ART, PAISATGE I INTERVENCIÓ

joan nogué

Hi ha diagnosis per a tots els gustos en relació amb el complex moment que està vivint la nostra societat. En un punt, però, hi ha un acord unànime: estem assistint a un canvi de paradigma, en el sentit més ampli de la paraula. Les clàssiques estructures materials i ideològiques que crèiem infal·libles s’estan esquerdant, estan perdent la seva aura de solidesa i consistència. Els pilars del sistema de producció i de consum hegemònics mostren escletxes i el model de creixement i els valors socials imperants fins fa quatre dies es veuen qüestionats per noves actituds en relació amb la vida en general i, més concretament, amb el tipus de relacions que hauríem de mantenir amb l’entorn que ens envolta. Alguna cosa passa, alguna cosa es mou en l’àmbit cultural, social, fins i tot ètic. I és aquest quelcom, aquest canvi de paradigma assenyalat, el que explica el retorn de les emocions a l’esfera pública, el desig de retrobar aquell sentit del lloc que, sovint, s’ha perdut.

Malgrat les advertències que molts llançàvem, ara podem comprovar com, efectivament, fenòmens com per exemple la dispersió de l’espai construït, la urbanització disseminada, la banalització arquitectònica i estètica o el creixement urbanístic deslligat dels assentaments urbans tradicionals han provocat en molt poc temps una intensa fragmentació territorial i una radical transformació paisatgística que ha qüestionat en profunditat la identitat de molts indrets; procés agreujat, tot sigui dit de passada, per una clara homogeneïtzació urbanística, sobretot en els espais suburbans, perifèrics, de transició, en els quals és inevitable detectar un punt de sordidesa, de desori i de desconcert. En els darrers anys hem assistit, en definitiva, a l’emergència de territoris sense discurs i de paisatges sense imaginari… i ara toca retrobar aquest discurs i aquest imaginari. I l’art ens hi pot ajudar. Ha arribat el moment de la sensibilitat, de la qualitat, que haurien d’impregnar trajectòries individuals i projectes col·lectius.

Dignificar, millor dit, redignificar el paisatge és una bona manera de començar aquest procés, de ser coherents amb aquest nou paradigma que ho abraça tot. No és gens estrany, en aquest sentit, que el Conveni Europeu del Paisatge afirmi amb tanta contundència que “el paisatge és un element important de la qualitat de vida de les poblacions, tant en els medis urbans com en els rurals, tant en els territoris degradats com en els de gran qualitat, tant en els espais singulars com en els quotidians”. El paisatge, sense cap mena de dubte, és un excel·lent indicador per valorar el nivell de cultura, de civilitat i d’urbanitat d’un territori, a qualsevol escala. I encara més: és un indicador idoni per captar l’estima d’aquella societat pel seu territori i el nivell d’identificació que hi manté.

Per aconseguir-ho cal un planejament adequat, una legislació pertinent i, sobretot, molta consciència social, molta cultura territorial i paisatgística. I aquí és on l’art, la intervenció artística en l’espai públic, en el paisatge, pren una rellevància excepcional, entre altres raons per la seva funció exemplificadora i educadora. L’art pot contribuir a retornar-nos el sentit del lloc, o a reiventar-lo, en el supòsit que s’hagi perdut irremeiablement. Pot contribuir, senzillament, a fer-nos la vida més agradable, estèticament i simbòlica.

Hi ha hagut un munt d’iniciatives artístiques que perseguien objectius similars, començant pel land art del segle passat. Però, justament pel moment tan especial i crític en el qual estem, no podem continuar reproduint de manera mimètica i mecànica propostes artístiques fruit d’un moment històric totalment diferent al nostre. En aquest sentit, també l’art –l’art en el paisatge– s’ha de reinventar. I ho ha de fer, crec, vinculant l’acte creatiu a un projecte de territori, a un projecte de ciutat, tot recuperant-ne o reinventant-ne el sentit del lloc i vetllant perquè el conjunt soni bé i no esdeveningui –en termes estètics i de discurs territorial– una diglòssia, una cacofonia estrident.


Catedràtic de geografia humana de la Universitat de Girona i director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya (www.catpaisatge.net)


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies