ART I CINEMA. MISSATGE DINS D’UNA AMPOLLA

laura merino

És recurrent que en les últimes trobades que he tingut amb creadors audiovisuals s’acabi parlant de la marca d’ansiolítics que consumeix cadascú. Sempre ens ha atret la imatge de l’artista turmentat i a prop de la bogeria, però aquests símptomes col·lectius del món audiovisual van més enllà de la confrontació amb la pròpia obra artística.

El nostre cinema, a diferència del d’altres països, és víctima de la infravaloració. Un sentiment injust si el comparem amb el reconeixement internacional que tenen alguns cineastes catalans; però sobretot si tenim en compte que d’un temps ençà estem al davant d’un potent moviment cinematogràfic original, renovador i amb una personalitat pròpia i singular. Aquest grup de cineastes, que podria tenir el seu punt d’origen en el corrent cinematogràfic de l’Escola de Barcelona dels anys 60, ara està representat per creadors de la talla d’Isaki Lacuesta, Albert Serra, Marc Recha, Carla Subirana, Òscar Pérez i Pere Vilà Barceló, entre d’altres.

Malgrat això, aquest no sembla ser el cinema que interessa a productores i distribuïdores, que al·leguen una suposada predilecció de l’espectador cap a un estil més comercial. Recentment, fins i tot una part de la crítica, sector tradicionalment defensor del vessant cinematogràfic més experimental i d’autor, ha intentat eclipsar l’èxit de la pel·lícula Los pasos dobles, d’Isaki Lacuesta, guanyadora de la Petxina d’Or en el darrer Festival de Sant Sebastià, que ha manifestat el seu desacord amb el guardó. Los pasos dobles és una pel·lícula brillant que exemplifica l’estreta relació que existeix entre art i cinema a través de la filmació d’un viatge iniciàtic, presentat en forma de western africà, a la recerca de les pintures secretes del pintor i escriptor francès François Augiéras. En aquest sentit, no cal dir que em decanto per la decisió del jurat del festival enfront d’una crítica que “ja no pensa tant en la funció pedagògica del comunicador cultural, que ara s’ha convertit en pur màrqueting”, tal com manifestava Lacuesta el passat mes d’octubre durant la sessió inaugural del Grau de Comunicació Cultural de la Universitat de Girona.

Certament, no és cap novetat que en la història del cinema calgui esperar l’anomenada distància històrica per poder valorar un determinat estil cinematogràfic. Però sortosament hi ha espais que, malgrat que aparentment no li són propis, han tingut la visió d’impulsar i rebre propostes audiovisuals d’altra banda invisibles a les sales d’exhibició convencionals. Un d’aquests organismes ha estat indiscutiblement el CCCB, a través de l’aposta feta des del 2006 per les correspondències fílmiques. Un format inèdit i original que ja s’ha convertit en marca emblemàtica de l’equipament. Tal com diu el seu comissari, Jordi Balló: “Les cartes filmades s’han concebut per ser exposades en un espai públic, conquerit pel cinema. Aquesta funció contaminant és essencial: el fet que es tracti d’un espai expositiu en què els espectadors puguin deambular d’una sala de projecció a una altra no perjudica en cap moment el llenguatge fílmic, sinó ben al contrari. L’exposició es concep des del cinema, i no a l’inrevés.”

L’exposició Totes les cartes. Correspondències fílmiques, que es podrà veure al CCCB fins al 19 de febrer del 2012, és el recull de les sis relacions epistolars que el Centre ha fomentat entre diferents directors de cinema, que, malgrat la distància geogràfica, comparteixen molts punts en comú en la seva manera d’entendre i filmar el món que els envolta. L’intercanvi fundacional d’aquest projecte de cartes audiovisuals va néixer amb el director basc Víctor Erice i l’iranià Abbas Kiarostami. Aquest primer diàleg va ser motiu d’una exposició pròpia ara fa cinc anys presentada com un work in progress, ja que l’intercanvi de cartes es va perllongar durant dos anys i deu filmacions que parteixen de l’obra d’Erice El sol del membrillo, pel·lícula dedicada a l’artista Antonio López.

També Isaki Lacuesta va ser convidat a portar a terme una correspondència amb la documentalista japonesa Naomi Kawase, amb qui ja havien coincidit breument al Festival de Locarno. Després d’un parell d’intercanvis que els serveixen de presentació, Lacuesta i Kawase arriben a retrobar-se a Banyoles per elaborar conjuntament una cinquena carta. Malauradament, l’atzar i una càmera defectuosa van fer que el producte revelat s’acabés veient desenfocat. Però fins i tot aquesta filmació, d’una certa bellesa plàstica i abstracta, acaba integrant-se en el projecte in between days com si fos un record que s’ha preservat borrós en la memòria. No és casual que les imatges filmades ressegueixin els indrets de la infància del director.

És destacable la llibertat creativa que es respira en totes aquestes cartes, escrites en primera persona i pensades com a dietari personal, en les quals es desvelen algunes de les confidencialitats més íntimes dels seus creadors. Aquest és el cas també de les vuit cartes entre Fernando Eimbcke i So Yong Kim, i sobretot de les nou cartes entre José Luis Guerín i el veterà Jonas Mekas, que segueixen fermament la premissa: “El cinema és la reacció a la vida.”

Altres projectes, com el d’Albert Serra i el seu homòleg argentí Lisandro Alonso, s’allunyen del concepte de correspondència amb la realització de només dues cartes. Així, mentre que Serra aprofita la proposta per elaborar un llargmetratge similar a un making off de les seves pel·lícules de més de dues hores, Alonso respon amb un curtmetratge independent de 23 minuts. També les tres cartes entre Jaime Rosales i Wang Bing presenten una relació desigual a través de la plasmació de mons socials contraposats en les seves filmacions.

Tot i així, més enllà del seguiment fidel a l’estructura epistolar i la durada de la mostra, la suma de totes les correspondències és de més de vuit hores, el cicle del CCCB ha permès a cineastes emergents la realització d’un treball creatiu al marge de les exigències econòmiques i comercials de les produccions audiovisuals. Però sobretot ha permès situar creadors de casa nostra al mateix nivell d’altres artistes internacionals consolidats. Malgrat això, sembla que aquest cinema d’autor encara no ha trobat la manera d’encaixar en les sales de cinema o la televisió, cosa que ha convertit els cineastes d’aquest moviment en nàufrags que llancen ampolles amb missatges al mig del mar tot intentant captar l’atenció del seu cinema.


 


BACKLOT/SESSIONS O UN TEATRE MANICÒMIC

Backlot/Sessions és el primer projecte de Maison Dubé (Duran-Berraondo) i representa la suma del teatre i de l’art d’un projecte en continuïtat. Pep Duran dissol els llocs expositius als llocs pròpiament teatrals i viceversa

Per Anna Carreras


Duran experimenta amb l’escenografia, la desconstrueix com a fons de memòria. Crea un llenguatge i desplaça el centre de l’art cap al signe. Subversió gramatical, sintàctica i fonètica: la desfiguració apropa al real. Magatzem de residus i catedral dels pobres, fragments dissolts en una multiplicitat de veus, de sons, de llums. Cromatismes i objectes que fan el clima. Pep Duran Esteva és, segons el traficant d’idees Vicenç Altaió, “l’artista de la desconstrucció que participa d’uns principis que expressen la incapacitat d’un imaginari que, partint de zero, s’implanti com una novetat inèdita, sense memòria ni referents”.

Backlot és l’espai –el pati del darrere– on les productores de cinema guarden les restes de decorats. Un projecte teatral, muntatge objectual i macroinstal·lació escènica que recicla residus, reorganitza materials i duchampianament els ressitua en un altre espai. L’escenografia és manicòmica; el clima és pobre i els objectes s’escampen en moviment perpetu (mantes, sabates folrades de vellut vermell, armaris, cadires, plataformes, telèfons, aparells sonors, barrets, jaquetes, rodes) i uneixen les textures a partir de la suma i la recomposició.

Backlot/Sessions és una poètica del fragment. L’existència vista com a pila de, com un conjunt d’elements i de pensaments sense correspondència, desconstruïts més enllà de la voluntat i la memòria. Cal posar en relació, en contrast o en xoc el conjunt de fragments que s’atansen a la globalitat. Del cinema mut a l’olla de grills, a un teatre contemporani sense parió, a l’escola de dansa, a la consulta psiquiàtrica, passant per la conversa de carrer o el material textual palimpsestat de Shakespeare, Beckett, Prevert o Kafka. Dissolució d’esquemes, artesania del llenguatge teatral i corporal, intermitència de la humanitat i l’art contemporanis d’uns éssers escindits, dispersos i crispats que menen a una obra discontínua, irregular i alternativa.

Estatisme i moviment que, hibridats, modifiquen el paisatge, en l’oscil·lograma dels binomis llums-colors, veus-sons i buits-plens. L’espectador és orb i mut, però el trànsit al qual se’l sotmet li procura el tret visionari i la vertiginosa afonia. Melancòlics i muts fantasmes agitats per un vent boig, poètic, que traspassen a l’espai: són l’espai. Una i moltes històries paral·leles, mai entrecreuades, ordides en la no-coordenada temporal. Poesia és l’art de callar si tragèdia és l’art d’emmascarar-se; Backlot/Sessions representa la trobada atzarosa d’uns objectes ruïnosos, descentrats del nucli, congriats en el flux imparable del viure.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies