4 novembre 2013
Reportatges Barcelona

Via Catalana Cultural

pilar parcerisas

Les exposicions Art: dos punts, del Macba i la Fundació “la Caixa”, i Tàpies. Des de l’interior, de la Fundació Tàpies i el MNAC, posen un punt d’atenció sobre la potencialitat de les grans col·leccions públiques i privades de Catalunya

Els temps de crisi obren inevitablement noves reflexions per trobar camins, més compartits i solidaris. L’exposició Art: dos punts, que vol posar en diàleg les col·leccions del Macba i la Fundació “la Caixa”, i Tàpies. Des de l’ interior, la mostra d’homenatge a l’artista preparada per la fundació que du el seu nom i el MNAC, posen un punt d’atenció sobre la potencialitat de les grans col·leccions públiques i privades de Catalunya.

Art: dos punts ha estat guiada per un acord entre la Fundació Macba i la Fundació “la Caixa”, des d’una doble sinergia privada, i l’exposició de Tàpies, pel consens entre el MNAC i la Fundació Antoni Tàpies per a un projecte concret, si bé els dos grans museus, MNAC i Macba, tenen el mandat de coordinar les seves col·leccions. La manca d’estructures museístiques del país i el desig de construir una ciutat homologable en l’àmbit internacional, han fet que Barcelona optés per crear i refer els continents com a part de la seva atracció turística i marca, deixant els continguts en un segon terme. I ara és l’hora dels continguts. 

En vista de la falta d’un discurs d’encaix de l’art català en un marc universal, d’unes polítiques museístiques amb sentit d’estat, i també de la rèmora que s’arrossega d’un franquisme poc exemplar pel que fa a l’acceptació de l’avantguarda, els nostres grans artistes, Picasso, Miró, Dalí i Tàpies, van crear els seus espais particulars de preservació i promoció de la seva obra i d’interpretació, si bé en la seva majoria reben diners públics per al seu funcionament i/o activitats, a excepció de Dalí, que genera els seus propis recursos. D’aquí que ara els museus nacionals o d’interès nacional no disposin pràcticament d’obra d’aquests artistes.

Amb els anys, totes les estructures artístiques que s’han generat s’han convertit en regnes aïllats, poc donats a col·laborar conjuntament. Per això cal valorar positivament aquestes iniciatives i, sobretot, considerar la possibilitat de caminar cap a una col·lecció pública única d’obres d’art. Compartir col·leccions no vol dir només canviar cromos, sinó posar en una mateixa cistella els interessos públics comuns, que són els que han de manar.  

Les polítiques museístiques han estat febles per no dir inexistents. La manca d’una política d’adquisicions ve de lluny, i la configuració irregular de les col·leccions públiques, fetes a partir de donacions i dipòsits, han creat grans llacunes en les col·leccions nacionals, que mai no han disposat d’un pressupost estable d’adquisicions. La constitució d’un fons d’art públic únic, amb criteris de responsabilitat política i més enllà del que puguin dir o decidir les direccions dels museus, és bàsica per dinamitzar el mercat, ser més justos i equilibrats en la representació patrimonial de la creació  i crear vies més horitzontals i democràtiques en l’apreciació del talent, ja que fins ara només hi ha hagut un sistema jeràrquic, que vol imposar un ordre successori en l’art, un exemple del qual és l’inici del discurs sobre el contemporani al MNAC amb l’exposició de Tàpies.

Des de fa temps, no podem dir que hi hagi una veritable política de museus, i la política d’arts visuals ha desaparegut. Aquest és un camp que no rep pràcticament cap planificació adequada, i els polítics de torn deleguen les polítiques en els directors de museus, als quals encomanen sovint missions que no els corresponen. Amb l’objectiu que Catalunya es configuri amb instruments d’estat des del punt de vista patrimonial, les polítiques actuals no serveixen i estan lluny d’assolir la força interna que un sistema d’estat requereix.

Barcelona, l’única ciutat que de moment pot respondre econòmicament davant la crisi, és la que té tots els números de fagocitar-ho tot cap a la capital. La resta de territori, amb molta sort, s’organitzarà a l’entorn del patrimoni i el turisme, però pel que fa a museus, col·leccions i arts visuals, els poders municipals estan demostrant que cada cop tenen el cap menys moblat, si ens atenem als disbarats successius ocorreguts en relació amb els centres d’art en municipis com ara Olot, Mataró, Tarragona, Reus i d’altres. En aquest sentit, l’empobriment del país està assegurat.

Què cal fer? Seria massa innocent pensar que les mans privades ho solucionaran tot i que les fundacions privades han de resoldre els continguts que no tenen els nostres museus. És cert que s’han d’aprofitar els recursos privats abocats en la patrimonialització de les obres d’art, però la feina que aquestes puguin fer no eximeix de responsabilitat els polítics ni l’administració, que han de vetllar pels interessos públics. Si Catalunya vol ser un estat, se l’ha de jugar amb el que és públic i establir unes prioritats per reforçar el sistema públic de les arts, crear un fons d’art públic que estigui per sobre de les adquisicions dels regnes de taifes, comissions dels museus i criteris privats, encara que se serveixi de recursos i aportacions privats. Un fons que doni lloc a la incorporació d’obres per a un discurs públic obert, no tancat en el discurs críptic dels museus, sota el qual sovint s’oculta una certa incompetència i algunes mancances. 

Hi ha noves qüestions a tenir en compte. El nou règim fiscal català ha de preveure el mecenatge per a l’adquisició d’obres d’art, i és evident que cal revisar l’aplicació de l’u per cent cultural i ja no diguem l’IVA no assumible del 21%. Alguns països d’Europa estan creant la unificació de les seves col·leccions públiques centralitzant els seus serveis, la qual cosa és alhora un exercici de contenció i transparència: un únic magatzem, un únic registre, un sol servei de préstec, lliure circulació del patrimoni públic pel territori, difusió  assegurada i negociació dels drets d’autor a la xarxa, neteja de les col·leccions, acord per cobrir les mancances i marcar la prioritat en les adquisicions.

Moltes d’aquestes qüestions van ser apuntades en l’informe Diagnosi i pla d’actuació en matèria d’adquisició pública d’obres d’art, elaborat pel Conca l’any 2011. Sembla que alguna cosa s’ha mogut, i confiem que el moviment vagi més enllà d’un intercanvi de cromos per cobrir les aparences.

A la imatge, The Trajectory of light in Plato’s Cave de Mike Kelley. Col·lecció la Caixa Art Contemporani.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies