“COLLAGES” I ACOBLAMENTS

arnau puig

Un bon dia, un dels grans mestres del collage, Max Ernst, ho va dir amb tota claredat; c’est pas la colle qui fait le collage (no és la cola la que fa el collage). Amb aquesta declaració precisava que aquells que encolen coses en un suport no fan amb aquest gest l’acte creatiu del collage; fer un collage respon a molts altres condicionants que el d’enganxar. Quan Picasso, i Braque, procediren a fer el primer collage, el motiu que els impulsà a fer-ho no era el fet simple d’enganxar una cosa sobre una altra, sinó que es tractava, en una obra cubista que tenia com principi que la pintura sobre una superfície plana no ha de servir-se dels recursos enginyosos i enganyosos de la il·lusió òptica que crea falses sensacions òptiques  tridimensionals (l’art de la retina, que deia Duchamp en aquells mateixos temps respecte de l’art acadèmic) sinó realitzar unes obres pictòriques que no fossin altra cosa que una elaboració per mitjà dels colors, atès que en una estètica cubista l’objectiu de l’artista pintor és aconseguir un impacte estètic a través de la  reducció cromàtica de la realitat dins dels límits del ventall de colors que estableix la lluminositat de l’ambient.

En el cas que impulsà els artistes mencionats a decicidir-se per l’opció del collage, això fou perquè, tot fent en una obra cubista la reducció de les formes visuals –la facetació o transcripció en color dels valors pictòrics tradicionals establerts– als seus elements cromàtics inherents i essencials, aquests elements, industrialment preparats dins d’un concepte d’imatge plana, eren ja per si mateixos bidimensionals, establerts sense cap intent plàstic de falsedat d’il·lusió visual tramposa. Conseqüentment, no calia sotmetre la imatge plàstica d’aquells elements a cap retranscripció formal reductiva a la cromàtica que imposava el fet d’emplaçar, en la bidimensionalitat de l’espai plàstic, la impressionant riquesa constructiva de cromatismes que implicava transferir la imatge de la cadira segons els nous criteris imposats per la teoria perceptiva cubista de l’espai.

Deixava així de ser pertinent a la nova societat la realització plàstica pictòrica segons les lleis de la rigorosa perspectiva geomètrica i la seva conseqüent correcció per la cromaticitat imposada per la implicació atmosfèrica, assolides per mitjà dels corresponents recursos als valors, al clarobscur i al tenebrisme que cercaven obtenir una visió que confongués i fongués la identitat plàstica i la visual.

No calia, doncs, pintar ni l’hule, plàsticament ja bidimensional, ni les tovalles elaborades segons criteris d’imatge plana homogènia. El que s’havia de fer era enganxar, a la construcció plàstica elaborada segons els criteris de la composició cubista, l’element real indeformable: l’hule, les tovalles o la pàgina del diari, perquè tots ells eren ja concebuts i responien a una bidimensionalitat conceptual i no necessitaven cap deformació per integrar-se al quadre cubista, espai plàstic que no és altra cosa que el que ell mateix representa, i evita així qualsevol confusió entre obra d’art creativa i una reproducció o copia de la realitat objectiva.

Aquest és l’autèntic collage: una motivació d’estètica creativa, no un muntatge comparatiu d’elements dispars amb afany de contrastar-los, que és el que en definitiva és aquesta obra firmada P:R:P (Museu Picasso, Barcelona) que titulem Home arrepenjat en una paret, març 1899, que porta enganxada a la part inferior, marge dret, una imatge (cromo de l’època) amb figura femenina embarretada amb inclinació corporal cantó esquerra, imatge que contrasta amb l’estàtica del cos d’home obrer dibuixat al paper. En aquest cas diria que el que cerca Picasso és el que ara en diem acoblament, un muntatge d’elements dispars, encolats o no, que en la seva confrontació provoquen reaccions afins o contrastades de tipus plàstic i fins i tot emocionals. Això és el que també feia Max Ernst, que componia amb elements dispersos imatges contrastades per a la construcció de les quals li eren indiferents els prejudicis de l’adequació i la idoneïtat espacial. És la intenció la que crea el collage i l’acoblament, no la pega.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies