CATALUNYA PER DIFERÈNCIA

josep massot

L’important no és tenir una bona idea, sinó saber què fer-ne. Ho dic després de fer un cop d’ull a la programació de la temporada d’art a Catalunya i comprovar com l’asfíxia econòmica està convertint els museus en una mena d’outlets d’art, i les primeres víctimes d’això són la bona gent que als museus i les fundacions intenten, fent grans esforços personals, fer visibles els seus coneixements i la seva capacitat professional. Recordo les converses apassionades dels anys vuitanta i noranta. El somni de Cirici Pellicer de disposar per fi d’un museu d’art contemporani a l’altura de la creativitat artística catalana, l’ambició política de recuperar el temps perdut durant el franquisme que va deixar Catalunya sense institucions culturals, la boja carrera d’inversions per arribar a temps a les Olimpíades i presentar Barcelona al món com la capital d’una Catalunya moderna i internacional. Recordo les ànsies d’artistes, col·leccionistes i galeristes per promoure projectes i lluitar contra els llargs anys de retard i deseducació artística, la demanda d’una xarxa territorial de centres d’art sense cap i casal. Va arribar un moment en què sí que vam tenir museus, sales d’exposicions i un sistema artístic difusor de la imatge d’una Catalunya identificada amb l’art més innovador, a diferència d’un Madrid ancorat encara en el realisme de tassó i d’olla. Però miro la programació artística i se m’ocorre pensar que tenien raó els qui deien que tan important era tenir museus i sales d’exposició com saber què fer-ne.
Recordo també una entrevista que vaig fer a Tàpies. Es queixava, a començament dels noranta, de l’ona conservadora que s’estava apoderant del món de l’art. I això ho deia algú a qui molts artistes consideren un penúltim eco del segle XIX. El procés de neoconservadorisme ha estat gradual, progressiu, i no només a Catalunya. La diferència catalana, allò que li donava singularitat en un món estandarditzat pels mateixos noms repetits a totes les col·leccions –era igual la qualitat de l’obra, tela, o escultura– va ser un miratge. Com ho va ser creure’ns que la nostra economia estava al mateix nivell que l’alemanya o que els nostres índexs de lectura eren equiparables als dels països del nord d’Europa. Estàvem cansats de sentir-nos acomplexats amb la resta d’Europa i ens vam creure rics i cultes. Ens vam despertar de l’autoengany amb la crisi del 2008.
A Catalunya hem passat una llarga sequera, des que Miró va haver d’anar-se’n avorrit que l’horitzó es limités a l’Escola d’Olot. O la sequera era més llarga? Des que Duchamp va exposar a Barcelona el seu Nu descendant l’ecalier davant el desinterès absolut. O abans? Quan el Ramonet es rebel·lava davant el futur programat pel senyor Esteve. O hem d’anar-nos-en més lluny, als mestres del romànic? Com en l’esport, es vivia de les gestes d’unes quantes fites individuals que salvaven el desert col·lectiu.
Fer trampes fent solitaris és un dels súmmums del trapella. L’utilitarisme polític –valora només allò que li pot fer guanyar eleccions–, el cofoïsme nacional –menysprea aquell que el contradiu– i la prepotència del nou ric –aprecia només allò que val més– han impedit que en els anys d’abundància es fes una veritable política que acostés l’art contemporani a una població que majoritàriament l’ha vist com el deliri d’una elit de cella alta, o fins i tot com una presa de pèl. I hi ha hagut casos notoris que els donaven la raó: s’havia creat un engranatge de comissaris, agents museístics i galeristes espavilats, que sota l’excusa de la innovació vestien amb robes conceptuals imaginàries reis manifestament nus. I ara es resisteixen a quedar-se a l’atur. En tot cas, el debat hauria de ser tot l’àcid que es vulgui, si al final és enriquidor i no té per objectiu fer servir la crítica com a eina estratègica d’accedir a les instàncies criticades com a moneda de canvi del posterior silenci.
Res del que succeeix avui no és explicable sense tenir en compte el context global. La tendència és universal des del 1989 a Nova York, Londres, Roma o París. El desavantatge aquí és que les generacions majors de trenta anys s’havien quedat en un figurativisme arreglat i que als menors de trenta, que han rebut més informació, els afecta de ple l’actual desertització cultural. Ja fa temps que l’artista estrella és una empresa, o una factoria, com ara Demian Hirst SA, que ha après a moure’s com un peix –o tauró?– en l’aigua –o formol?– dels mecanismes financers i del màrqueting. El desavantatge, una vegada més, per a Catalunya és que aquí no hi ha prou mercat per donar oxigen als diferents corrents artístics, dels més comercials als més exigents.
La pregunta no és què fer quan no hi ha diners per fer?, sinó què fer quan no se sap què fer? Aquí, no n’hi havia prou de substituir les instàncies que marcaven l’excel·lència d’una obra artística per la primacia dels valors del mercat. Calia desprestigiar-los o comprar-los, i, com he escrit abans, alguns, començant pels governs socialistes de Madrid, van contribuir amb entusiasme a donar-los arguments. Els gestors polítics van perdre de seguida la paciència i van començar a exigir que els museus o els teatres s’omplissin a vessar com un dia de partit de Champions el Camp Nou o un dissabte a la tarda l’hipermercat. Van començar dient que la cultura havia oblidat l’economia i van acabar programant una economia que havia oblidat la cultura. I això que una de les essències de la construcció de Catalunya com a país és la cultura. L’interlocutor del polític és avui el galerista, no l’artista. I allò que més es valora és l’aportació al PIB, la facturació anual o el nombre de visitants. I si la sortida és el mecenatge, s’hauria de valorar la irresistible tendència de fer efectiu allò que qui paga, no demana, mana.
Abans de la crisi, els optimistes buscaven el positiu de la calamitat dient que era necessària perquè, després del tiberi, la purga és higiènica i la necessitat esmola l’enginy. Després de tres anys de crisi, l’evidència és que la penúria esmola l’oportunisme i exacerba el conservadorisme. Fa uns dies vaig llegir un titular de premsa: Dalí, Miró i Tàpies, estrelles de la temporada. No sortim d’aquí? Un altre: Torna el surrealisme. La llista continua amb exposicions sobre el monòton Pissarro, l’enèsima mostra de Sorolla, retalls dels fons dels museus. El pitjor no és que visquem una moda retro, sinó que hi hagi –en general, tret d’excepcions– una acceptació voluntària de no aportar ni replantejar res, ni investigar, ni enriquir la visió dels artistes coneguts, ni eixamplar el nostre ventall visual, ni crear més coneixement de l’art, ni difondre eines per entendre les formes artístiques contemporànies més enllà d’atreure públic per acontentar els que administren amb comptagotes els diners públics. I, com a batec de fons, la consumació d’una basculació del pèndol fins a l’altre extrem. Si els museus públics havien aconseguit quedar al marge del dictat del mercat i dels especuladors de l’art, ara hi ha artistes efervescents que poden cotitzar a l’alça i que d’aquí a uns anys –és un món paral·lel als mecanismes borsaris– ningú no recordarà. Era justa la queixa que els artistes catalans eren menystinguts, però en vista dels noms que estan sent enaltits, o ens equivocàvem abans o no són aquests els homes que estàvem pensant quan escrivíem demanant una presència més gran de l’art català en l’espai públic. El debat Barceló abans i Plensa ara és il·lustratiu, i seria aclaridor un estudi que inclogués una valoració objectiva de les seves trajectòries artístiques, però també, i sobretot, dels rerefons financers. Una Catalunya sense estat serà forta i visible si té cura de la seva diferència, d’allò distint que aporta a la cultura universal. I serà feble i invisible si només s’ocupa de mirar pel retrovisor de la història o cega la mirada embadalida en allò que només enlluerna.


A les images, “La Tauromaquia. La cogida” de Pablo Picasso i “Nothingness below the jaw” de John Bock.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies