EL TRIANGLE DALINIÀ, LÈMPORDÀ I EL SURREALISME

pilar parcerisas

La relació entre turisme i patrimoni és un dels aspectes que Catalunya no ha cuidat suficientment si ho comparem amb la veïna França, model que ha maridat passat i present i que ha fet conviure els valors històrics amb els de l’art contemporani. La política espanyola del franquisme, amb el lema Spain is different i el turisme de sol i platja i de paradores nacionales tampoc no contribuí a validar una posada al dia dels nostres valors patrimonials.

Ara, després de trenta anys de democràcia, alguns exemples s’han consolidat com a model. El triangle dalinià és un d’aquests, amb el Teatre-Museu Dalí a Figueres, el Castell Gala-Salvador Dalí a Púbol i la Casa-Museu Dalí a Portlligat. Relliga la idea d’una terra i d’un paisatge que reforça el mite de l’Empordà i que fa seva aquella proclama de Joan Maragall: “Salut, noble Empordà, cel ventejat, terra neta, mare de gent valenta i franca, hostal de treball i d’alegria, pubilla del Pirineu i el mar, capçal de la pàtria, mirall de Catalunya”1.

Al Teatre-Museu de Figueres el pintor projecta el seu mite i pinta a la sala del Palau de Vent “una apoteosi de l’ Empordà”. Qualificada per Maragall de Palau de Vent per la tramuntana, és la ciutat que el va veure néixer i la cripta del teatre, el lloc de repòs de les seves despulles, en compliment de les seves darreres voluntats. Vida i mort se citen en aquest teatre, que va ser l’escenari de la seva primera exposició individual. Alhora, és una mena de retorn a la matriu, als somnis intrauterins solidificats amb el mètode paranoicocrític i que prengueren com a escenari l’Empordà, un paisatge mental que Dalí transformà en universal i que el teatre-museu perpetua després de la seva mort com un doble monument a la putrefacció i a la posició fetal.

La cala de Portlligat és l’altra matriu paranoica de Dalí, allà on és possible aixecar la pell del mar amb els dits de la mà. Quan Dalí és expulsat de la casa familiar després de la seva trobada amb Gala el 1929 per haver pintat un quadre exposat a la galeria Goemans de París amb la frase: “Je crache par plaisir sur le portrait de ma mère”, la parella s’instal·la aquí, en una barraca de pescadors que li ven Lídia Noguer, la peixatera paranoica que protegeix la parella en la seva nova aventura a la recerca de la irracionalitat concreta i que creu ser Teresa, el personatge idealitzat de La Ben Plantada, promogut per Eugeni d’Ors en el seu ideari femení del Noucentisme i en el qual Lídia es desdobla. En aquesta badia i en el paisatge geològic i atàvic de les roques del cap de Creus situa el mètode paranoicocrític d’imatges dobles, que teoritza a L’âne pourri, publicat dins La femme visible (1930). La casa de Portlligat, ampliació de diverses barraques de pescadors, i coronada per un colomar, aporta la idea de la casa com a observatori de la llum i del paisatge, l’interès del pintor pels instruments òptics, per les cúpules en forma de closca de garota, com ara el saló rosa que dedica a Gala, per una mirada estètica que va des del modernisme del mobiliari fins a la trobada amb el pop de la piscina i els pneumàtics Pirelli, sense oblidar la presència de la bandera catalana en tendals interiors o la cultura popular a les estores de cordill. A l’entrada, el Déu vos guard d’un xiprer clavat al mig d’una barca en desús, al costat d’un pou que hem vist en nombroses pintures dels anys 30, petrifica la primera mirada pictòrica que podem reconèixer a Portlligat.

El Castell Gala-Dalí de Púbol, al Baix Empordà, adquirit el 1971 i convertit en residència de Gala, marca un punt d’inflexió en la separació entre Gala i Dalí. Aquest palau castell de finestres gòtiques, amb un jardí surrealista rematat amb una piscina presidida per la boca d’un tritó i diversos caps de Wagner, ens  recorda el de la pel·lícula L’âge d’or, de Luis Buñuel. El palau reviu el mite romàntic de l’estimada isolada en un castell, el que apareix ja en el guió de Babaouo (1932), quan aquest va a la recerca de Matilde Ibáñez  al castell de Portugal. Els vestits de Gala, el joc de cafè amb les tasses amb la calcomania de les figures de l’Àngelus de Millet i altres detalls donen crèdit a aquesta residència femenina que fou la de Dalí des de la mort de Gala, el 1982, i fins a la seva pròpia, el 1989. Actualment, l’exposició 3 Dalí. Dalí i l’holografia: realitat virtual i il·lusió i realitat li dóna nova vida i relliga els interessos de Dalí entre art i ciència. S’hi poden veure dos cronohologrames, El cervell d’Alice Cooper (1973) i Dalí pintant Gala (1973-1974), a més de la projecció d’un film en Súper-8 de Franc Palaia, que mostra el procés de Dalí pintant Gala, imatges fins ara inèdites i una de les darreres adquisicions de la Fundació Gala-Salvador Dalí.


1. Joan Maragall, discurs d’obertura de la Festa de la Bellesa, Figueres, 5 de maig del 1906.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies