EL POMPIDOU ES DALINITZA

mireia guillaumes

Si els francesos són capaços de fer gairebé dues hores de cua, una de les quals sota la pluja, amb un fred polar, en un dia laborable, és senyal que el cartell que penja del Centre Pompidou amb un Salvador Dalí d’ulls expectants i bigotis en punta engominats amb mel ha complert sobradament el seu objectiu. Potser tot plegat s’explica també perquè fa més de 30 anys de la darrera retrospectiva parisina de l’artista, o tal vegada perquè aquesta és una exposició en què el visitant té l’oportunitat, segurament molt més ben aconseguida que altres vegades, i gràcies sobretot als nous mitjans tecnològics, de poder entrar psicològicament i física dins del cervell de l’artista. I, evidentment, també hi deu tenir a veure que es tingui l’oportunitat de contemplar patums vingudes directament del Metropolitan Museum de Nova York, com ara La persistència de la memòria i l’Angelus de Millet, del Museu d’Orsay; El gran masturbador, del Reina Sofia de Madrid –on es podrà veure l’exposició a partir del 23 d’abril–; la Metamorfosi de Narcís, de la Tate Modern, o L’Espectre del Sex-Appeal, de la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres.

De fet, potser aquest sigui un dels grans encerts de la mostra, si bé el comissariat general ha anat a càrrec de Jean-Hubert Martin, la mostra disposa de tres comissaris més de luxe, com són Montse Aguer, Jean-Michel Bouhours o Thierry Drufêne, que han sabut aglutinar més de 200 obres en un muntatge minimalista, blanc, en forma de lletra U i que de tant en tant sap jugar amb les diferents cares d’un cub per mostrar al visitant la vertadera força de l’exposició, que no és cap altra que els quadres, escultures, miniatures amb meticulosos traços (una meravella) i imatges visuals del pioner de la performance i el happening.

L’exposició s’inicia tot entrant en un ou gegant, on el visitant comparteix escenari amb el mateix artista, que se’ns ofereix en posició fetal. D’aquí es passa a una secció dedicada a la infància i a les primeres obres de Dalí, la influència cubista o els paisatges de Cadaqués. També hi són presents testimonis dels seus contactes amb Federico García Lorca i Luis Buñuel, amb qui va col·laborar en la pel·lícula Un chien andalou. En un entorn volgudament neutre, el visitant rep la força de les obres putrefactes, com per exemple Ase podrit o Carn de gallina inaugural. Caminant s’arriba al gros de l’exposició, format per la seva etapa surrealista i posterior desenvolupament del seu mètode paranoicocrític amb les obres clau ja esmentades. L’automatisme, a voltes passiu dels surrealistes, és transformat per l’artista en un mètode actiu basat en la interpretació del deliri. És aquí on el visitant pot passejar-se pels estudis de l’Angelus de Millet i l’obra original que li va servir d’inspiració, contemplar el White Aphrodisiac Telephone o endevinar què podrien incloure els calaixos mig oberts de la seva mítica Venus. Trenta dibuixos originals que van servir per il·lustrar el llibre La vida secreta de Salvador Dalí als anys 40 acompanyen el visitant cap a l’etapa americana de l’artista, la crida de Hollywood i la teatralitat d’algunes de les seves performances i la seva capacitat excepcional d’improvisació, per acabar amb la fascinació de l’artista per la ciència. En aquest sentit, cal destacar el llibre La raison du fou. Dali et la science, escrit pel periodista Vincent Noce i publicat amb motiu de la retrospectiva. Una bona referència per entendre com les obres de Dalí s’enllacen directament amb la cultura científica, des de les matemàtiques i la genètica, fins a la física quàntica, l’òptica o la cosmologia, passant pel seu estudi amb les obres estereoscòpiques. Els secrets de la matèria revelats per Einstein i Heinberg suposen una autèntica revelació; Dalí s’identifica amb el misticisme i amb les teories científiques en un intent de fondre religió i ciència. Abans de sortir, el visitant té ell mateix l’oportunitat de formar part d’una performance particular a través d’un muntatge format per la boca-sofà de Mae West, una reconstitució de la instal·lació present al Teatre-Museu de Figueres per l’arquitecte Òscar Tusquets. Hom ha entrat a l’exposició a través del cos, recordant la posició fetal amb la qual tots venim al món, però se’n surt a través del cervell de l’artista, sortim com a visitants d’idees.

Jean-Hubert Martin recorda en el text introductori de l’exposició l’última conversa que va tenir la que fou musa de Salvador Dalí durant la dècada dels seixanta, Amanda Lear, amb l’artista figuerenc, aleshores reclòs al castell de Púbol. Dalí, a qui en aquells moments no agradava rebre visites, posà com a condició que la trobada s’havia de mantenir en una habitació completament a les fosques. Aquell que havia fet ús i abús de la seva imatge, volia, en els seus darrers dies, desaparèixer donant tot el protagonisme a la veu, instrument directe de les idees i el pensament.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies