EL MEU VEÍ CLAVÉ

josep miquel garcia

Som a les portes del centenari del naixement d’Antoni Clavé (Barcelona 1913 – Saint Tropez 2005), un artista del qual no ha transcendit com mereix la seva bonhomia i senzillesa, i la seva alta qualitat artística, tot i tenir un museu propi al Japó, bastit per l’arquitecte Tadao Ando, inaugurat l’any passat a Yamanashi, prop de Tòquio. Clavé i tota la seva generació va patir un trauma insalvable en molts casos, com és sabut, per causa de la guerra i l’exili. Les dificultats per travessar la frontera i els seus primers passos fins que arriba a París, després de ser internat als camps de concentració francesos, han estat ben descrits pel seu company de fatigues de llavors, l’excepcional Carles Fontserè. A partir de l’alliberament de París, la vida va començar a anar-li de cara, amb gran esforç i treball. És aquest el període del Clavé de Montparnasse, quan en aquest barri i els seus cafès creix i s’activa la colònia dels artistes espanyols exiliats… Grau Sala, Honorio García Condoy, Martí Bas, Óscar Domínguez, Joaquín Peinado, Pedro Flores, Manuel Viola, Joan Rebull i Apel·les Fenosa, que esdevindrà realment el seu veí al número 45 de la Rue Boissonade.

Hi ha un moment, ben documentat, datat l’any 1953, en què Clavé decideix abandonar la decoració teatral que li havia donat força notorietat, i que fins i tot l’havia connectat amb els estudis cinematogràfics de la Metro Goldwyn Mayer, i tot el món de les il·lustracions i les litografies, en el qual havia assolit també una distinció. D’ençà d’aquest moment, l’artista es lliura de ple a la pintura, que li permet exposar a l’estranger, connectar amb la Sala Gaspar, on exposarà regularment a Barcelona d’ençà del 1956, i obtenir els seus primers èxits, com ara el premi de gravat de la XVIII Biennal de Venècia o el de la IV Biennal de Sao Paulo del 1957.

Entre les dificultats inicials del París ocupat pels alemanys i aquesta decisió radical del 1953 de deixar de banda una carrera prometedora s’esdevè de ple el Clavé de Montparnasse. Segons César González Ruano, en aquells moments inicials era difícil distingir l’obra de Grau Sala i de Clavé. Més ben dit –sempre segons el periodista–, Clavé començà grausalianament. De fet, la primera exposició a París va ser compartida amb Grau Sala i Martí Bas, l’any 1942 a la galeria Castelucho, prologada per Sebastià Gasch. Llavors Clavé ja era pare de família i havia aconseguit fer venir a París la seva mare des de Barcelona. Lluny quedava l’ambient que César González Ruano descriu al seu llibre Manuel de Montparnasse. Aquest Manuel era el pintor Viola, i Clavé va tenir una gran alegria quan vaig aconseguir-li aquest llibre, molts anys després. Relata la dificultat de sobreviure en el temps de l’ocupació nazi i el valor que calia tenir per no ser arrestat a la menor transgressió.

Aquest món de Montparnasse va donar-li vida i amistats fraternals. Els catalans i els espanyols feien pinya i Picasso els esperonava i eren solidaris amb totes les exposicions de suport a la República. No hi havia mostra promoguda per les institucions republicanes en què manqués Clavé, ni publicació ni iniciativa. La més destacada de totes va ser l’anada a Praga per a la mostra Art de l’Espanya Republicana. Artistes espanyols de l’Escola de París. La majoria dels artistes hi anaren, i això enfortí l’amistat i el sentit solidari amb l’Europa de les llibertats. L’amistat era un valor altament estimat per Clavé. S’implicava fins al fons, amb Óscar Domínguez, amb Viola i amb Fenosa. S’organitzaven balls de disfresses, dinars i vernissatges que acabaven a altes hores de la nit. Clavé no hi faltava. Tot i la seva peresa no parava de treballar, especialment quan els Ballets de París i Roland Petit descobreixen el seu talent per als decorats del ballet. És el moment de la seva pintura intimista, que a poc a poc deixa pas a un major expressionisme i a uns colors més freds i enèrgics. Clavé tenia i va tenir sempre una gran facilitat per desenvolupar el seu talent com a dibuixant i pintor i bona part de la seva obra lluita per deslliurar-se d’aquesta capacitat. Per aquest motiu arriba al punt de lluitar contra un èxit assegurat que no el complau. El territori del dubte creatiu l’esperonava molt més que la facilitat de l’execució.

En aquests anys de Montparnasse, sota l’estabilitat i la vocació canalitzada s’amagava la frustració de la seva generació: una guerra civil perduda, una segona guerra inesperada i un exili que  perdia la seva condició de temporal per esdevenir inexorable. Clavé, com la majoria dels artistes de Montparnasse, ja no tornaria al seu país i, tot i els contactes establerts, deixarien d’existir per als cànons que a poc a poc s’establien a casa nostra. Els anys de Montparnasse van ser una prova de foc per a la definició dels seus valors humans, alhora que significaven una distància creixent amb el que s’esdevenia a Barcelona. Tant de bo el seu centenari serveixi per recuperar una memòria perduda i digna.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies