser camins desenvolupats per Joaquim Jordà en un cinema que, des de la lucidesa i la llibertat més crítica, va sacsejar els fonaments de la societat. Jordà, mestre exemplar, va transmetre als seus alumnes aquest sentit de llibertat que implica el cinema. Entre aquests, Isaki Lacuesta.

L’univers Lacuesta ignora a consciència les fronteres. Allò visible i invisible, real i mític, espectre i empremta, record i vestigi, suplantació i simulacre es confonen en el relat per enderrocar les fronteres del cinema.

La revista Cahiers du Cinema el va qualificar com a “model de cineasta del segle XXI” per la seva habilitat per treballar en  tots el camps fronterers del cinema. “El cinema d’Isaki Lacuesta és un cinema en moviment”, escriu Àngel Quintana, i continua: “En la seva obra hi ha un desig de provar formes, de generar noves escriptures, de trencar motllos i de convertir l’obra fílmica en un artefacte complex.”

Mentre que el cinema comercial ha atorgat a allò visible un element fonamental per a la construcció de la realitat, el cinema d’Isaki pren les imatges només com a indicis d’una història per descobrir, i les despulla de tota significació de veritat. Allò visible és només una mostra generadora de narratives alternatives en travessies sense destinació.

Els treballs de Lacuesta, juntament amb Isa Campo, ens han proposat uns viatges a través de l’atzar, els rastres i els fragments en què els personatges transiten com fantasmes entre el que és real i el mite.

Al seu primer llargmetratge, Cravan vs Cravan (2002), Isaki segueix el rastre de l’esmunyedís poeta avantguardista i boxejador Arthur Cravan, de qui es va perdre el rastre al golf de Mèxic. A La leyenda del tiempo (2006), Lacuesta esborrava els límits entre documental i ficció, i l’any 2009, amb Los Condenados, Lacuesta tornava a explorar els secrets que envolten la desaparició d’un company, aquest cop incidint en com els records i discursos, segons els nostres interessos, construeixen la història dels fets.

La tendència per personatges mítics que ranegen la llegenda i la seva connexió amb el món real també és present en la pel·lícula recentment guardonada al Festival de Sant Sebastià, Los pasos dobles. Un cop més, a partir de la figura d’un personatge espectral com és François Augiéras (1925-1971), pintor i escriptor francès, es va teixint un relat en què allò real i mític, l’original i la còpia, les certeses i els dubtes es persegueixen.

Isaki Lacuesta dinamita qualsevol imatge que vulgui significar-se com a veritat. El cinema d’Isaki és el de la recerca i el moviment constant. Una persecució protagonitzada pel desig de registrar, de visualitzar i de captar la fugacitat d’allò visible, i que requereix la llibertat per endinsar-se en les incerteses d’un camí sense retorn. És aquest el bon cinema que ens fa créixer.


LOOP: CRÉIXER, ENTRAR EN CRISI, EVOLUCIONAR I CONSOLIDAR-SE

La consolidació i projecció del festival Loop s’ha basat en una evolució coherent que ha anat polint detalls i que ha optat per la qualitat en lloc de per la quantitat

per Montse Badia


Barcelona té un problema. Durant dècades ha intentat sense èxit promoure un esdeveniment ambiciós, nou i que posi Barcelona en el mapa internacional de la creativitat. L’obstinació sempre ha quedat en una col·lecció d’intents: de fires, de biennals i fins i tot de triennals… L’explicació a aquesta successió de temptatives fallides és deguda a un doble error; d’una banda, la iniciativa és sempre pública i té com un dels seus principals objectius la seva rendibilitat política. D’altra banda, no es concedeix prou temps perquè els projectes evolucionin. Els esdeveniments i biennals que han estat referència internacional no surten del no-res. Documenta va començar el 1955 com un programa afegit al Bundesgartenschau, una mostra de jardineria; la Biennal de Venècia va néixer el 1893 com una exposició d’art nacional. En tots dos casos, el context és revelador, una ciutat, Kassel, totalment bombardejada i una administració pública, la veneciana, que va promoure la celebració de les noces d’or dels seus monarques.

Les iniciatives, els projectes, necessiten temps per créixer, avaluar-se, corregir matisos, redefinir-se, millorar, consolidar-se i tenir una projecció. Loop va sorgir fa deu anys com una fira de videoart que tenia lloc durant diversos dies en un hotel de Barcelona. La iniciativa va ser impulsada per l’Associació Art Barcelona i va començar sent dirigida per dos galeristes de la ciutat, Carlos Duran i Pere Soldevila. En el transcurs d’aquests deu anys, s’ha anat redefinint, corregint i adaptant a les circumstàncies. En tot aquest temps ha crescut, ha entrat en crisi, ha reforçat els seus punts forts i ha intentat minimitzar els errors.

A punt de celebrar la seva desena edició, s’ha rebatejat com a Screen from Barcelona, amb un programa que gira a l’entorn de les pràctiques artístiques vinculades al vídeo, el cinema i els nous mitjans i conté diversos apartats: la fira Loop-Barcelona, que es presenta a l’hotel Catalonia Rambles; l’Screen Festival, en col·laboració amb les plataformes nacionals i internacionals, involucrades i actives en el camp de la imatge en moviment, i la secció City Screen, a partir d’una convocatòria oberta i que presenta obres en espais no necessàriament vinculats a l’art contemporani, a més de presentacions, taules rodones, conferències, etc.

Screen from Barcelona està dirigida per Carlos Duran, Emilio Álvarez i, fins fa poc, per Llucià Homs (director de la Virreina). La consolidació i projecció de Loop s’ha basat en una evolució coherent que ha anat polint detalls i s’ha anat definint amb precisió, ha optat per la qualitat en lloc de per la quantitat, ha potenciat el context (cultural i turístic de la ciutat), les aliances amb institucions i ha sabut promocionar-se en festivals i altres esdeveniments internacionals.


EL MUSEU DEL MODERNISME CATALÀ I LA FAMÍLIA PINÓS-GUIRAO

Un museu del modernisme i d’una societat que s’emmirallava en l’art i que una parella “il·luminada” ha anat gestant, tot convertint un somni en realitat

Per Xavier Barral i Altet


Al carrer de Balmes de Barcelona, número 48, a tocar del carrer del Consell de Cent, va sorgir fa un petit decenni un museu privat obert a tothom, que de mica en mica s’ha anat imposant per la seva presència magnífica, les obres d’art i la pedagogia que exerceix sobre un determinat període de l’art català; un període, el modernisme, que fins no fa tants anys era menyspreat i que ara s’ha anat entenent com un moment de creació que ha esdevingut emblemàtic i gairebé un símbol de la ciutat de Barcelona. Es tracta d’un edifici modernista de l’arquitecte Sagnier, típic de l’Eixample, construït entre el 1902 i el 1904.

El matrimoni Fernando Pinós i Maria Guirao ho va entendre ben aviat i quan aquests apassionats d’antiquària van passar, l’any 1978, de la vella zona dels Encants, on tenien la botiga Art Nouveau, a la més arrodonida del carrer Consell de Cent, van fer de la seva passió un negoci i del negoci una passió a la galeria Gothsland. Allà van organitzar les primeres exposicions monogràfiques, entre les quals tots recordem, per exemple, la dedicada a les produccions dels moblistes Busquets. El drama d’un antiquari apassionat i col·leccionista és paradoxalment el d’haver de vendre allò que li agrada. Bé que ha de viure, l’antiquari, fent compravenda, però la temptació de conservar per a un mateix l’objecte rar, de qualitat, aquell que manca en el quotidià de la seva pròpia intimitat, és sempre massa gran.

Aquesta parella il·luminada ho ha sabut fer i de mica en mica ha anat gestant un somni; ni més ni menys que el de fer participar els altres de llur intimitat artística, d’aquella passió cap al modernisme basada en el convenciment que calia salvar un patrimoni que perillava, primer per massa negligència, després per una moda excessiva. Així, des de fa deu anys s’ha anat consolidant un museu privat de 1.000 metres quadrats que avui ja és una joia de la ciutat.

Amb més de 350 obres d’una quarantena llarga d’artistes de finals del segle XIX i primers decennis del XX, la col·lecció presentada al públic inclou totes les tècniques artístiques, amb pintures i escultures de qualitat, però també mobles, ceràmiques, vitralls i altres exemples d’arts decoratives i aplicades.

Una ciutat, Barcelona, que té una vella tradició de col·leccionisme i de mecenatge privats que ha enriquit els museus o que n’ha creat de propis. Els noms d’Enric Batlló, Lluís Plandiura, Manuel Rocamora, Santiago Espona o Frederic Marès són des d’aquest punt de vista prou coneguts. L’exemple de Francesc Cambó correspondria, a Catalunya, als noms més il·lustres de fora, com ara els Rockefeller, Rothschild o Kress.

Els donatius d’obres d’art fets als museus tenen una història sempre lligada a les persones dels col·leccionistes que les han volgudes tenir a casa seva abans que un dia decidissin donar-les. Avui i des de fa uns anys, l’obertura al públic de col·leccions privades en forma de fundació augmenta, partint de la voluntat d’alguns col·leccionistes de superar l’egoisme i de fer partícips els altres de les belleses acumulades per a ús privat d’uns pocs. La idea del museu privat progressa a casa nostra, tal com existeix arreu. El Museu del Modernisme Català fa un servei públic pel sol fet d’existir. Més enllà, però, també fa un servei per a la conservació del patrimoni i per a la pedagogia de la història i de l’art. Des d’aquest punt de vista, la seva integració dins la Ruta del Modernisme complementa l’explicació de l’arquitectura i dels interiors, tal com es pot veure a la Pedrera, per exemple.

Tot plegat ajuda a explicar com vivia una certa societat barcelonina benestant, arran del canvi de segle –del XIX industrial al primer XX burgès–, envoltada d’uns encàrrecs d’art gens discrets, ostentadors i que volien resumir l’estatus social sobretot de cara als altres. El modernisme és ostentació de la riquesa, decorativisme fins a l’excés i nostàlgia del passat en un moment de la història en què dues societats paral·leles cohabitaven sense mirar-se, la dels benestants i la dels necessitats. Una situació que no tardaria a esclatar quan contra el modernisme s’aixecarien les avantguardes.


DAVID G. TORRES, EL FÈRTIL DESACORD

Arran del seu comissariat del pavelló de Catalunya i Balears a la Biennal de Venècia, sovint estava en absolut desacord amb les visions d’en David, però sempre em feien pensar i m’obligaven a entendre les raons del meu desacord

per Vicenç Villatoro


Mentre ell exercia de comissari del pavelló de Catalunya i Balears que l’Institut Ramon Llull va dur a la Biennal de Venècia, vaig tenir ocasions –menys de les que hauria volgut– de conversar amb el seu comissari, en David G. Torres. Com en vaig tenir, també menys de les que hauria volgut, de conversar amb l’artista que va proposar en David, la Mabel Palacín. En aquestes converses amb en David, sovint tenia la sensació, i fins i tot la certesa, de no estar gens d’acord amb el que em deia. Però, tot i així, el que m’estava dient m’interessava i m’enriquia. I, al final, l’obra va ser –al meu parer– esplèndida.

Després, he llegit textos assagístics d’en David, com ara No más mentiras i s’ha repetit la sensació: sovint estava en absolut desacord amb les seves visions, però sempre em feien pensar i m’obligaven a entendre les raons del meu desacord. Per això, quan he vist que li han atorgat el premi bonart, m’ha semblat molt ben donat. Perquè el sentit del discurs sobre l’art no és convèncer ni imposar el dogma, sinó fer pensar. Provocar la reacció intel·lectual. Buscar el fèrtil desacord. Sense defugir, és clar, l’acord, que també pot ser fèrtil! I sabent que al final allò que ens legitima no és la sofisticació de la teoria, sinó la qualitat de la seva encarnació. Hi ha obres magnífiques filles de teories absurdes i obres absurdes filles de teories excel·lents.

També per això em sembla adient que el premi el doni la revista bonart i que coincideixi amb un salt endavant com és el diari on-line sobre art. Perquè em sembla que en l’esperit de la revista que conec i el diari que espero seguir hi ha aquesta filosofia: no busquem el consens ni la unanimitat, l’acord prematur, sinó la discussió fèrtil, la possibilitat de dir cadascú la seva sense evitar la discrepància, però també sense cuirassar-se en el dogma. Felicitat, David, i felicitats, bonart, pels molts acords que hem compartit, però també pels molts desacords fèrtils que segur que també compartirem.


ROMÀ VALLÈS AUTOBIOGRAFIA EMOCIONAL

Perforar el gest amb l’emoció continguda

per Glòria Bosch


L’absència d’una biografia escrita li provoca aquesta necessitat de plantejar determinades circumstàncies vinculades al flux de l’existència, una mena de collage de la vida i de la memòria, de la transformació del record en una intensitat emocional que potencia la darrera obra. L’autoretrat visual ens apropa a dues obres recents que formen un entreteixit de fragments amb unes connexions en què el fons més abstracte es condensa amb el rastre viscut fins a esdevenir la seva autobiografia plàstica i visual. Així ens acostem a una visió múltiple de la realitat, amb preocupacions que uneixen el temps i tensen l’arc de l’experiència, perquè l’autoretrat no és físic sinó intern, tal com ha de ser per trobar-hi l’autenticitat, de la mateixa manera que l’acció i el pensament habiten el gest i la matèria.

De fet, aquesta autobiografia visual la trobem en totes les seves obres: paisatges interiors que identifiquen clarament la insistència en determinats aspectes, fragments de sèries que trobem al llarg dels anys, passió pels valors del paper i la matèria orgànica, textures acolorides, negre i blanc, gruix de matèria o amagatall del gest, sense deixar d’explorar noves tècniques per aplicar enllaçades a la recuperació de dibuixos antics i incorporar nous materials. Avui, amb 88 anys, se sent un romàntic que justifica la necessitat de la pintura, però també es qüestiona fins a quin punt han valgut la pena tantes energies gastades, cansat potser pel treball sovint estèril de posar el dit a la ferida, i ens situa de manera intel·ligent en altres vies en què la comunicació esdevé profunda per l’efecte de perforar adequadament el gest amb l’emoció continguda a través d’un fons essencial que, sense cronologia, continua vigent. Són aquestes relectures que, sumades al procés reflexiu i íntim del seu propi recorregut per la vida, s’introdueixen en aquests homenatges actuals a la pintura.

El collage de dues èpoques ens dóna el reflex d’un recorregut en què la diferència rau en la crítica negativa substituïda per una manera de restituir l’experiència: la que busca l’essència del temps i la memòria. La primera lectura sí que ens pot fer pensar en un pont entre els seus collages dels anys 60 i els actuals, però si ens acostem a primera línia veurem com canvia l’actitud, com si un gir de 180º hagués estimbat la denúncia en un rescat positiu, com si capgirés la mirada per obtenir una percepció inversa en la qual buidar no tan sols el rastre d’una herència artística sinó l’autobiografia emocional. La darrera sèrie de pintura i collage és com llegir Umberto Eco i fer una estructura paral·lela, traslladar històries al teu present i descobrir que canviades les èpoques, els escenaris i els seus protagonistes– hi ha un fons que perdura, perquè la perspectiva ens ajuda a estirar el fil invisible que uneix de manera transcendent les diferents actituds de l’ésser humà. Parlar dels anys 50 i 60 és passar d’un moment de plenitud, quan la crítica el considera un dels grans artistes del moment, a la indiferència de l’entorn que l’espera en la fase següent, segurament lligada al fet freqüent de llegir fins a confondre falses interpretacions o equívocs perceptius i a la tendència dels grups tancats, endogàmics, que deixen al marge tot aquell que fa el seu propi camí sense implicacions públiques. Cirlot, l’any 1966, reconeixia l’honestedat del seu treball, sabia que “tota solució és transitòria (…), és tan relativa com el problema que la fonamenta”.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

Rep la revista on tu vulguis, des de 50 €
6 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
6 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda de serveis
bonart revista bonart actualitat bonart gestora
a dalt